Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell.
RESCATAR ELS MOTS, LA TASCA DEL FILÒLEG
Francesc Riudavets
Espigolant
(Una aproximació al lèxic de Menorca
no recollit al Diccionari Alcover-Moll)
Consell Insular de Menorca, 2ª edició, 285 pàgs.
Una
molt bona tasca filològica, la que ha emprès Francesc Riudavets
(Menorca, 1963), qui es considera «només un aficionat» en la feina
de recollir un lèxic «que tenc por que s’acabi perdent». Ell es
declara autodidacta i ningú ho diria, tant per la sensibilitat que
demostra envers la llengua com per la seva manera de treballar. Una
feina necessària, que, malauradament, massa vegades no fem els
filòlegs de formació i que quedaria sense fer, si no fos per
aquests altres
filòlegs. No cal haver obtingut un títol oficial per formar-se en
una branca del saber ni per fer-ho igual o millor que els titulats.
D’altra banda, i amb la humilitat i seriositat que el caracteritza,
Riudavets ha consultat Joan F. López Casanovas, amb qui ha pres
certes decisions quant a la forma final que ha acabat tenint aquest
llibre tan valuós. Joan F. López Casanovas és també l’autor del
pròleg, que, juntament amb la introducció que escriu el propi
autor, ens fa reflexionar sobre l’ofici, sobre les llengües, sobre
la igual vàlua de totes les variants i ens il·lumina sobre el
mètode que ha seguit Riudavets en el seu quefer i en la presentació.
Francesc Riudavets
Com
ja anuncia el subtítol, Riudavets s’ha proposat reunir lèxic i
modismes menorquins que no recull la impagable obra d’Alcover i
Moll, la magnífica eina que tenim els parlants i escriptors de la
nostra llengua comuna, el Diccionari
català-valencià-balear (DCVB), que,
amb les aportacions de molta gent lletraferida que hi va col·laborar,
aplega l’inabastable tresor del lèxic català en les variants
d’arreu i amb una riquesa d’informació més que considerable.
Segons diu el subtítol, el DCVB és un: «inventari
lexicològic i etimològic de la llengua catalana»,
una obra comprensiva de la llengua que es parla, com seguim llegint,
«al
Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears,
al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls
d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de
Sardenya».
Però, com fan notar tant López com Riudavets, la riquesa de les llengües és de magnitud tal que difícilment cap diccionari la pot abastar tota. Això passa en molts casos perquè hi ha lèxic que s’ha anat perdent i gairebé ha quedat oblidat o bé perquè, quan una llengua és viva, la formació de neologismes és constant i els diccionaris no els inclouen fins que aquests no queden ben consolidats.
En el cas d’Espigolant no es tracta, però, de neologismes, sinó de deixar constància de lèxic i frases fetes que l’autor ha detectat que, sent arrelats a Menorca, no es troben recollits al DCVB. Aquesta feina, doncs, pot servir també per completar el Diccionari en la seva propera edició. Això fora desitjable, perquè la tasca lingüística i detectivesca feta per Riudavets arribés a més usuaris i interessats. L’autor consigna la considerable quantitat de 868 entrades de lèxic al capítol «Vocabulari menorquí» i 506 al de «Modismes, frases fetes i altres florafulles» (les he comptat). Són en total 1474, sense comptar les diverses accepcions del mot o la frase feta en qüestió.
Tal com detalla Francesc Riudavets a la seva introducció, «el vocabulari consta de mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i, quan m’ha estat possible, una cita literària».
Val a dir que alguns dels mots, en el sentit que els registra Riudavets i no recollit al DCVB, no són exclusius de Menorca, p. ex. Acollonir en el seu ús transitiu, que també s’empra com a mínim a Catalunya i consta com a tal verb transitiu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En altres casos, molt pocs, l’autor fa referència al DIEC, quan aquest acull la paraula en qüestió en el sentit que s’empra a Menorca (és el cas, p. ex. d’Aigües com a «canvi de tonalitat en una superfície» i Pocavergonya en el sentit d’algú «Que no té vergonya», però no ho fa sistemàticament. Un valor afegit és que sovint hi fa constar l’etimologia o, quan no és segura, la suggereix com a possibilitat, o fa referència a una probable relació de parentesc amb paraules emprades en altres llocs (p. ex. Cueca), fent esment de consultes a altres fonts autoritzades, Wikipedia, RAE...). En el capítol dels «Modismes» hi he trobat alguna entrada inclosa dues vegades, segons el mot de la frase elegit per l’autor per enregistrar-la; és el cas de Posar sa mà dins sa butxaca, que la trobem sota Butxaca (p. 188) i sota Mà (p. 226) i amb significats diferents...).
Un encert, també, el títol Espigolar, verb que el DIEC defineix com «Collir (els fruits que han quedat en el camp després de la collita general) o Collir d’ací i d’allà».
Una joia per a filòlegs, lletraferits i lingüísticament sensibles en general la publicació de la qual l’Institut Menorquí d’Estudis ha fet possible.
Esperem, com sembla anunciar ja l’autor, que la seva tasca tindrà continuïtat i que podrem gaudir de més reculls com aquest.
Però, com fan notar tant López com Riudavets, la riquesa de les llengües és de magnitud tal que difícilment cap diccionari la pot abastar tota. Això passa en molts casos perquè hi ha lèxic que s’ha anat perdent i gairebé ha quedat oblidat o bé perquè, quan una llengua és viva, la formació de neologismes és constant i els diccionaris no els inclouen fins que aquests no queden ben consolidats.
En el cas d’Espigolant no es tracta, però, de neologismes, sinó de deixar constància de lèxic i frases fetes que l’autor ha detectat que, sent arrelats a Menorca, no es troben recollits al DCVB. Aquesta feina, doncs, pot servir també per completar el Diccionari en la seva propera edició. Això fora desitjable, perquè la tasca lingüística i detectivesca feta per Riudavets arribés a més usuaris i interessats. L’autor consigna la considerable quantitat de 868 entrades de lèxic al capítol «Vocabulari menorquí» i 506 al de «Modismes, frases fetes i altres florafulles» (les he comptat). Són en total 1474, sense comptar les diverses accepcions del mot o la frase feta en qüestió.
Tal com detalla Francesc Riudavets a la seva introducció, «el vocabulari consta de mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i, quan m’ha estat possible, una cita literària».
Val a dir que alguns dels mots, en el sentit que els registra Riudavets i no recollit al DCVB, no són exclusius de Menorca, p. ex. Acollonir en el seu ús transitiu, que també s’empra com a mínim a Catalunya i consta com a tal verb transitiu al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En altres casos, molt pocs, l’autor fa referència al DIEC, quan aquest acull la paraula en qüestió en el sentit que s’empra a Menorca (és el cas, p. ex. d’Aigües com a «canvi de tonalitat en una superfície» i Pocavergonya en el sentit d’algú «Que no té vergonya», però no ho fa sistemàticament. Un valor afegit és que sovint hi fa constar l’etimologia o, quan no és segura, la suggereix com a possibilitat, o fa referència a una probable relació de parentesc amb paraules emprades en altres llocs (p. ex. Cueca), fent esment de consultes a altres fonts autoritzades, Wikipedia, RAE...). En el capítol dels «Modismes» hi he trobat alguna entrada inclosa dues vegades, segons el mot de la frase elegit per l’autor per enregistrar-la; és el cas de Posar sa mà dins sa butxaca, que la trobem sota Butxaca (p. 188) i sota Mà (p. 226) i amb significats diferents...).
Un encert, també, el títol Espigolar, verb que el DIEC defineix com «Collir (els fruits que han quedat en el camp després de la collita general) o Collir d’ací i d’allà».
Una joia per a filòlegs, lletraferits i lingüísticament sensibles en general la publicació de la qual l’Institut Menorquí d’Estudis ha fet possible.
Esperem, com sembla anunciar ja l’autor, que la seva tasca tindrà continuïtat i que podrem gaudir de més reculls com aquest.
El llibre es clou amb una relació d’abreviatures emprades, la
bibliografia d’on l’autor ha extret els exemples aportats a les
entrades i un llistat de recursos en xarxa.
© Anna Rossell
© Anna Rossell
![](https://www.pinterest.com/pin/create/button/?url=https://lanauseacatala.blogspot.com/2023/08/critica-literaria-espigolant-una.html&media=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEij-bBG5DQEcgHhPMmba9ILEmcvQaeGX8Gncw9YPSya_lkgdEwmprko7DPvtNTn9I4x_j6Mph_MSBp95RcyeYjazFO7TlgbjJdathtL9MGJpfVEn_xSLwMqMAFjZF3uXQsKJoiqeSCiePU/s0/220px-Anna_Rossell_Ibern.JPG&description=CRÍTICA LITERÀRIA: "Espigolant" (Una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll) de Francesc Riudavets, per Anna Rossell){kind=link}
0 Comentaris