CRÍTICA TEATRAL: «TEATRE PER A LA MEMÒRIA», UN TEATRE QUE CURA, per Anna Rossell

 

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.


«TEATRE PER A LA MEMÒRIA», UN TEATRE QUE CURA



La cultura és la més gran riquesa que cal transmetre i conrear, és la base que dona sentit i transcendència al quefer de l’ésser humà. I quan la cultura es posa específicament doblement al servei de l’humà, llavors esdevé també doblement necessària. Doblement, quan es posa al servei de la societat que encara presenta ferides obertes en la seva història passada recent. Tancar-les és una obligació que implica la política. Només si les institucions polítiques fan seva aquesta obligació la societat podrà tirar endavant i cloure definitivament etapes negres de la seva història.
 

 


Els polítics espanyols han trigat molt —massa— a prendre iniciatives que són urgents, però pendents des de fa molts anys. Tanmateix, poc a poc es va fent camí i anem tenint mostres i avenços. A les Illes Balears un moment inicial importantíssim fou l’aprovació de la Llei de memòria i reconeixement democràtic, amb l’objectiu de garantir els principis fonamentals de veritat, justícia, reparació i no repetició, l’any 2018, en què —per primer cop!!!— es condemnà la dictadura franquista i el totalitarisme. Moment transcendental que establí les bases per a fer feina reparadora i curativa.

Aquests dies tenim l’oportunitat de participar en aquesta curació. A partir del 29 d’octubre, dia de la memòria democràtica de les Illes Balears, el Govern de les Illes ha impulsat una sèrie d’activitats culturals perquè, a través del teatre, la memòria democràtica arribi a la ciutadania: «Teatre per a la Memòria».

Ahir vàrem poder assistir a l’acte inaugural amb la peça Antígones 2077, a càrrec de la companyia WeNeverSleep, a l’Auditori de Ferreries. La necessitat de reparació emocional per part de les generacions que hem heretat la història del cop d’Estat franquista contra la Segona República Espanyola, que va iniciar la Guerra d’Espanya i de les greus i doloroses represàlies que comportà, es reflectia en l’èxit de públic que omplia la sala malgrat la poca publicitat que se n’ha fet i que, donada la importància del cicle, encara hi som a temps de corregir.

El públic va poder gaudir d’una obra excelsa, que amb un decorat minimalista i un elenc de quatre actors multiplicaven els personatges i situacions amb una capacitat artística camaleònica memorable. Des de la primera meitat del segle passat, quan Erwin Piscator i Bertolt Brecht varen establir les bases per a desenvolupar les teories del teatre èpic, sabem que no calen grans decorats ni escenografia sofisticada per a fer bon teatre. Des d’aquells anys 20, sabem que no només no calen, sinó que el famós (i útil) efecte de distanciament brechtià s’aconsegueix precisament amb peces sòbries sobre l’escenari, objectes mòbils i d’ús múltiple, i que el trencament de la il·lusió a través de la distanciació enriqueix la dimensió teatral, que fa més entenedor als espectadors la connexió entre l’escena i la realitat que es cou fora del teatre. Els quatre actors d’ahir, que van multiplicar fins a l’infinit els personatges que van acabar representant, ens van oferir una qualitat d’actuació més que lloable sobre la base d’un text digne de la seva actuació, sovint poétic. La posada en escena, molt reeixida, no era gens fàcil, atesa la varietat dels moments temporals i locals de l’acció, la multiplicitat de caràcters i, sobre tot, el fet que, amb freqüència, aquests eren abstractes, al·legòrics. Enllaçant amb l’Antígona de Sòfocles, el text fa reposar sobre tot sobre les dones l’herència del dolor de no poder enterrar els seus morts, però alhora també la rebel·lia de lluitar per a aconseguir-ho.

Podem dir que el que dissabte passat, 29 d’octubre, vàrem poder veure és una peça teatral expressionista d’altura amb tècniques escèniques de teatre èpic. La descàrrega emocional hi era, però alhora el distanciament brechtià constant no ens permetia perdre la lucidesa per tenir present el dolor esfereïdor dels esdeveniments representats, encara colpidors, i la ferida oberta de les generacions actuals. El text ho feia ben palès i culminava, donant a entendre aquesta actualitat, adreçant-se a nosaltres individualment: «On és el teu?» [el teu mort].

Haig d’afegir encara que l’ajuntament de Ferreries tingué el detall de convidar als espectadors a un més que abundant refrigeri, la qual cosa va permetre xerrar sobre molts temes, tots importants, atès que molts, relacionats amb la memòria històrica, no podien deixar de ser-ho. Açò també és continuar la feina.

Hi va mancar un programa de mà amb el detall (que és molt més que detall) dels noms: dramatúrgia, actors i actrius, fitxa tècnica, escenografia, direcció... Trobo que no hi pot mancar, menys encara en un espectacle d’aquesta categoria.


«TEATRE PER A LA MEMÒRIA» LLUM TRENCADA


Divendres, 4 de novembre, la segona peça que ens oferí el cicle «Teatre per a la Memòria», organitzat i subvencionat al complet pel Govern de les Illes Balears, fou Llum Trencada, d’Iguana Teatre. La Sala Multifuncional de Mercadal, força plena, era reflex que les conseqüències del cop d’Estat, la guerra d’Espanya i la llarga dictadura franquista, són vives encara en les generacions actuals. Arreu d’Espanya les diverses lleis aprovades pels diferents parlaments autònoms han trigat massa a arribar. Les plurals iniciatives que les van anar impulsant van partir d’associacions i iniciatives individuals i col·lectives, i encara actualment —quaranta-set anys després de la mort del dictador— el debat al parlament espanyol sobre aquesta temàtica segueix viu i és motiu de confrontació entre els partits.
 

 
Que la justa reparació de les víctimes sigui avui encara causa d’enfrontaments entre les majories polítiques és preocupant, en tant que és l’expressió que una bona part de la classe política no reconeix les víctimes com a tals i perpetua aquelles dues Espanyes i el franquisme com una etapa històrica inacabada i l’Espanya actual com una continuació.

Calen doncs polítiques fermes i clares que impulsin el debat sobre fets objectius de la nostra història recent que encara estan pendents. Gestos decidits i sovintejats són necessaris per afermar una democràcia que presenta encara molts signes de feblesa. La controvèrsia tranquil·la sense confrontacions està per fer. Actes culturals com el cicle «Teatre per a la Memòria» ens són necessaris com l’oxigen. Una iniciativa que, per la qualitat que fins ara ens ha mostrat, hauria d’exportar-se més enllà de les Illes i oferir-se al conjunt de les terres de parla catalana.

L’obra a Mercadal tenia moltes coses en comú amb la que obrí el cicle el passat 29 d’octubre, Antígones 2077. Com ja anuncia el títol, aquesta partia de la tragèdia de Sòfocles i de la seva heroïna, Antígona, una dona que amb consciència del deure i gran determinació porta endavant una llarga lluita, contra la llei que impera a la seva terra de no enterrar els considerats traidors (i que defensa la seva germana Ismene), per donar digna sepultura al seu germà mort.

També en les dues primeres peces teatrals del nostre cicle són les dones les protagonistes, les heroïnes, les Antígones en plural les que ploren els seus morts a la Guerra d’Espanya i sota la dictadura. En totes dues peces els personatges sobre l’escena s’han de multiplicar, perquè representen un ample col·lectiu al que han de donar veu i per a aconseguir-ho formalment és la forma de teatre èpic la que més li escau.

Així doncs, al text de Llum trencada (Iguana Teatre), escrita en clau dramàtica èpica per Carme Planells i Aina Salom, a partir del llibre de Margalida Capellà Dones republicanes, hi predomina la veu narrativa. Les tres actrius, representants (i per edat real) de tres generacions diferents, Irene Soler, Catalina Florit i Marina Nicolau, encarnen una multiplicitat més que considerable de personatges —homes al servei de Franco inclosos— sense necessitat de canviar de vestuari; n’hi ha prou amb una discreta però contundent i significativa mutació del gest de la mà o d’expressió dels ulls. La posada en escena, la direcció de Pere Fullana, molt reeixida. Al seu torn cadascuna de les actrius assumeix el discurs corresponent de la respectiva part de veu narrativa que, a la manera d’explicació de cronista fora d’escena, fa entenedor al públic un seguit d’esdeveniments que completen l’acció representada.

L’eix sobre el que gira Llum trencada és, com a Antígones 2077, el patiment de les dones que han perdut els seus, el dolor de les quals perdura. Però, a diferència d’aquesta, Llum trencada posa l’accent en la pèrdua dels drets de les dones, els avenços que la Segona República Espanyola havia aconseguit en pocs anys quant a l’assoliment de la igualtat, una lluita que algunes dones valentes havien dut a terme amb èxit i que anava guanyant just terreny. Per donar a entendre aquesta pèrdua tan important l’obra emmarca l’acció en el context anterior al cop d’Estat franquista, acabada la Primera Guerra Mundial. El contrast entre la desimboltura i el protagonisme de les dones de l’època i l’anorreament i les humiliacions que hauran de patir després de la Guerra d’Espanya amb la victòria del franquisme és abismal i ben portada a l’escena. L’acció no se’ns fa entenedora de manera cronològicament lineal, sinó que en alguns moments transcorre en retrospectiva, un ingredient tècnic més d’epicitat, que contribueix al trencament de la il·lusió del teatre aristotèlic al servei de la clarividència i l’esperit crític de l’espectador.

Malgrat que l’escenari queda ple de retrats de dones reals mallorquines de l’època, de les quals les tres actrius citen noms, llinatge i provinença, la intenció de representació del gran col·lectiu de dones que va patir els fets i de les seves hereves queda clarament subratllada més enllà dels noms i llinatges citats i més enllà de les terres mallorquines. 
 

TEATRE DOCUMENTAL, TEATRE DE RECERCA, Fragments a Mallorca durant la Guerra Civil


Una altra gran obra a l’Auditori de Ferreries. La sala, plena de gom a gom feia goig. I el públic va gaudir, per tercera vegada, del fantàstic Cicle de Teatre per a la Memòria que ens ofereix el Govern de les Illes Balears de manera totalment gratuïta. En aquest cas es tractava de Fragments a Mallorca durant la Guerra Civil, a càrrec d’Alicorn Teatre. 
 


 
Totes les obres que hem vist fins ara són, de fet, documents històrics que cal mostrar, però també servar per a la posteritat. Però val a dir que tant Llum Trencada com Fragments a Mallorca... ho són en un sentit absolutament literal. Llum trencada, basada en el text de Margalida Capellà Dones republicanes, fruit de la seva recerca sobre els fets; la segona, construïda a base dels discursos enrigistrats per Gabriel Janer Manila, qui entre 1973 i 1978 s’interessà per les veus d’un reguitzell de dones mallorquines que, passats quaranta anys des del moment dels fets contats, seguien turmentades pel dolor viu i els records, que durant el franquisme no es podien contar. Ben segur que Gabriel Janer fou el primer que va ser per a elles un consol, perquè entrevistar les víctimes vol dir reconèixer-les, recolzar-les i, en definitiva, alliberar-les de la pressió insuportable que encara no ha tingut reparació i que són obligades a silenciar.

I més enllà encara, confegir una dramatúrgia amb les seves veus és un reconeixement doble. La d’ahir, doncs, és una peça de teatre documental amb majúscules, un format teatral nascut a Alemanya el segle passat, els precedents del qual es consideren grans noms com Rolf Hochhut, Heinar Kipphardt i sobre tot Peter Weiss amb la seva obra die Ermittlung, traduïda al català pel germanista mallorquí Macià Riutort amb el títol Instrucció de sumari, obra mestra (i gran traducció) basada en els protocols del judici del primer procés sobre els crims d’Auschwitz, a Frankfurt (1963-1965). Amb raó rep també el nom de teatre de recerca.

Per tercera vegada una magnífica posada en escena i una interpretació excelsa de nou dones sota la direcció de Francesc Aguiló. Les actrius Xisca Fuster, Magdalena Perelló, Antònia Sastre, Magdalena Moragues, Magdalena Capó, Damiana Cloquell, Nena Carbonell, Maria Julià i Margalida Porquer, en representació d’un gran nombre de dones mallorquines del poble, cadascuna de les quals conta la història de més d’una muller, una mare, una germana... Totes elles amb noms i/o llinatges o procedència familiar, narrades amb esment de dates exactes i llocs: tant d’horror viscut, tant de patiment, tantes maneres inhumanes de morir assassinat, fins de tortura per diversió dels botxins. Les delacions pels motius més banals, les enveges de vesins...

Si en les peces anteriors del cicle havíem parlat de teatre èpic, aquesta també s’hi emmarca sense escletxes, més encara, perquè no hi ha en cap moment ni un sol diàleg, és pura narració, gairebé sempre dirigida al públic. El teatre documental conjumina amb el teatre èpic especialment. Només en algunes escenes les actrius seien en cadires de mig costat, com si es narressin, per consol mutu, l’una a l’altra les respectives històries, però el text no adopta mai la forma de diàleg.

I tres homos, Gabriel Gamundí, Bernat Cloquell i Jordi Cloquell, l’un que intercala un tresor de cançons tradicionals amb textos d’arrel popular i músiques de glossa, o de feines del camp; l’altre interpreta el cura roig de Mallorca —algun n’hi havia— i un tercer, que emmarca l’obra (introdueix i clou la peça), aclarint que el que veurem són relats reals enrigistrats per Gabriel Janer entre 1973 i 1978 i que ara només queden les veus gravades de les dones: «Ara ja són mortes. S’endugueren a la fossa la memòria dels crims». Aquestes mateixes paraules es repeteixen al final. Ens queden les seves veus com a record en document.

Només una mancança: la projecció de totes les veus, que caldria millorar molt per fer brillar la peça com es mereix per la seva qualitat.

 

 

Anna Rossell

(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://twitter.com/Raboliut

https://www.instagram.com/rossellanna/

http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala

http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol


Publicat a la versió en paper: https://mail.google.com/mail/u/0/?tab=rm&ogbl#inbox/KtbxLthNVMCTVrkpTCvZrfvjmxTjmkQQBV

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris