UN LLIBRE D’INCREÏBLE SUPERACIÓ
Rosa Negre
Alliberada
Univers,
2023, 215 pàgs.
Un llibre esfereïdor, aquest que escriuen a quatre mans Rosa Negre i l’Ada, una noia catalana de família gambiana d’ètnia fula. Nascuda a Catalunya, però criada a casa de l’àvia a Gàmbia fins als set anys, torna a Catalunya. La seva vida fins al moment actual constitueix la narració del seu calvari. Però també és una història d’increïble superació.
Rosa Negre, mossa d’esquadra que coneix l’Ada en el moment extrem en què ella decideix fugir de casa i recórrer a una comissaria dels Mossos, ens relata, juntament amb la protagonista, un llarg camí de patiments superlatius (físics i psicològics) en què l’Ada es veu immersa en els seu entorn directe familiar.
L’Ada, nascuda el 1990, és la filla gran d’una mare gambiana, segona esposa als catorze anys d’un gambià, casat i pare de fills amb una altra dona al seu país d’origen. La noia és enviada a Gàmbia on hi passa set anys d’infància feliç al costat de l’àvia. Amb la seva tornada al seu lloc de naixement comença per a ella una tortura que la persegueix amb obsessiva insistència. La seva mare, que amb el temps tindrà tres filles més, és una dona amargada, possessiva i controladora, que descarrega sobre l’Ada les seves frustracions i la sotmet a un tracte d’esclavatge, servitud i humiliacions. La noia és víctima de pallisses, cremades i tota mena de violència física i psicològica per part de la seva progenitora, aquesta darrera en privat i en públic. La mare aconsegueix aïllar la filla gran de l’escalf que li haguessin pogut donar les seves germanes, controla la seva vida i els seus diners fent-la treballar a casa i a fora en les pròpies feines a les quals l’obliga a acompanyar-la. Aquesta situació s’agreuja encara més pel fet que el pare s’absenta llargues temporades del domicili català per les estades que fa a Gàmbia al costat de la seva primera família, i pel control que també exerceix, per extensió, la colònia gambiana d’ètnia fula a Catalunya, que manté un estret contacte i les seves tradicions d’origen. Així, la noia és sotmesa a l’ablació del clítoris i dels llavis vaginals menors amb les infeccions que això comportarà, és promesa en dues ocasions a dos desconeguts, dos homes molt més grans que ella amb els quals successivament la fan casar, la primera vegada amb setze anys, la segona amb vint-i-quatre, que la violen quan els casaments s’acompleixen en sendes cerimònies al país africà. La desesperació i els intents de suïcidi la persegueixen. Pacient freqüent de les urgències dels Centres d’Assistència Primària i ingressada a diversos hospitals, ella no desperta les alarmes dels diferents professionals, tampoc dels mestres, malgrat els blaus i les cicatrius que el seu cos presenta. No gosa denunciar la seva situació per por a perjudicar la mare i agreujar més encara la violència de la mare per venjança.
El sotmetiment és absolut. No serà fins els dotze anys quan l’Ada, plena de dubtes i aterrida, s’escapa de casa a la nit i es presenta a la comissaria dels Mossos, on no gosa entrar fins que la seva presència crida l’atenció d’un agent. És llavors quan, amb dotze anys, arribarà al Centre de Protecció de Menors. Tanmateix tornarà amb la família tres anys més tard, on reviurà la violència, ara incrementada per un dels inquilins de la casa familiar, que té llogades dues habitacions a dos homes, un dels quals la viola repetidament.
Però l’Ada té somnis i és tenaç, no es conforma ni es rendeix. Lluitadora de mena, busca la seva manera d’estudiar i estalviar d’amagat. Vol ser infermera i aquest propòsit li dona força. Els impediments, el control i les persecucions segueixen, però mai tirarà la tovallola. Malgrat tot, les profundes ferides físiques i psicològiques la seguiran acompanyant.
És la Rosa, mossa d’esquadra, qui ens narra aquesta vida juntament amb la veu de l’Ada a qui ha demanat que li enviï àudios explicant-li retalls del seu sofriment. S’alternen, doncs, les dues veus: la de Rosa, que escriu com a narradora omniscient en tercera persona i en present, i la de l’Ada, que ho fa en primera persona i en passat i en present, en funció de com percep ella encara el que ens conta. L’ús del present fa més conscients als lectors de l’actualitat d’aquesta història, que, desgraciadament, és una de moltes, tal com repeteix la Rosa en diversos moments.
El llibre, que es pot llegir com una novel·la, però no hem de prendre la consciència que no ho és, es completa amb un Epíleg escrit encara per la Rosa i amb dos Postfacis, el primer d’Àdam Oliver, psicòleg de l’entitat Valentes i Acompanyades i el segon de Carme Vinyoles Casas, periodista i secretària de la mateixa associació. Tots dos fan insistent referència a la importància de l’acompanyament de les persones que es troben en casos similars al de l’Ada i de la necessitat de la teràpia psicològica per recobrar l’equilibri emocional.
La raó principal que ha empès a la Rosa a escriure el llibre és la voluntat de subratllar el fet que un cas tan greu hagi passat desapercebut als serveis d’educació, policials, socials i mèdics al nostre país. Per evitar que això torni a passar la Rosa i l’Ada han volgut fer públic i difondre aquesta vida d’extrem maltractament. Les alarmes no van saltar malgrat que els signes eren múltiples, diferenciats i molt evidents. Aquest testimoni vol evitar-ne la repetició.
Molt recomanable als professionals de tots els sectors que poden contribuir sensiblement a posar-hi remei.
© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.instagram.com/rossellanna/
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol
0 Comentaris