Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.

VIURE SENSE ARRELS

Wilma Stockenström
L’expedició al baobab
Traducció de Dolors Udina
Quaderns Crema, 2020, 124 pàgs.

On és el llindar entre somni i realitat? I, sobre tot, té aquesta distinció, sovint, alguna rellevància? L’expedició al baobab ens obliga a plantejar-nos la pregunta.

La lectura ens obre la porta a un món on aquesta diferència es fa, en molts moments, supèrflua, perquè l’imaginari i la realitat de la vida estan tan estretament lligats que no som capaços de destriar-los. Narra la veu femenina de la protagonista que de bell antuvi reflexiona: «[...] callar per projectar els somnis cap enfora, perquè el setè sentit és el son» [...]. Si em permeto dormir tan sovint, ja no és per atzar, i des de fa molt temps tampoc no és una evasió. És l’únic moment en què visc, em dic».

No és que l’autora empri un estil narratiu en clau onírica a la manera de Kafka. Stockenström (Napier, Sud-Àfrica, 1933) no fa ús de la pseudoabsurditat del llenguatge del somni com l’autor de Praga, el seu registre no recorre a la macrometàfora, sinó al lirisme i a la petita metàfora, de la que el llibre en va ple. Es percep que l’autora és també poeta i que participa vivament d’una tradició literària immersa en cultures africanes. Per bé que allunyada de la tradició ioruba a la que pertanyia Amos Tutuola (Nigèria), alguns passatges del text de Stockenström recorden El bevedor de vi de palma, de l’autor nigerià. La capacitat de descriure situacions en un llenguatge d’imatges universal que escapa a la condició prosaïca de la raó és indiscutible.

Tanmateix, el que narra en primera persona la protagonista té més a veure amb tragèdia i desafecció que amb idil·li i amor. La matèria narrativa la conformen el pensament i les reflexions d’una dona que, des de la seva nova condició i el lloc que ara l’acull, el ventre del gran baobab, l’arbre que li ha donat protecció des que ha aconseguit viure per si mateixa, rememora la seva vida. A través d’aquesta remembrança la coneixerem, així com també els seus sentiments i la descripció que fa d’allò que veu i passa al seu entorn. I és en aquestes descripcions on es concentra més la càrrega metafòrica i el lirisme. Perquè el relat de la vida que li ha tocat de viure a ella, com un destí inapel·lable, no hi ha dubte que no pertany a l’esfera del somni. Llavors la narració adopta un registre concret i taxatiu.

Ella, que en la seva infantesa fou capturada, després del salvatge assassinat de la seva família i la destrucció del seu poble per part de capturadors d’esclaus, ha passat per diversos amos, esclava propietat d’altri. Mancada de llibertat i sotmesa sempre al caprici del senyor de torn, ha experimentat la maternitat, el dolor de veure’s separada dels seus fills tan bon punt els ha deslletat, el sexe com a amant o concubina, també l’enamorament, però mai, fins que ha trobat recer a l’arbre, ha disposat de la seva persona i del seu temps. I no hi ha lament en les seves paraules, únicament constatacions; i en aquest laconisme, d’emoció estrictament continguda, rau justament la dimensió de la crueltat dels fets que narra relatius a la seva vida i la d’altres esclaus que comparteixen el mateix fat.

Només ara, en la seva soledat i desarrelament, enmig de la natura, en algun lloc d’un país africà que podrien ser molts, l’antiga esclava esdevé persona i se sap persona. Des d’aquest entorn ella conforma la naturalesa; hi està immersa com un element més i en depèn. Les descripcions de la natura constitueixen la major part de la matèria narrativa, sovint esplendorosa, amarada d’aigua («l’esperit d’aigua» i «el meu esperit d’aigua» són leitmotiv de la novel·la), en altres moments eixuta i erma. En aquest sentit, el mitjà natural se’ns presenta com el lloc que, lluny de cap idealització pseudoromàntica —ben al contrari, ella és testimoni de violència, mort i destrucció al seu entorn— , és l’únic capaç d’acollir l’ésser humà com a ésser natural que és.

L’acció està ubicada en un moment indeterminat del temps. Els fets es poden haver esdevingut segles enrere i fins la segona meitat del segle XX. Stockenström tracta una temàtica que, lamentablement, la Història s’ha encarregat de convertir en clàssica.

La novel·la, escrita originàriament en afrikaans, fou traduïda a l’anglès per J. M. Coetzee. I és des de l’anglès que ha estat traduïda al català. El segell Siruela la va publicar el 2019 en versió espanyola de Lorenzo Luengo.

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura