CICLE DE CRÍTICA LITERÀRIA: "K. L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella & "El brigadista" de Jordi Cantavella, per Anna Rossell


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell




DOCUMENT PER A LA POSTERITAT. ELS REPUBLICANS ESPANYOLS A MAUTHAUSEN


Joaquim Amat-Piniella
K. L. Reich
Club Editor Jove, 2005, 326 pàgs.



A Joaquim Amat-Piniella li hem d’agrair un d’aquests impagables documents que queden per a la posteritat com a testimoni de fets que resultarien increïbles a qui no els ha viscut, per la dimensió pregona de la seva crueltat i per la seva quantia. Ell va ser protagonista directe de les terribles accions del terror nazi, els va viure en primera persona i va apressar-se a deixar-ne constància, com si la descripció de l’infern fos la penyora a pagar per la miraculosa supervivència a aquells horrors. No va ser pas ell sol qui ho va fer. Sortosament altres el van acompanyar en el seu objectiu amb les seves lletres (Primo Levy, Jean Améry, Robert Antelme, Imre Kertész, Paul Celan, Jorge Semprún... ho van fer d’altres camps d’internament i extermini) i amb la seva càmera (Francesc Boix, conegut més tard com «El fotògraf de Mauthausen»).

Amat-Piniella (Manresa, 1913 – Hospitalet de Llobregat, 1974), qui després de lluitar a la Guerra Civil espanyola fou, com tants altres, fet presoner pels nazis a França, va ser deportat al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va compartir el destí de la major part dels homes republicans espanyols captius. Com tants d’altres, com si la mort encara el perseguís, va voler deixar immediatament constància escrita d’uns fets històrics difícils de transmetre amb paraules. S’hi va posar de seguida, després de l’alliberament del camp per part dels aliats estatunidencs. Com tants d’altres, l’autor va optar per donar forma de novel·la als fets històrics i autobiogràfics. Per bé que sembli una paradoxa, la llibertat que empara l’autor per fer i desfer, confegir situacions i personatges «muntant-los» pot ser una eina extraordinàriament valuosa al servei de la veritat i l’objectivitat. D’altra banda, aquesta mateixa llibertat permet una distància sense la qual la narració d’uns fets tan dolorosos, viscuts en carn pròpia, es faria insuportable.

Així l’autor va començar a escriure la novel·la el mateix 1945. Escrita la primera versió entre 1945 i 1946, a Andorra, no va ser fins el 1963 que el llibre va veure la llum amb Club Editor en l’original català, revisat al llarg de setze anys per Amat-Piniella. Pocs mesos abans, després de setze anys d’intents fallits, autocensurada i per mediació de Carles Barral, amic de l’autor, va aconseguir publicar-se en espanyol, en traducció de Baltasar Porcel i amb pròleg d’Ignacio Martínez de Pisón, amb Libros del Asteroide.

L’acció se situa directament a Mauthausen, l’any 1940, el moment d’arribada al camp dels personatges principals que la protagonitzen. Qui hagi llegit el memorable llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, reeditat el 2017, confegit a base de testimonis, hi trobarà reflectides moltes situacions que s’hi descriuen i alguns personatges li semblaran familiars; no identificarà, en canvi Casimir Climent, Joan de Diego, Josep Bailina ni Francesc Boix, que, arriscant la seva vida, van aconseguir copiar els registres de presos —els tres primers— i documentar gràficament l’horror —el darrer—. La seva valuosa feina va ser clau per algunes condemnes dels processats als judicis de Nuremberg (Vegeu la ressenya del llibre de Roig a
https://www.criticadelibros.com/metaliteratura-y-ensayo/un-document-cabdal-per-a-la-memoria-historica/ o bé
https://lasnuevemusas.com/un-documento-esencial-para-la-memoria-historica/. Amat-Piniella fou un dels llargament entrevistats per Roig als anys setanta, quan reunia el material per al seu llibre. Aquestes absències es deuen probablement al fet que Amat-Piniella relata, majoritàriament, l’ambient a Ternberg, un Kommando annex a Mauthausen que aquells només coneixien de manera indirecta.

Els personatges principals de la novel·la, en Francesc, en Werner, n'August, n'Ernest, en Vicenç, n'Emili, en Manuel i en Rubio conformen el grup de presoners representatiu de la multiplicitat de caràcters individuals que l’autor hi vol reflectir, mentre que en Hans Gupper, en King-kong i en Popeye, per la seva uniformitat de capteniment un grup molt més reduït, donaran vida als botxins. Tanmateix és sobre l’Emili, home escèptic, descregut, crític, desconfiat d’ideologies i reflexiu sobre qui recau el primer protagonisme; és ell amb qui sembla empatitzar més l’autor manresà. A l’Emili, per les seves característiques, li és permesa la distància; de dins estant, es mira les coses «des de fora» i en algun moment tenim la impressió, descregut com és tant en religió com en política, que també ho fa des d’un pla superior.
Escrita en tercera persona, la narració ens acosta a aquella terrible realitat inversemblant: la fam, la solidaritat, l’organització entre els grups polítics, la deshumanització progressiva, les rivalitats, les venjances, les diverses categories de presos, les complicitats, la lluita per la supervivència, el comerç a base de favors, les tortures, els càstigs, les morts multitudinàries, els crematoris, les cambres de gas, l’espoliació, la prostitució, el fred intens, la son, també d’alguns moments festius que els presos pogueren esgarrapar a la cruesa quotidiana...

La prosa que empra Amat-Piniella no és tremendista —emprar-la suposaria fer una caricatura d’una realitat que se superava a ella mateixa—, i precisament per això fa la màxima justícia que l’escriptura permet als fets. I sabem que les paraules només ens donen una pàl·lida noció del que va ser. La descripció final, l’alliberament del camp, és extraordinària.

El llibre ha estat publicat després en diverses edicions i editorials. L’autor ens ha deixat altres llibres, tots ells marcats per aquella terrible experiència: Les llunyanies: poemes de l’exili (1940-1946) (1949), El casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966), Retaule en gris (2012).

El títol K. L. Reich (Konzentrations Lager Reich, tal com consta a la pròpia novel·la, per bé que la paraula alemanya s’escriu Konzentratioslager, en català Camp de Concentració del Reich) fa referència a la inscripció amb què els objectes i el mobiliari del camp anaven marcats perquè constés que eren de propietat del Reich.


NOVEL·LAR LA HISTÒRIA




Jordi Cantavella
El brigadista
Penguin Random House, 2015, 2ª edició, 363 pàgs.



Per bé que sembli paradoxal, sovint és el muntatge, la narració ficcionada, la que fa més justícia als fets històrics. És la capacitat de depuració de l’escriptor, saber col·locar els accents en el seu just lloc i en la mesurada i precisa intensitat posada al servei de la veritat, la que permet transmetre els fets de la manera més viva: novel·lar la Història.

Joaquim Amat-Piniella, que va sobreviure al camp dels horrors nazis de Mauthausen, escriu al pròleg del seu llibre testimonial d’aquell terror: «Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura [...], podrem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objectiva».

Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) comparteix aquesta opinió quan decideix escriure El brigadista. La seva novel·la vol deixar constància de la seva admiració i el seu agraïment a tots aquells que, sentint-se solidaris amb la República espanyola, van venir a lluitar amb les Brigades Internacionals al nostre país i que, lamentablement, mai han estat celebrats com mereixen pels polítics de la terra que ells van venir a defensar del cop d’estat franquista. És per això que, amb noms reals, centrant-se en la Brigada Lincoln, Cantavella ret homenatge a totes les Brigades per extensió i recupera per als lectors el seu sacrifici. Així, per les seves pàgines desfilen Bill Bailey, Alvah Bessi, Errol Flynn, Martha Gellhorn, Ernest Hemingway, Evelyn Hutchins, Salaria Kee, Morris Mickemberg, Steve Nelson, Milton Wolff, Joe Bianca, Robert Capa, James Philip Lardner, Oliver Law, Jack Shirai, Robert Hale Merriman, Gerda Taro. Ells són els representants de tants altres.

Tot comença en una festa d’aniversari a la qual la Sarah, una adolescent de quinze anys, ha convidat alguns amics del seu institut de la ciutat de Sant Diego (Califòrnia), ciutat on s’ha traslladat amb la seva família el català Joan Ros des de Barcelona. Corre l’any 1984. En Joan, que contribueix activament a la celebració preparant allioli per a la barbacoa del dinar, desperta amb l’olor de la salsa els llunyans records d’en Raimond, avi de la Sarah, records durant massa anys reprimits, unes intenses vivències de les quals la família no en sap res. Raimond, afroamericà, jove comunista en aquells anys, s’allista per idealisme a la Brigada Lincoln, que anirà a lluitar a Espanya. Aquest és el punt de partida de la narració de l’avi, qui, esperonat pels convidats, grans i joves, deixa anar la càrrega emocional que li ha despertat l’allioli d’en Joan i comença el relat de la seva experiència a Espanya. L’interès que desperta el seu relat anima l’avi a prosseguir. De la mateixa manera que els oïdors ficticis, el lector queda atrapat pels fets narrats i hi participa com un convidat més.
La novel·la va alternant les explicacions d’en Raimond amb l’acció paral·lela dels personatges de ficció, aquesta centrada sobre tot en la relació entre la Sarah i en Joan, entre els quals va naixent una atracció amorosa que, per bé que interrompuda durant uns anys, sembla poder recuperar-se més endavant.

Així, Cantavella ens fa partícips de l’evolució de la Guerra Civil espanyola per part d’aquests brigadistes entorn del personatge principal de l’acció històrica, en Raimond. Seguirem les duríssimes experiències del front, però també dels moments en què, per raons de relleu o convalescència, el protagonista pot desplaçar-se a Madrid o a Barcelona, on, amb el rerefons dels fets bèl·lics, ens acostarà a la realitat del dia a dia a les ciutats i tindrà ocasió de fer coneixença d’altres voluntaris estrangers i del país, i iniciarà la seva relació de parella amb l’Anna, una catalana que serveix a la causa republicana com a infermera.

Cantavella amara doncs els fets històrics amb dues relacions amoroses, la de la Sarah i en Joan i la d’en Raimond i l’Anna, totes dues amb peripècia, i ho fa esquitxant amb bona mà les justes dosis de suspens per mantenir la tensió i l’expectació fins al final.
Dividida en dues parts, l’acció s’ubica en dos moments temporals diferents: 1984, a San Diego, quan se celebra la festa d’aniversari de la Sarah, i novembre del 1996, sobre tot a Barcelona, on en Raimond ha tornat per rebre l’homenatge organitzat per les joventuts d’Esquerra Republicana a les Brigades Internacionals.

Jordi Cantavella sap combinar amb destresa els dos fluids narratius, en tercera i primera persona, servint-se d’una prosa fresca que no amaga la seva sintonia amb la temàtica. L’autor vol contribuir a difondre, ell mateix agraït a les generacions precedents que l’hi van transmetre, i transmetre-la al seu torn entre les més joves. En el context del relat, l’autor aprofita per deixar constància de la lamentable acollida que, en general, van tenir aquells brigadistes per part de les institucions oficials espanyoles del moment, una acollida que contrasta amb l’eufòria i simpatia amb què els van rebre i acomiadar gran quantitat de ciutadans.

Dirigida en general al públic adult, la novel·la es fa especialment adequada per a estudiants de l’ESO i de batxillerat, que la gaudiran indubtablement tant per la temàtica amorosa que tracta com també per l’interès que aconsegueix suscitar el relat de l’avi, que pot servir als educadors com a introducció a una faceta de la Guerra Civil espanyola malauradament i conscientment silenciada.

El llibre fa palesa la seva intenció d’homenatge: dedicat al seu pare, Cantavella inclou un annex amb biografies i fotos dels personatges reals que van participar d’aquells fets històrics, el discurs de comiat de Dolores Ibárruri, el novembre del 1938, a les Brigades Internacionals, una llarga llista d’agraïments i la relació d’algunes obres d’història consultades. L’editorial Milenio l’ha publicat en espanyol el 2017.

Jordi Cantavella és autor de diverses novel·les, traductor i autor de guions cinematogràfics i de televisió.




© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/



Publica un comentari

0 Comentaris