Amor Negre (parts 38, 39 i 40), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.

Amor Negre (parts 38, 39 i 40)

38

Són fotos d’en Simó. Com pot ser? Fotos que jo no havia vist mai. La meva primera reacció: pensar que la Maria les hauria trobat –però on? Com podria haver-les obtingut? Qui podria haver-les enviades a ella abans que no pas a mi, al pare?–; la segona reacció: sí, en Simó era pèl-roig, i sí, recordo haver desat una carpeta amb pèl-rojos cardant o masturbant-se; i la tercera: sí, és del tot una bescollada, un cop de destral, un ressort de crueltat humana, una despietat. I és funest. Obro la vista en miniatures. Gairebé totes les fotos són del temps de l’exèrcit. De vegades l’uniforme canvia. En un parell llueix una samarreta imperi. Normalment –fet curiós– surt sol. De vegades posa per a la foto amb algun company o algun fusell, però en general semblen fotos càndides, documents de la vida quotidiana. Em sobta que sembli una mica més gran que quan el vaig veure per l’última vegada. Jo el vaig veure poc abans de caure. Em sobta i esgarrifa. El meu cor s’accelera com si sentís una sirena avisant un atac aeri o com quan, havent-me enamorat d’un company de classe, es van aplegar uns quants per a atonyinar-me. Algunes fotos semblen haver estat fetes més o menys per la mateixa època en què vaig tenir-ne la última imatge, la seva presència eterna davant meu. Però n’hi ha que revelen un Simó posterior, més gran; no pas molt més gran, és cert, però sí més envellit que allò que el temps fins la seva caiguda no hauria pas permès. Sempre he dit caiguda, mai decés. També això m’esgarrifa com a un harúspex que, investit amb els honors d’esventrar la bèstia, es troba no pas les senyals inequívoques d’una tragèdia a tota esdevinença sinó el reflex de la mateixa malmirança vers l’objecte d’endevinació. Com si Abraham s’adonés, per un meandre impietós del destí, que el sacrifici d’Isaac no hagués estat mai demanat per déu sinó que fos fruit d’un deliri mortalment perniciós del mateix pare.

39

Un vent invisible sacseja les meves entranyes. De cop em falten els testicles i el sexe, tota l’exuberància masculina, les vergonyes que al cap i a la fi són les vanitats dels mascles. Sento com se’m obre un ventre entre les engonals, una falda d’aire i cossos esponjosos, una porta indefinida cap a la cripta fosca de les meves inseguretats. Impossible posar-hi remei. No n’hi ha per a l’amor negre. En Simó no és viu, això ho sé, ho puc sentir, ho sento. És mort però ara se’m apareix. Com un cos pàl·lid, pornogràficament desitjable, que jo tinc davant dels ulls, se’m presenta un espectre del meu amor sense registre, sense objecte vàlid, sense sortida. L’únic home que veritablement he pogut estimar sense defallir ha estat el meu fill primogènit, i ell mateix va defallir i caure. Decideixo no cercar cap explicació, no fer-li preguntes a la Maria, que es pensarà que estic sonat, i no, no vull que ho faci servir en contra meu per a treure’m la custòdia dels nostres fills. Prou n’he vist, de gent que acusa d’altra de no ser-hi del tot per a emprendre tota mena de venjança i malmetement. Com una mena de vudú, sento que algú m’obre aquest ventre fins ara desconegut i entra sense demanar permís. Sento una esgarrifança difícil d’expressar en paraules i la primera idea que em ve al cap és que en Simó va violar algú i algú ha de pagar pel seu pecat. Aquest pensament ombrívol i funest m’ajuda tanmateix a allunyar la sensació de que aquesta penetració dolorosa i involuntària respongui a res més sobrenatural que el fet, extraordinari per se, d’estar expiant el deute moral del meu fill estimat. Em deixo penetrar per aquest foc diabòlic. Ho faig sense cap determinació perquè no he triat aquesta desgràcia insospitada. Em sento cremar per dintre, complint a la lletra una maledicció detestable. Una columna de foc creix des de l’esòfag fins a dalt de la gola i gaireblletra ﷽﷽﷽urslls, se’m presenta, per dintre. El foc creix com una columna per desté m’asfixia, m'escanya amb les seves mans de fum espès formant dibuixos d’animals impossibles que excedeixen, amb una precisió terrible, els límits del meu cos, com un guipur.

40

De vegades els ressorts més enginyosos neixen de les emergències o dels astoraments. Aviat arribarien la Judit i l’Isaac per la mà de la Maria. No hi havia temps a perdre. Vaig condemnar-me a realitzar tasques absurdes –perquè no eren urgents ni estrictament necessàries en aquell moment– no sense abans tancar curosament les finestres de l’ordinador fins que la pantalla va revelar una fotografia càndida dels nens sense que la mare ni el pare desfiguressin el retrat. Amb una baieta vaig treure la pols no acumulada de la superfície de la taula del menjador i de la llamborda que envoltava la llar de foc, purament decorativa. Vaig caminar en silenci –com hauria de caminar?– cap a la finestra de guillotina i vaig treure un braç, l’espatlla, el cap, mig tronc, vaig espolsar la baieta i vaig mirar la ciutat agra i espessa. Vaig tornar cap a dintre, em vaig fer una ullada en el mirall que em tornava la llum indestructible del cel ennuvolat, i vaig veure com el meu rostre es fonia en negre a contrallum. Tot semblava ordenat. Tot semblava ordenat, vaig repetir per a mi sol, com si a l’ordre de la casa correspongués una ordenació prèvia, com qui diu una disposició de la Providència. Però jo no hi creia. Van sonar les sis en el Casio que jo havia tornat a dur al canell després de fer-li col·locar una pila nova. Tic tic, tic tic. Sis. Sento un cotxe. M’apropo a la finestra. Entren molts cotxes en el garatge però aquest és el de la Maria. Exacte, l’és. Faig aquesta cosa inexplicable que és baixar-me els pantalons davant del mirall, mirar-me la tita, assegurar-me que és circumcisa i que és ben maca –totes dues coses eren importants per a la marica jueva que jo havia estat durant tant de temps– i tornar a pujar-me’ls, tot endreçant bé la camisa per dintre, fent lluir un cinturó que jo creia rejovenir-me. No em vaig perfumar perquè la Maria sap perfectament quan portes temps amb la colònia o quan te l’acabes de posar, i jo no volia que pensés que ho havia fet per a ella.