Amor Negre (parts 41, 42 i 43), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.

Amor Negre (parts 41, 42 i 43)

 

41

El menys important és el bescanvi de la custòdia. Cada dues setmanes ho fem. És civilitzat. Som civilitzats. Normalment és ràpid. Ella sol quedar-se a la porta quan alguna cosa li ha molestat, o avança cap al rebedor i repeteix algun consell genèric als nens. No sol avançar gaire més – tret que hagi de pixar o cagar. No recordo cap dia en què hagi romàs més de vint minuts. Aquest dia no ho farà tampoc però mai se sap, jo no ho sé, i per això vaig haver de tancar les finestres a l’ordinador, els programes, les miniatures. En tot això pensava mentre ella deia alguna cosa sense importància. Miniatures de Simó, com si es tractés d’una miniatura de pastís. Analogia de comestibilitat. Menjar el meu fill. Com es dirà? Filifàgia no sona bé. Em recorda filiforme. Associacions tèbies, inconseqüents, que de nou van endegant la meva consciència i portant-la cada vegada més cap a la carpeta de fotos «burgundy». Decideixo ensofrar-la. L'observo amb un interès augmentat, com si l’escoltés, i faig veure que m’atreu allò que el seu escot amaga, com si la mirada baixés inevitable, seduïda per aquells pits carnosos que realment no m’interessen. La meva mirada la penetra fins aquella regió on la faig dubtar si realment només l’escolto –està segura que l’escolto– o si també m'excito, i per moments la meva ràbia, fundada només sobre la sospita de que ella pugui saber quelcom que jo no sé sobre la mort d’en Simó... la meva ràbia em permet degustar la meva pròpia misogínia mentre penso que les dones són ingènues, que en el fons és tan fàcil manipular-les, i qui millor que les feministes, que rendibilitzen la seva masculinitat per a segrestar intel·lectualment altres femelles amb camàndules i sofismes. La Maria s’atura. «Per què em mires així?» Sento la veu dolceta, estovada. Ella aprofita la distància dels nens, que ja estan jugant en el dormitori. «Feia anys que no em miraves d’aquesta manera.» Li puc endevinar els diamants darrere els ulls, la humitat naïf en la mirada de qui se sent estimada. Aprofito el color del penjoll. «M’agrada aquest penjoll que portes, aquest penjoll... burgundy, oi?»
 

42
 
No s’immuta. Això, en un ésser càndid, una dona especialment passiva que durant anys havia alimentat el meu menyspreu cap a tothom que no fossin homes desitjables, això era una senyal de la seva innocència. Jo estava segur que no havia estat ella qui havia fet aparèixer en el meu ordinador unes fotografies d’en Simó que jo no havia vist mai i que em feien pensar que havia sobreviscut a l’última notícia que vaig tenir-ne, la del seu decés tan patriòtic, el seu martiri tan pulcre, tan condecorat, tan occidental. La Maria no és estúpida. Pot intuir el foc a l’avantcambra dels meus ulls, pot confondre-ho amb un desig apuntat envers ella com una metralleta automàtica, made in Israel, terra promesa com la Maria, si fa no fa, terra maleïda i beneïda a parts iguals, anomalia democràtica, objecte d’odi i desig, lloc de conflicte insalvable, de tornada sempre incompleta. Me la vull follar, hi veig l’encarnació de les meves ombres, d’una promesa incomplerta, d’un lapsus diví. Quin déu s’enduria el meu Simó? Qui sinó un déu de guerra i venjança, capritxós i autoimmune? Per moments la miro com si fos una gran vagina, un mur entreobert per una escletxa de pèrdua, sense lamentacions ni crits, llest per a ser violat. He sentit més d’una vegada la música dels condemnats; res no m’aturarà. Sé que la posseiré tot i que hi siguin els nens, tot i que cridi. No m’importa gaire gens. Ve la Judit. Serà més llesta que la mare. «Papa, podem anar al terrat?» Beneïda siguis, Judit. Ves, ves a jugar amb el teu germanet. Ves i deixa el papa amb la mama, que avui fotrem un clau. La Maria no diu res. Deu portar temps sense que la cardin i es mor de ganes de que l’ompli algú, o més aviat l’empleni, que l’empleni com un formulari administratiu i li recordi que és poca cosa més que un full en blanc, que el sentit de la seva existència li ve donat per l’intent de salvar una ànima perversa en un cos al qual no pot renunciar. Ja tremola. Ja és meva. La tinc ben agafada. Això no és una violació, és una petita empenta. És justícia a la moda antiga. 

 
43

Puc haver fet moltes coses innecessàries a la vida. Ara no. Ara vaig al gra. Res innecessari. Li obro els botons de la brusa un per un. Si no és estrictament necessari que els nens se’n assabentin, que no ho facin. No necessito tocar-li els pits. Ho faig perquè és un humectant natural. Sense lubricació cridarà massa. És un cos força fàcil. Sé quins botons pitjar, quins mànecs prémer, sé per on obrir-la perquè la cosa sigui ràpida. La meva memòria es farà càrrec de reproduir-ho i crear l’efecte expansiu necessari a la masturbació. Sé, però, que no em masturbaré pensant en ella com a objecte de desig sinó en les expressions del seu rostre confós i lliurat. Fa pena. No té cap amor propi. Tampoc no té amor negre. No l’ha visitada. Això m’infon una mica de pressa en acabar. Si ella no té res a veure amb les fotografies d’en Simó, per què marejar la perdiu? Intento excitar-me pensant que l’Isaac serà tan atractiu com en Simó però la idea no em posa. Penso que no sóc tan pervers. Torno a les imatges més freqüents en les últimes palles: les ulleres rodones que encerclen els ulls de xai del galerista i els seus dits mínims ajustant-les al nas, els pectorals del nou empleat de la carnisseria, tous i flàccids com les galtes d’una àvia, el fil del ganivet amb el qual talla la vedella en filets exactes. La imatge de les llenques, la precisió del ganivet, i especialment la blancor bruta de la tabla de tallar, em fan escórrer, el contrast de la fulla d’acer – m’escorro – del ganivet amb la blancor bruta, tan bruta – segona esquitxada – de la tabla de tallar, recullo l’esperma, li dono de menjar a la Maria, puc endevinar que plorarà perquè sap que passo d’ella, que l’he enganyada un altre cop, però mira-la com s’excita, tot i així, perquè sap que aquest, veritablement, és el seu lloc, la dona usada, la gossa que torna a l’amo, la bona mare, i tant que és bona mare, la brusa ja està botonada, està pujada la falda, les botes cordades. «No t’ho esperaves, eh?», li pregunto, cínic, com qui espera les gràcies per un regal enverinat.