Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell.
L’ESCRIPTURA INSÒLITA
Ignot
Edicions del Periscopi, 2020, 253 pàgs.
Com
definir la literatura que practica Manuel Baixauli? Contestar la
pregunta no és gens fàcil, i que no ho sigui és un símptoma que
respon, en certa manera, la pregunta. Perquè la seva escriptura
escapa a les etiquetes i això ja la defineix.
A Ignot la veu narradora que crea Baixauli ens desvetlla uns pensaments de Mateu, un dels seus personatges, sobre la novel·la d’una altra de les seves criatures, Ivor: «Inventory [el títol del llibre] era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat». O també quan afirma d’un altre personatge: «La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut». Aquestes paraules es poden aplicar, fil per randa, a la literatura de l’autor valencià. Però cal dir que «caòtica», per bé que li escau, no és de cap manera en un sentit negatiu. Ben al contrari, Baixauli fa del caos i de les digressions un art, un dels trets més essencials de la seva narrativa.
L’autor ens ho posa igualment difícil si ens plantegem explicar al lector quines històries narra. A Baixauli no li interessa desenvolupar una història; el que fa és explorar, per a si mateix i per als lectors, profundes vivències i intuïcions que el porten i ens porten més enllà, que no ens donen respostes definitives, sinó, ben al contrari, que no acaben mai «d’anar més enllà. Accés a l’inaccessible. Finestra sempre». Ell no ho diu, no ho escriu, sinó que ho practica. I en això rau el seu més pregon mestratge. El que Baixauli ens vol dir no ho trobem en les paraules, sinó en el muntatge, no tant en el què, sinó gairebé exclusivament en el com.
A Ignot la veu narradora que crea Baixauli ens desvetlla uns pensaments de Mateu, un dels seus personatges, sobre la novel·la d’una altra de les seves criatures, Ivor: «Inventory [el títol del llibre] era una novel·la sovint caòtica, amb incomptables digressions, amb històries dins les històries, testimoni d’algú que observa el que passa al seu voltant amb ull perplex, al·lucinat». O també quan afirma d’un altre personatge: «La prosa de Crisòstom forada murs, ultrapassa límits, penetra el desconegut». Aquestes paraules es poden aplicar, fil per randa, a la literatura de l’autor valencià. Però cal dir que «caòtica», per bé que li escau, no és de cap manera en un sentit negatiu. Ben al contrari, Baixauli fa del caos i de les digressions un art, un dels trets més essencials de la seva narrativa.
L’autor ens ho posa igualment difícil si ens plantegem explicar al lector quines històries narra. A Baixauli no li interessa desenvolupar una història; el que fa és explorar, per a si mateix i per als lectors, profundes vivències i intuïcions que el porten i ens porten més enllà, que no ens donen respostes definitives, sinó, ben al contrari, que no acaben mai «d’anar més enllà. Accés a l’inaccessible. Finestra sempre». Ell no ho diu, no ho escriu, sinó que ho practica. I en això rau el seu més pregon mestratge. El que Baixauli ens vol dir no ho trobem en les paraules, sinó en el muntatge, no tant en el què, sinó gairebé exclusivament en el com.
Certament,
els mons a què ens dona accés giren preferentment entorn de la
literatura i de la pintura i el dibuix; són els que millor coneix
—l’autor mateix és escriptor i pintor—. Però el que pretén
explorar és la creació. Al voltant d’aquest eix gira Ignot
(i no només Ignot).
Alguns subtemes sí que hi són presents directament com a part de
les converses que sostenen els personatges o dels seus pensaments: la
crítica literària, els concursos, literaris o de pintura (que no en
surten gens ben parats), les reflexions sobre la nefasta influència
de la popularitat sobre la qualitat de la producció artística,
sobre la superficialitat de certs corrents pictòrics avantguardistes
o la influència en l’èxit o el fracàs de factors aliens a la
qualitat...
El títol Ignot anuncia una bona part de la temàtica que ens trasllada l’autor a través de peculiars personatges. Units pel comú interès de la creació artística: els uns com a grans lectors i descobridors de genis, altres com a escriptors o pintors i dibuixants, tots ells conflueixen en una complexa relació que els va posant en contacte, directe o indirecte, per formar una teranyina a través de la qual Baixauli ens dona a entendre tota una filosofia i concepció de la creació. Els seus són personatges solitaris, dedicats amb cos i ànima a la descoberta de l’art, de la bellesa, que és, al seu torn, la descoberta d’ells mateixos. L’autor aposta per l’autenticitat, al marge de tendències, modes i fama; els seus protagonistes les defugen, com sembla que les deu defugir el propi autor. Els seus són personatges insòlits, feréstecs i genials, que, sorprenentment i simptomàtica, es van trobant perquè s’assemblen i coneixen només alguns erudits iniciats. L’un ens condueix a l’altre i aquest altre ens retorna a l’un. Tots ells, però formen part d’un grup d’elegits que viu al marge dels grans esdeveniments i fins a la fi de les seves vides resta ignot al gran públic. Baixauli els envolta d’una atmosfera enigmàtica que manté la intriga i la tensió, que, per bé que no és el que atorga més interès a la novel·la, sí que n’és un ingredient primordial, en tant que ens obliga a plantejar-nos qui és qui, pregunta de la qual se’n desprenen moltes altres que sí són essencials del concepte que l’autor té de la realitat i de la ficció.
Passa amb els personatges d’Ignot com amb les matriusques russes: Baixauli basteix un univers on els va situant individualment, però acaben per encaixar l’un en l’altre, inclòs el propi Baixauli, que s’incorpora, també ell, a la novel·la com a personatge. Formulat d’una altra manera podríem dir que ens presenta un panorama on la visió estereoscòpica no existeix sinó en un lent procés, de manera que assistim a aquest procés fins que la imatge esdevé gairebé del tot estereoscòpica, deixant obert, però, l’interrogant del gairebé.
Els llibres de Baixauli giren al voltant de temes recurrents, però mai de la mateixa manera, no es repeteix. Li agrada submergir-se en realitats paral·leles, trencar els límits entre realitat i ficció, perquè no n’hi ha, de límits; desdibuixar les fronteres entre nivells de realitat... així fa trobar-se personatges difunts amb vius, sap crear ambients amb una força simbòlica onírica kafkiana; títols i personatges d’altres llibres seus es fan presents també a Ignot, com l’arquitecta Orofila Martí o la seva anterior novel·la La cinquena planta. La transmigració li és una eina de treball. La novel·la que escriu Crisòstom conté personatges de la de Baixauli... Li agrada emmarcar una realitat dins d’una altra, encaixar-les, com si tot esdevingués, finalment, unitat.
Però la literatura que gasta Baixauli no s’esgota en la paraula. L’autor fa ús de la fotografia i del dibuix per narrar. Les seves imatges estan al servei del text: la seva funció no és la il·lustració del que diu el text (encara que de vegades ho sembli), sinó que hi són en lloc de text. Com tot sovint ens ha donat a entendre l’autor, a ell no li agrada dir les coses directament; com a molts dels seus personatges li interessen els silencis, les taques a les parets, les ombres que es projecten en un llençol, tot allò que provoca la imaginació de qui llegeix o de qui mira i veu, allò que apel·la al subconscient. Així les fotografies són vagues, evocadores i provocadores; els dibuixos, sovint acompanyats d’alguna frase amb lletra trencada difícil de llegir, però no il·legible, suggerents; plantegen preguntes més que donen respostes, mai en color, sempre en tonalitats de grisos.
A banda de tot això, que no és poc, Ignot té l’interès afegit que fa esment de tot un seguit d’escriptors i artistes, d’existència real, alguns de renom universal, d’altres però ignots, que poden ser una descoberta per al lector. De manera que Baixauli, com alguns dels seus personatges: Jaume Font, el Mestre, Crisòstom i Don, s’erigeix en descobridor de talents i ens serveix de recomanació amb garanties. Com Ivor, com Edmund Bosch, ell també fa inventari.
L’acció —si és que podem parlar d’acció— abasta episodis des de l’any 1966 fins més enllà del 2000, per bé que no segueix una cronologia lineal. La novel·la alterna la veu d’un narrador omniscient amb la de Mateu, l’única figura que parla en primera persona.
Sense cap mena de dubte Baixauli és un narrador de gran altura. Insòlit.
El títol Ignot anuncia una bona part de la temàtica que ens trasllada l’autor a través de peculiars personatges. Units pel comú interès de la creació artística: els uns com a grans lectors i descobridors de genis, altres com a escriptors o pintors i dibuixants, tots ells conflueixen en una complexa relació que els va posant en contacte, directe o indirecte, per formar una teranyina a través de la qual Baixauli ens dona a entendre tota una filosofia i concepció de la creació. Els seus són personatges solitaris, dedicats amb cos i ànima a la descoberta de l’art, de la bellesa, que és, al seu torn, la descoberta d’ells mateixos. L’autor aposta per l’autenticitat, al marge de tendències, modes i fama; els seus protagonistes les defugen, com sembla que les deu defugir el propi autor. Els seus són personatges insòlits, feréstecs i genials, que, sorprenentment i simptomàtica, es van trobant perquè s’assemblen i coneixen només alguns erudits iniciats. L’un ens condueix a l’altre i aquest altre ens retorna a l’un. Tots ells, però formen part d’un grup d’elegits que viu al marge dels grans esdeveniments i fins a la fi de les seves vides resta ignot al gran públic. Baixauli els envolta d’una atmosfera enigmàtica que manté la intriga i la tensió, que, per bé que no és el que atorga més interès a la novel·la, sí que n’és un ingredient primordial, en tant que ens obliga a plantejar-nos qui és qui, pregunta de la qual se’n desprenen moltes altres que sí són essencials del concepte que l’autor té de la realitat i de la ficció.
Passa amb els personatges d’Ignot com amb les matriusques russes: Baixauli basteix un univers on els va situant individualment, però acaben per encaixar l’un en l’altre, inclòs el propi Baixauli, que s’incorpora, també ell, a la novel·la com a personatge. Formulat d’una altra manera podríem dir que ens presenta un panorama on la visió estereoscòpica no existeix sinó en un lent procés, de manera que assistim a aquest procés fins que la imatge esdevé gairebé del tot estereoscòpica, deixant obert, però, l’interrogant del gairebé.
Els llibres de Baixauli giren al voltant de temes recurrents, però mai de la mateixa manera, no es repeteix. Li agrada submergir-se en realitats paral·leles, trencar els límits entre realitat i ficció, perquè no n’hi ha, de límits; desdibuixar les fronteres entre nivells de realitat... així fa trobar-se personatges difunts amb vius, sap crear ambients amb una força simbòlica onírica kafkiana; títols i personatges d’altres llibres seus es fan presents també a Ignot, com l’arquitecta Orofila Martí o la seva anterior novel·la La cinquena planta. La transmigració li és una eina de treball. La novel·la que escriu Crisòstom conté personatges de la de Baixauli... Li agrada emmarcar una realitat dins d’una altra, encaixar-les, com si tot esdevingués, finalment, unitat.
Però la literatura que gasta Baixauli no s’esgota en la paraula. L’autor fa ús de la fotografia i del dibuix per narrar. Les seves imatges estan al servei del text: la seva funció no és la il·lustració del que diu el text (encara que de vegades ho sembli), sinó que hi són en lloc de text. Com tot sovint ens ha donat a entendre l’autor, a ell no li agrada dir les coses directament; com a molts dels seus personatges li interessen els silencis, les taques a les parets, les ombres que es projecten en un llençol, tot allò que provoca la imaginació de qui llegeix o de qui mira i veu, allò que apel·la al subconscient. Així les fotografies són vagues, evocadores i provocadores; els dibuixos, sovint acompanyats d’alguna frase amb lletra trencada difícil de llegir, però no il·legible, suggerents; plantegen preguntes més que donen respostes, mai en color, sempre en tonalitats de grisos.
A banda de tot això, que no és poc, Ignot té l’interès afegit que fa esment de tot un seguit d’escriptors i artistes, d’existència real, alguns de renom universal, d’altres però ignots, que poden ser una descoberta per al lector. De manera que Baixauli, com alguns dels seus personatges: Jaume Font, el Mestre, Crisòstom i Don, s’erigeix en descobridor de talents i ens serveix de recomanació amb garanties. Com Ivor, com Edmund Bosch, ell també fa inventari.
L’acció —si és que podem parlar d’acció— abasta episodis des de l’any 1966 fins més enllà del 2000, per bé que no segueix una cronologia lineal. La novel·la alterna la veu d’un narrador omniscient amb la de Mateu, l’única figura que parla en primera persona.
Sense cap mena de dubte Baixauli és un narrador de gran altura. Insòlit.
SOBRE LA IDENTITAT, UNA REFLEXIÓ NECESSÀRIA I URGENT
Saïd El Kadaoui
Radical(s)
Una reflexió sobre la identitat
è, Grup Enciclopèdia, 2020, 278 pàgs.
Molt
recomanable, aquest assaig sobre la identitat; és intel·ligent,
documentat, amè i molt útil per abordar greus xacres de la nostra
societat. Hauria de ser lectura obligada dels polítics responsables
de la immigració i l’educació. Ajudaria a la bona convivència de
les diverses cultures i evitaria tragèdies personals i col·lectives.
Saïd El Kadaoui (1975 Ben-Sidel, Marroc), psicòleg, psicoterapeuta, professor i escriptor, resident a Barcelona des dels set anys, sap molt bé de què parla, no tant perquè ell mateix ha experimentat en carn pròpia la temàtica (que també), sinó molt més pel fet que és especialista en salut mental en contextos d’identitat i migració, així com en adolescència i migració. Malgrat això el llibre no va dirigit a especialistes, sinó al públic en general, i la seva lectura aporta coneixements essencials sobre el desarrelament i l’aculturació —directament relacionats amb el sentiment identitari— i els desequilibris que originen, causants de desorientació i dolor, que no només aboquen al fracàs vital individual, sinó també a fanatismes desencadenants de matances en nom de la religió. I per bé que El Kadaoui se centra en el món musulmà, no cal dir que les seves observacions concloents són aplicables a la psicologia de persones immigrades de qualsevol origen cultural.
Saïd El Kadaoui (1975 Ben-Sidel, Marroc), psicòleg, psicoterapeuta, professor i escriptor, resident a Barcelona des dels set anys, sap molt bé de què parla, no tant perquè ell mateix ha experimentat en carn pròpia la temàtica (que també), sinó molt més pel fet que és especialista en salut mental en contextos d’identitat i migració, així com en adolescència i migració. Malgrat això el llibre no va dirigit a especialistes, sinó al públic en general, i la seva lectura aporta coneixements essencials sobre el desarrelament i l’aculturació —directament relacionats amb el sentiment identitari— i els desequilibris que originen, causants de desorientació i dolor, que no només aboquen al fracàs vital individual, sinó també a fanatismes desencadenants de matances en nom de la religió. I per bé que El Kadaoui se centra en el món musulmà, no cal dir que les seves observacions concloents són aplicables a la psicologia de persones immigrades de qualsevol origen cultural.
Autoritzat
per la seva experiència professional i les múltiples lectures de
llibres de col·legues i altres amb què es documenta, l’autor
conclou que «la lògica excloent que Europa aplica amb relació als
àrabs i els musulmans afavoreix que alguns joves prenguin
consciència de la seva identitat cultural diferenciada» i, a mode
de correcció de l’error europeu, afegeix: «L’islam és també
una religió europea i molts musulmans són europeus». És innegable
que el sentiment d’arrelament és una necessitat humana. Sense
identitat no seríem; és essencial. Tanmateix, identitat no és
sinònim de món estanc. Ben al contrari, és una trajectòria que
comença amb el naixement i no fineix fins que morim; s’esdevé
contínuament, és un procés d’horitzó obert mentre vivim, i la
nostra autocomprensió està influenciada per múltiples i diversos
factors, que l’autor desgrana. La seva tesi és que el sentiment
idoni és el de l’arrelament múltiple: «O prenem consciència del
nostre arrelament múltiple o ens sentirem desarrelats». Es tracta,
doncs, de sumar, no de restar, operació aquesta que sempre implica
exclusió.
El llibre d’El Kadaoui reflecteix la coherència personal de l’autor; el seu propi sentiment d’arrelament múltiple li permet una mirada ampla, oberta i enriquidora; l’heterogeni univers cultural de què es nodreix li facilita adonar-se dels perills que comporta la reducció estanca de la identitat. Així adverteix de les múltiples causes que provoquen l’estancament i la radicalització, els sentiments que els determinen i el funcionament dels mecanismes psicològics. Així l’autor ens parla del sentiment de rebuig, d’humiliació, del desassossec, de la necessitat de pertinença, de les identitats culturals com a conseqüència, i no com a causa, dels conflictes; del(s) dol(s) i de la conveniència de resoldre’l(s) per no transmetre’l(s), de la regressió psicològica, del «pecat d’estrangeria», de la mirada estigmatitzant prejudicial...
El seu propi sentiment d’arrelament múltiple, tant marroquí com català-europeu, li confereix distancia objectiva per condemnar els corrents salafistes i wahabistes per dogmàtics i reduccionistes i reivindicar el foment del «coneixement complex del que és l’islam. Promoure l’exègesi contemporània de l’Alcorà i deixar de negar l’existència de l’humanisme musulmà i la gran contribució al coneixement que la civilització musulmana va fer en el seu moment», alhora que reclama la secularització de l’islam per derrotar el fanatisme i no perdre el tren de la modernitat.
El llibre d’El Kadaoui reflecteix la coherència personal de l’autor; el seu propi sentiment d’arrelament múltiple li permet una mirada ampla, oberta i enriquidora; l’heterogeni univers cultural de què es nodreix li facilita adonar-se dels perills que comporta la reducció estanca de la identitat. Així adverteix de les múltiples causes que provoquen l’estancament i la radicalització, els sentiments que els determinen i el funcionament dels mecanismes psicològics. Així l’autor ens parla del sentiment de rebuig, d’humiliació, del desassossec, de la necessitat de pertinença, de les identitats culturals com a conseqüència, i no com a causa, dels conflictes; del(s) dol(s) i de la conveniència de resoldre’l(s) per no transmetre’l(s), de la regressió psicològica, del «pecat d’estrangeria», de la mirada estigmatitzant prejudicial...
El seu propi sentiment d’arrelament múltiple, tant marroquí com català-europeu, li confereix distancia objectiva per condemnar els corrents salafistes i wahabistes per dogmàtics i reduccionistes i reivindicar el foment del «coneixement complex del que és l’islam. Promoure l’exègesi contemporània de l’Alcorà i deixar de negar l’existència de l’humanisme musulmà i la gran contribució al coneixement que la civilització musulmana va fer en el seu moment», alhora que reclama la secularització de l’islam per derrotar el fanatisme i no perdre el tren de la modernitat.
L’assaig conté, de passada, una bona quantitat d’informació sensible sobre el Marroc i la seva evolució, la qual cosa contribueix a combatre prejudicis arrelats i fomenta el coneixement, obrint la porta a la trobada.
El llibre va acompanyat d’un pròleg de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, un epíleg de Francesc Sáinz, doctor en Psicología, psicoanalista i professor a diverses universitats, així com d’una llarga relació de referències bibliogràfiques.
Del mateix autor s’han publicat a més altres títols, sempre relacionats amb el tema de la immigració: Cartes al meu fill, un llibre sobre reflexions ètiques, les novel·les Selfis (en coautoria amb Ricart Ruiz Garzón), No i Límites y fronteras, tots ells editats en català i en espanyol, excepte la darrera, només en espanyol.
UNA NOVEL·LA PLÀCIDA I LLEUGERA
Vicenç
Llorca
Simfonia de tardor
Ed.
Columna, 2021, 189 pàgs.
El
lector que segueixi el recorregut de la creació literària narrativa
de Vicenç Llorca trobarà en la seva darrera novel·la, Simfonia
de tardor,
que acaba de veure la llum, els trets
característics amb què l’autor confereix a la seva prosa el seu
segell personal. Les dues novel·les anteriors, Tot
el soroll del món i Aquell
antic missatge de l’amor, però també
En absència de l’Àngel,
que no pertany al gènere novel·lístic, tenen en comú la clara
voluntat de concedir als textos l’empremta de les temàtiques
clàssiques que determinen l’existència humana.
Llorca pren partit per la reflexió sobre qüestions universals com l’amor, l’amistat, la felicitat, la creació, l’art, la bellesa i la transcendència o la religiositat. Per fer-ho es val d’eines auxiliars com la música, la pintura o el cinema (també protagonistes sovint en la seva producció poètica), les quals, al seu torn esdevingudes clàssiques, la ploma de l’autor sap incorporar oportunament al text, entrelligant-les amb situacions, converses o moments sensibles per reforçar-ne el sentit o el sentiment, que sovint deriva en sentimentlisme. L’eix entorn del qual tot es desplega és una història d’amor. En la línia que ha encetat amb les anteriors, també empra el registre poètic amb què Llorca amara la seva prosa. De tot plegat en resulta un producte atractiu al lector d’aquesta mena de novel·les. Per definir-lo amb un epítet escaient jo diria que és un llibre plàcid, massa i fàcilment plàcid, que frega el fulletó.
La placidesa ve determinada per diversos elements que fan de la lectura un passeig reposat i plaent: el temps cronològic (l’acció a la novel·la és pràcticament inexistent), la naturalesa dels temes de reflexió i la bellesa del marc geogràfic en què Llorca ubica el gruix de la història: el Pirineu.
L’eix entorn del qual Llorca confegeix el material narratiu és una història d’amor tardà, un amor que, havent començat en els anys joves de la parella implicada sense haver-se consolidat, els torna a visitar en la maduresa amb la intensitat que amara la frustració d’un desig vehement. La maduresa vital anirà, metafòricament, de la mà del títol i de l’època de l’any més significativa en què l’autor situa el retrobament dels amants, Marc (compositor) i Emma (violinista).
El
retrobament de la parella, poc versemblant, serveix a l’autor per
confegir els diàlegs filosòfics a què ens convida, on Emma adopta
el paper de Fedre, emulant el model del Symposion
de Plató. Sens dubte aquests capítols
reflexius, per bé que desiguals en qualitat, són els més reeixits
del llibre, els capítols III i IV del II moviment, però sobretot
l’I del III moviment, Gratitudine,
on la conversa assoleix més matisació i profunditat.
La història, que recorre amb diferència d’intensitat diverses localitats catalanes (Sant Cugat del Vallès, El Masnou, Girona, Barcelona, Organyà i petits indrets del Pirineu, també de l’andorrà), i que temporalment comença l’any 2015, està ben travada amb els elements llorquians, externs o no, directament inherents a la pròpia narració, com són les cites poètiques que introdueixen cadascun dels capítols, la connexió entre la natura i la música, la relació metafòrica entre les imatges físiques i l’estat emocional dels personatges, el paral·lelisme entre els moviments musicals o els subtítols de cada capítol, i el tema del capítol corresponent. L’autor és molt curós amb els detalls de l’entrellat, que configuren el seu segell.
Poc reeixits, en canvi, són sovint comentaris de la veu narradora omniscient o alguns diàlegs de la parella, sensiblers, que acompanyen les seves reflexions, que es nodreixen de sentimentalisme fàcil i resten qualitat al conjunt.
Amb tot, un llibre que es llegeix amb fluïdesa.
La història, que recorre amb diferència d’intensitat diverses localitats catalanes (Sant Cugat del Vallès, El Masnou, Girona, Barcelona, Organyà i petits indrets del Pirineu, també de l’andorrà), i que temporalment comença l’any 2015, està ben travada amb els elements llorquians, externs o no, directament inherents a la pròpia narració, com són les cites poètiques que introdueixen cadascun dels capítols, la connexió entre la natura i la música, la relació metafòrica entre les imatges físiques i l’estat emocional dels personatges, el paral·lelisme entre els moviments musicals o els subtítols de cada capítol, i el tema del capítol corresponent. L’autor és molt curós amb els detalls de l’entrellat, que configuren el seu segell.
Poc reeixits, en canvi, són sovint comentaris de la veu narradora omniscient o alguns diàlegs de la parella, sensiblers, que acompanyen les seves reflexions, que es nodreixen de sentimentalisme fàcil i resten qualitat al conjunt.
Amb tot, un llibre que es llegeix amb fluïdesa.
© Anna Rossell
0 Comentaris