Amor Negre (parts 25-28), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.

AMOR NEGRE (parts 25, 26, 27 i 28)


25

Mentre ell en trencava un parell, vaig veure en un dels prestatges Els versicles satànics de Salman Rushdie. Quan em va passar el trencanous, es va adonar que jo tenia la mirada fixa en els llibres i em va preguntar «Quin t’agrada?». Sí, em va preguntar quin m’agradava, no pas quin mirava, com si la mirada anés necessàriament cap als objectes que ens delecten. És cert que prefereix aquests, però també els més lluminosos o significatius. En aquesta edició, el llom era prou fosc i no cridava l’atenció. Però l’objecte em conduïa per una via negativa, per l’oblit momentani d’aquell esmorzar amè, fins arribar a un record misteriosament significatiu. Les estovalles blanques amb fruites dibuixades s’anaven omplint de closques. Vaig començar a escombrar-les amb els dits mentre contestava. Li vaig explicar el millor que vaig poder que tinc una relació emocional amb la democràcia, una relació que estic convençut d’anar més enllà de la preferència ideològica o de la consideració d’allò que és just; que la transició democràtica en les nacions europees modernes que han patit els efectes de règims autoritaris, i que han estat pràcticament totes, era un procés àmpliament inacabat que requeria la construcció de nous països i sobretot la legitimació de nous models de país; i que la llibertat d’expressió era un valor que no es pot menystenir ni tampoc sobrevalorar. Em va preguntar què volia dir amb això, que si defensava Rushdie i els Estats Units o... No, no, li vaig respondre. Acabo de recordar que quan va sortir aquesta novel·la va haver-hi un clam per part d’alguns grups islàmics que el volien prohibir, i que les llibreries del barri on vivia aleshores el van treure a la vitrina com qui diu: beu-te aquest ou que l’altre es cou.

26

Parlar de la ceguera dels altres sense parlar de la meva és no veure la meva  ceguera. La ceguera pròpia és el no-sentit responsable per les consideracions de ceguera en els altres. Quan aquestes consideracions es converteixen en acusacions, la ceguera li ha guanyat un bon pam més a la visió. Tanmateix, els que veiem una mica –i la consciència de la meva ceguera no m’impedeix veure que també hi veig alguna cosa, o almenys hi crec– sabem que la visió és un sentit i la ceguera és un no-sentit, així com l’audició és el sentit que permet l’escolta i la parla és el no-sentit que ocupa l’espai del silenci. Puc escoltar l’altre o puc escoltar-me a mi mateix, puc romandre silenciós i puc sentir què diu l’altre. L’únic que no puc és fer que l’altre m’escolti. Per això sospito que la pau és un ministeri de silencis. Aquell que sap administrar els silencis també sap escoltar i hauria de saber quan intervenir. Si sap escoltar i intervenir, pot fer de psicoanalista. Fins aquí crec que arribo. Si quan intervé també sap què dir i a qui, pot ser un polític. Em sembla que aquí no hi arribo. M’han dit que tinc el do de la paraula, però què he de fer amb aquesta creença? La creença encega. Els creients no veiem allò que no creiem i per això la dita «veure per a creure»; però tampoc veiem allò que ens faria descreure allò que creiem i per això la dita subvertida «creure per a veure». Quan crec que no veig és quan hi puc veure més perquè veig la meva pròpia ceguera i, com qui avança sol i poruc pel bosc en una nit fosca, la consciència de la pròpia ceguera ens fa obrir ulls arreu del cos i fins i tot de l’esperit. Aquells que creuen que cos i esperit són un del sol no veuen esperits; vull dir: els esperits que abans anaven plegats amb un cos. Per a poder veure aquestes i altres coses, ja siguin els esperits o les raons dels altres, tan difícils de veure i de creure, cal obrir-se altres ulls. Només així podrem començar a esquivar els mals, ja siguin la guerra santa, la ceguera o el mal de ventre. 

27

Segons la hipòtesi del filòleg sobre la proporcionalitat directa entre la relaxació d’esfínters i la pèrdua de visió m’és lícit pensar que, sense voler, tot el món deu fer olor de merda però hi estem tan avesats que podem seguir tirant-nos pets i no els sentirem, i seguir matant-nos que cap déu no ho veurà, i també podrem seguir estimant qui no podem, secretament, fins que l’angoixa esdevingui apoplexia. Aquesta estimació d’amagat és la forma d’amor prohibit en què la prohibició la imposa el mateix qui estima per por de perdre el poc que li queda de l’objecte d’amor. Solen ser estrictament restes: la olor que t’ha romàs a la galta després que et saludés com qui saluda a qualsevol altre, o la olor que t’imagines perquè ja no hi és; o el record que recolliràs a la nit quan, amb el llit per a tu només, et cercaràs el plaer tocant-te els genitals amb més destresa que ningú; la visió habitual que la rutina et permet sense mai consolar-te o aquella més esporàdica que l’atzar et concedeix. Te’l trobis poc o molt sovint, siguin reals o imaginàries les restes que en conserves, res no completarà l’anhel que sents mentre et vas dient, com un consol de neci, que la companyia de qui estimes tampoc no t’omplirà mai. Parlo de tu i sento la veu de la Maria, aquella veu vellutada pel vi, càlida i sarcàstica, dient-me quatre coses sobre l’amor i la vida, quatre coses de les quals encertava una o dues perquè no sabia res dels meus amors prohibits. Ni tan sols en Simó. L’amor prohibit és un producte sintètic de l’amor negre. Quan el segreguem dins el cor, és d’una toxicitat infal·lible i cegant fins matar-nos amb l’elegància del poc a poc. Però mai la lentitud no ha estat menys letal que la rapidesa. Ans al contrari, la celeritat de les malalties sol ser agraïda per aquells que les pateixen. Però l’amor negre és tota una altra categoria que no admet ni tan sols eutanàsia.

28 

Això és un fet irrecusable: l’amor negre no es pot matar. Sé que no és matèria; ja ho he dit. En l’amor negre no hi ha guany ni pèrdua ni tampoc es transforma en una altra matèria. Hi ha, però, metamorfosi. En diversos moments i vivències m’he trobat que la seva substància no canvia però sí la forma; canvia fins al punt de sobtar. De fet, aquesta és la gran arma de l’amor negre. D’aquesta manera pot canviar de mans o de bàndol sense que ens n’adonem, fa que ens enamorem i venerem l’enemic i menystinguem qui ens fa costat. L’amor cristià fa pregó d’universalitat però aquell que fa estimar l’enemic és l’amor negre, i no ho fa per ètica o vocació de santedat sinó per disposició geomètrica. L’amor negre amplia diferències i crea distàncies. Refà l’ordre. Reorganitza cosmogonies. És la part no escrita de la història que canvia de forma sense deixar petjada. L’amor negre apropa com una lent telescòpica els petits elements de l’altre que ens permeten odiar en ell allò que no volem veure en nosaltres mateixos. Però l’amor negre no és cap instint de supervivència perquè només existeix en els humans, i els humans, si no ens ha embolcallat un desamor i una absència de paraula tan decisius que trastoquen la nostra relació amb la creació i la llei, som animals de paraula, capaços de construir mons poètics o mons cancerígens. Cada pulsió ens obre inexorablement a l’obra subtil i difícilment intel·ligible d’amor negre. Jo no sóc un escriba d’aquest amor, en sóc víctima, i vull dir víctima amb consciència del desprestigi del mot, amb la vexació de qui reclama la culpa d’un altre, amb l’exposició al somriure complaent de qui em dirà ingenu, o que ha viscut més que jo i està ben assegut en la butaca del saber, però que morirà com jo, amb la mateixa resta de merda no cagada penjant dels intestins, amb un rajolí de semen que haurien eixugat els mateixos mocadors on altres es treuen els mocs, amb la paraula a la boca, la paraula travessada a la boca com una espina, un segment, un semen filiforme, llavor mortal del mateix amor negre que acaba colpint de mort l’orgull i la vitalitat tal·losa dels més benestants.