Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diari Avui i a revistes com Benzina, Papers d’Art, Transversal, Barcelona Review, i d'altres. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb David Castillo, i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2012, juntament amb Carles Hac Mor.
En poesia, ha publicat els llibres de poemes “I n f i n i t i u s” (en procés d'edició), “Aürt”, Pagès Editors; “Eixida al sostre” (amb imatges de Vicenç Viaplana), Arola Editors 2010; “Fissura” (amb Nora Ancarola, Marga Ximènez i Carles Hac Mor), Edicions 1010, 2008; “Salflorvatge”, March Editor, 2006; “Trenca-sons”, Llibres del Segle, 2002, i “Darrere les tanques”, El Tall Editorial, 2000; així com les plaquettes “Éssera ponent”, Morphosi, 2006; “Ainalar”, Café Central, 2005; “Volts en el temps”, La Cèl·lula, 1997; “Les flaires del galliner”, Albert Ferrer editor, 1993, i “Els àngels soterrats”, Cafè Central, 1990.
I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”, March Editor, 2007; “Amor lliure, ús i abús”, Pagès editor, 2001; “Tirant lo Blanc la”, Teatre-entreacte, 2001; “Epítom infranu o no”, Pagès Editors, 1997, i “Un pedrís de mil estones”, El Mèdol, 1993.
http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA
FUGA SENSE SORTIDA?Cerqueu un reflex al celi hi apareixerà un bocí de terra,un trau o un toll tèrbol que, segons com,s'il·lumina, resplendeixi estampa llum fluïda al terra.Mal que no sigui dit(quan no s'hi val a dir res),és cert que cal trobarla dita que tot ho diuper si sola: qui trobés hauria trobat,clus, el reflex, motriu i matriudel joc de fer la rateta i,quan aquesta resplendors'amagués en la vivacitatdel llamp, llampeguejaria totil·luminant una parauladel procés que jutjarà la causai l'efecte de la sentènciaen què llampeguejar,com a verb potencial,hi és en llibertatcondicional.Aquest és el condicionantque culparia l'intent de qui,tot presumint de llibertat,en present de gerundi,s'hauria trobat, en l'enunciatdenunciat més amunt,en aquesta prosa,retalladaen què la paraula claus'eclipsa i, és clar,aquesta i el presumitesdevenen presumptesesclaus.Ho haurien de ser?Pista: desert de metàfores; si la beu, brillarà al paladar del llenguatge i no sortirà pas a l'argument, al laberint on la paraula no dita hi roman embeguda per convicció intuïtiva o per efecte físic: les vaporoses quaranta-quatre ratlles condensades al llarg del text, del bull d'on emana la nebulosa dels procediments mentals.Sentiu com tots els mots sonen a fuga?Fugida per la tangent d'una línia recta, curulla de fonemes, sorolls que omplen de sentit els fosos encadenats d'un relat poètic, hipotètic, àdhuc en el vapor del tot, que fins ara s'ha escrit a les palpentes. I la present ratlla cinquanta-quatre d'aquest text agafa un revolt.Víctimes en seran aquellsqui no les contin,les ratlles,ja que cadascuna és un muri per cada cop hi ha un so.Sons que ressonen en el buit,en ziga-zaga,de paret a paret,pel vèrtex del full,on, amb el recordde tot allò llegit anterioment,és ensumat allòde qui trobés hauria trobatallò que potser ja sap i no coneix.Vapor?Pavor!Pressentiu la ferumo presència ara i adèsbèstia de laberints!Emperò la mà aquiescenthauria lliscat pel llom gastatde la pedra i l'angle del buitressonaria de ple.I qui trobés hauria auscultat Bach,que, panteixant ajagut a la llosade l'altra cantonadai a tall d'Ofrena,entona una escala(la seva fuga de tots els temps)tot fent temps.Això no obstant,compte amb la baixada:són noranta ratlles més de penombra!Lucífera hauria de serla gola de la justícia!Ferotge és aquesta en gasejar aquest relat, cuca verbal condemnada a ser temps, llegida mot a mot amb continguts i superfícies.I si fos així,qui trobés hauria seguitles línies discontínues,diàfanes com raigs o estímuls visuals.Una imatge brilla al mur, ens acosta a un temple: Hiaku projectava nomenar un monjo per dirigir un monestir nou. Va anunciar als seus deixebles que donaria el càrrec a qui respongués més sagaçment una pregunta. Després de posar un got d'aigua sobre el terra inquirí: «Qui pot dir què és això sense anomenar-ho?» El monjo principal digué: «Ningú no en pot dir una sandàlia». Isan, el monjo cuiner, vessà el got amb el seu peu i se n'anà. Hiaku somrigué i digué: «El monjo principal ha perdut». I Isan fou el cap del nou monestir.Resoldre és dissoldre el desordreen el curs del recurs recorreguten el caos per la justícialaberíntica dels casos,i en el cas d'aquest poemala sentència serà dictada així:HAC DOS O o H2 0.
ESTER XARGAY ( del llibre AÜRT )
0 Comentaris