Amor Negre (parts 19 i 20), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.

Amor Negre (parts 19 i 20)


19
Sento que amb la pèrdua d’en Simó, el meu primogènit, l’hereu per excel·lència, també s’ha perdut el símbol de la meva permanència en la terra. El pensament només s’entén si el pronuncio. Allò que pronuncio només queda si ho deixo escrit. Si no estimo, allò que escric haurà estat en va. I l’amor negre, que m’ha fet perdre la mirada amorosa, s’ha fet més present des de que el destí em va robar en Simó. Era el meu fill més estimat. No ho dic pas perquè no estimi la Judit i l’Isaac; els anys faran que me’ls estimi cada vegada més, sempre que no traeixin l’amor que tinc vessat en ells. Els anys faran que la innocència es transformi en sagacitat i la ingenuïtat en intel·ligència; que el seu món petit s’eixampli i no puguin seguir aquí, i vulguin viatjar encara que els calguin molts més anys per a descobrir que arreu és exili i en l’exili tot és vanitat. Però van ser els anys qui em van segrestar en Simó; ha estat el destí el lladre d’aquell bon home que ja havia crescut prou com per a fer-se digne d’amor, amorable. El servei militar, que jo vaig eludir amb trames i camàndules, el va endurir cos i cor. Seria una exageració dir que no el vaig reconèixer quan va tornar de la primera setmana d’entrenament, però d’alguna manera s’havia convertit miraculosament en una màquina de guerra. Parlar de conversió em sembla aquí, fins i tot, blasfem. En pocs mesos se li van marcar uns abdominals com una estora rígida, els dits de les mans se li van afilar com bales precises, els braços ferms i opacs com canons i el pit d’on sobresortia el batec vital s’havia ocultat sota una cuirassa musculosa que em va fer pensar en un màrtir. I la mirada... la mirada més freda que un te fred en una tarda breu de novembre. Serà la meva mirada crua la resta dejecta d’un Simó abduït, raptat pel deure patriòtic? Seré jo l’hereu d’un amor negre cultivat entre armes i rialles inconseqüents? No recordo si l’amor negre vivia en mi abans que en Simó marxés sense un comiat. El destí funest se’l va endur sorollosament. Tan sorollosament com els orgasmes de la Maria. Per primera vegada no em sembla descabellat comparar les dones amb explosius, ni la vida amb la mort, ni el sexe amb l’amor negre, que té les seves lleis no escrites i la seva pornografia invisible.

20 
Però abans estava recordant el filòleg, a qui m’ha portat el pianista, a qui m’ha portat el Salvador de la Nit, a qui m’ha portat la Maria. La Maria és on tot comença i tot acaba. Jo no podia endevinar qui era, què representaria per a mi, què faríem junts. Ja endevinava, però, que deixaria enrere les nits homosexuals, la gresca xarona dels bars d’ambient, el vici crònic de les mirades depredadores, els rostres malmesos per l’imperatiu de cardar, tot un circ entranyablement humà, àrid i circular com qualsevol abisme. Poc després ja deia al meu psicoanalista que volia deixar de ser homosexual i tot seguit em vaig adonar que no l’havia estat mai. La Muriel Spark va dir que un cop ets catòlic sempre ho seràs; el judaisme humanista pregona que és jueu qui s’hi identifica. L’una i l’altre apel·len a la identificació amb alguna cosa com a font d’identitat però avui sé que la meva identitat no pot trobar repòs en cap identificació, en cap objecte extern, sinó només en la diferència radical, inefable, i en la quietud de no voler imposar-la a ningú i de no voler convèncer ningú de la veritat. Els altres estan tan equivocats per a mi com jo l’estic per a ells, i qualsevol consens és una maniobra econòmica per tal de no perdre el temps. Em quedo amb la veritat de no ser homosexual ni heterosexual i de no participar en classificacions envellides pel temps i per la bellesa innegociable de les meves arrugues. Em segueixo desitjant? Aquesta és la qüestió. Si no m’identifico com a home ni com a dona, això és perquè aquesta divisió em sembla tan desinteressant i biològicament interessada com l’anterior. Hi ha prou gent en aquest món i penso que no va ser tan desgraciada la mort d’en Simó: ara queden dos fills per a dos progenitors, una proporció perfectament raonable. Llàstima que la Maria no se l’ha acabat d’estimar mai. Potser la mort és un trencament de partícules i de parentescs i en l’estat posterior les meves partícules i les d’en Simó es podran unir més enllà de tota construcció social i religiosa, alliberades de la carn i del gaudi. Llavors podrem estimar-nos de la manera més amoral i amorable: partícules casuals entre la pols acumulada sobre els quadres de Rothko a la Tate Modern. Tots volem un llit digne. Sembla que no acabaré mai de parlar del filòleg.