Amor Negre (parts 35, 36 i 37), de Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.

Amor Negre (parts 35, 36 i 37)

35

Em va agafar de nou pel clatell però aquesta vegada va portar el meu cap contra el seu pit i, tot subjectant-me’l per la mandíbula dreta, em va empènyer contra seu i més concretament contra el mugró dret, prominent, que em va introduir a la boca amb l’ajuda dels dits de la mà esquerra, amb els quals me la va obrir com si fos la d’un peix, i vaig sentir la carn tova del pit contra la meva galta, o la meva galta contra el seu pit, el mugró dur en els meus llavis tous, el meu sexe dur immobilitzat per les seves cuixes dures, els meus peus immobilitzats pels seus. Seria aquella una mena de pulsió primària de ser posseït pel dimoni? La gruta, la meva excitació infosa en la lluita contra la son, la visió d’unes estalactites que no hi eren, la imatge tan seductora com quimèrica d’una màquina de cafè inexistent, tots aquests elements confosos en la meva ment, desplaçada aleshores a la meva boca, configuraven un infern no pas exactament dantesc però sí baconià on els objectes esdevenien amorfs i es desplaçaven en moviments horitzontals impossibles. Jo no estava col·locat. O sí, per la son extrema i la proximitat que crea amb la terra ferma dels somnis, que tanmateix, si saps que no et pots adormir, es fa pesada i ominosa com el pitjor malson. Hi havia moments de clarividència. Em vaig adonar de la síntesi idiomàtica del mugró i de l’alè d’alcohol d’en Dorian, com dos mots que s’apleguen en un cabina telefònica improbable en l’era dels telèfons mòbils, però heu-los allà, mugró i alè de pet etílic, la galta tova en el pectoral sobtadament dur d’en Dorian, el perfum acumulat d’hores d’alcoholització i pensament, en Dorian refutant la utilitat de les composicions dodecafòniques mentre em tornava a agafar el clatell per a submergir-me parcialment en l’aigua, obligant-me a mirar-lo en pla contrapicat –no hi havia estalactites, ara això es veia claríssim– i a rebre una escopinada amb sang en què de vegades encara penso per a escórrer-me quan la pornografia no em dona prou color. Llavors sé que no és només el vincle amb el llit dels pares que necessito, d’alguna manera, recuperar –perquè m’ho van dir aquell mugró, aquell alè– sinó que també he de fer paus amb la memòria d’en Simó, que va vessar la sang per una idea de pàtria tan occidental com mortífera.

36

Vaig freqüentar un lògia només el temps suficient per a avorrir-me’n i descobrir que la colònia més apreciada pel Gran Mestre era el Chanel Nº5. Tinc la teoria que tot allò que li portés el record del talc el seduïa perquè, anys més tard, em van comentar que li agradaven els petits. No va ser jutjat perquè era jutge i tenia mig sistema judicial lligat. Sabem que la justícia temporal és això: una qüestió de lligams. Lligams i afinitats. La Maçoneria no trafica influències sinó afinitats perquè les influències són com una pluja invisible, un do pràcticament diví macerat en el deute de favor, que és una versió social de l’amor negre. Tanmateix, aquesta maceració no li minva el caire diví –pràcticament diví: sabem que quan es tracta de déu no hi ha més certeses que la de no saber-ne efectivament res. Però els imaginaris de déu i els seus discursos, fixats per escribes la nomenada dels quals és determinant per a l’equilibri de forces en les guerres santes, són necessaris per a la invenció de països, el cas més flagrant però també més ordenat sent Israel. Els altres països amb governs influïts per alguna religió –que, siguem honestos, són gairebé tots– em semblen una autèntica porqueria. No pretenc tenir la mateixa sort d’en Salman Rushdie que sobresortia del prestatge del filòleg, ni el seu èxit, per a acabar la vida amagat en una gruta com la d’en Dorian. Però les democràcies occidentals tenen de vegades una serietat d’escolanet montserratí que em destrempa. Encara que en Simó hagi vessat la sang per aquesta idea, que potser no era exactament occidental sinó específicament sionista, que pràcticament no li hagi quedat sang a les venes perquè va dessagnar com un porc, i encara que el meu fill estimat pogués haver estat el messies de la meva fantasia masturbatòria, la Magem David em segueix posant més que qualsevol de les combinacions tri o bicolors de ratlles, tossudament horitzontals o verticals, que imperen en aquesta part moribunda del món.

37

Sé que això són manies d’un vell verd, però avui vindran la Judit i l’Isaac de la mà de la seva mare i el seny post-divorci m’inspira comprar una senyera de Palestina. Això farà que la mare dels meus dos últims fills vegi que estic fent passes en allò que creu ser la bona direcció i s’oblidi de regatejar-me’n la custòdia. Últimament fa massa cas als seus amics humanistes de Fort Hamilton Parkway: el somni de la Maria és dotar els fills dels valors previsibles de l’obediència i el pacifisme. Vaig a fer-me una palla ràpida abans no arribin. Tinc la pornografia organitzada per carpetes. Abans col·leccionava fotos però des de fa temps prefereixo vídeos en alta definició amb paios sols que es masturben de formes molt sòlides. M’explico: paios que es posen seriosos, o que somriuen a la càmera amb mirades convençudes, mirades que poden ser tènuement desafiants o descaradament presumides, paios que tenen més ganes de compartir l’onanisme amb desconeguts que no pas d’efectivament escórrer-se, considerant l’esforç que fan en tornar a mirar la càmera un cop munyits. Això em sembla solidesa i convenciment: la capacitat de transformar l’acte sexual solitari per excel·lència en un espectacle i de suspendre o en tot cas ser inconscient del sentit del ridícul que em vindria enregistrant foteses tan tendrament naïfs com ara posar cara de nena atrevida mentre recullo de l’abdomen un raig d’esperma fresc entre els dits i me’l porto a la boca, o dir paraulotes picants amb cara de Jean-Paul Belmondo. Caram, trigo més temps en explicar com em faig una palla exprés abans no arribi la Maria que no pas el que trigaria en fer-me-la. Obro la carpeta «burgundy» pensant que em trobaré fotos de peladors pèl-rojos però de cop trobo material que no sé com m’ha pogut arribar, i menys a aquella carpeta. Respiro. Penso que és millor no modificar cap document, ni tan sols accedir-hi. Tinc prou amb les miniatures. Pot haver estat obra de la Maria? Un acudit de mal gust?