VA DE CONTES: Atsocatnep snamreg, per Cesc Fortuny i Fabré

 

Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona (1971):
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.

La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.

Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.

És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.

Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.

Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.

Atsocatnep snamreg

Senyors dels canyars, dinamites violentes, sismes submarins endins dels boscos de blat que els haurien besat en silenci. Fruites madures enaltides a l'asfalt. Gent violàcia i farcida de Tramadol, sense culpes ni rampells. Fregats de llum fins a treure fum, fins que surt vapor, fins que surt una ciutat completa desordenant els seus alterats costums.
Perquè tot és sa, perquè tot és una baralla d'homes mico que a l'empara de la taula haurien agafat pans plens de runes.

Una màgia.

Cels vermells ... els haurien vist: haurien anat plens d'arguments sobre un globus enorme acostumat a les altures. Els haurien vist, dic: haurien anat tots amb un mocador vermell amarrat al coll i aquest hauria dansat a causa del vent. Hi haurien hagut focs d'artifici, allà al fons, a la ruta a punt d'explotar.

Tots els ossos de la vida haurien fet mala olor al mig del carrer, quan l'alba hauria promès suïcidar-se i l'últim ball s’hauria fregat les mans a les entranyes que algú hauria oblidat al lavabo. Per això una escena tristament poc inhabitual a la ciutat de Ceciràcap; el guàrdia Fermí Bonavista, el doctor Domicià Santolalla, i na Hortènsia Montgrony, hauria dormit al somriure del mirall i el semen que haurien emmalaltit per falta de llum, bevent la sang tacada pel paisatge que hauria esborrat el seus nuclis i el seus desordres, per por de les formes carnals d'aquest crepuscle.

Un home jove, hauria estat mort a terra.

A la penombra del rellotge haurien vist fer fallida les paraules que no haurien cabut a cap boca, mentre els dos darrers, s’haurien engrescat en una conversa pujada de to, víctimes d’un esverament après de telenovel·la.

–Doctor això és terrible, un noi tant jove, disset punyalades –hauria gemegat na Hortensia amb els ulls marxant-li de la cara. –Era un pinxo, si te la jugues, acabes dormint la negra –hauria roncat el Doctor.

Mesurant la seva culpa amb el silenci de les pedres o amb la mirada covard d'un llibre vell que s'hauria entretingut amb la rancúnia de les seves dues llengües.

–Que fa barrila?, era un petarrell encara, just deslletat –i la dona s’hauria passejat les mans brutes pels cabells, enfarinant-se'ls una mica.
–Són els pitjors, no s’escagarrinen ni a la de quatre, li ho dic jo senyora Hortènsia, un pinxo –hauria roncat el Doctor.

Podrien haver parlat, doncs, de nens amb caps de calavera o de gossos amb tres musells i sang espessa penjant-ne, també podrien haver traduït en espasme el que els hauria dictat la nit: una orgia de tsunamis banyant les costes-crostes de la seva imbècil imaginació.

Perquè podrien ser allò que no serien mai.

En fi, podrien haver travessat la fulla gèlida i blanca i pètria i terrible d'aquest word intravenós per saludar-se, per fer-se partícips del fred d'aquella tarda morta, perquè veiessin a través dels ulls dels altres un carrer celeste, un mar de persones impossibles i com la solució a la pesta els podria haver robat els somnis.

–Doncs tenia cura del seu germà, en Bonifaci –hauria gemegat la dona empastifant-se els cabells com una perruquera aplicant un tractament de creixement capil·lar.
–Una altra bona peça, els germans Pentacosta, l’un el pinxo, i l’altra l’idiota del poble, i així han acabat els dos.

Haurien escrit i fet poemes per inflamar els seus dies en combat, perquè això hauria pogut ser un combat diari, haurien imitat aquest trànsit a la vida de la taiga, on l’ursus arctos sortiria de nit, necessitaria caçar un rangifer tarandus, el rangifer tarandus fugiria de nit, necessitaria amagar-se de l’ursus arctos. Per tant na Hortènsia hauria continuat fent escarafalls i posant-se les mans al cap horroritzada. Empastifant-se la closca amb un massatge de pols.
I ells haurien esperat. S’haurien passat tota la vida esperant. Haurien ballat el vals de l'agonia i haurien excretat cetacis blaus dins de gots incendiats. S’haurien ficat al llit tèrbol i haurien despertat alienats.

Hauria intervingut el guàrdia Fermí, tot dirigint varies mirades als pits de na Hortènsia Montgrony.

–Aquest era un lladre, les fruiteries el temien, i els quioscs ... sempre s’enduia llaminadures pel germà –i hauria tocat aquell tall de carn morta amb la punta de la bota.
–Pobres criatures –hauria dit la dona amb les mans greixoses enganxades als rinxols.
–Uns paràsits –hauria dit el doctor Domicià dedicant-li un somriure al policia.
Haurien suposat que la seves vides podrien ser un sexe dur dins d'un esotèric mal costum. I haurien estat vessats mitjançant orgasmes que haurien sigut com parets amb molsa.
I haurien seguit com si res, com si tot aquest conte estigués des d'abans preparat, com si en aquesta escenografia tots estiguessin d'acord amb els seus rols assassins. Algú els hauria seguit. Apurarien el pas sense moure’s del lloc, sense moure els peus. Aquest algú els hauria agafat del coll. Aquest algú els hauria llençat el seu hàlit amb rabia a les orelles. Aquest algú els hauria pres del cul i els hauria dit que està desesperat. Aquest algú, després, s’hauria embenat el cap en veure'ls llançar la més atroç de les riallades. Aquest algú hauria caigut a terra, i s’hauria contorsionat. Aquest algú hauria dut les seves cares a la cara.

Aquella tarda, la ciutat de Ceciràcap hauria vomitat un vent de melangia, la carn morta hauria pertangut a en Baldiri Pentacosta, un jovenet espavilat que hauria viscut de rampinyar i ratejar pel barri. Hauria estat inofensiu, hauria tingut cura del seu germà, un noi cinc anys més gran, però que hauria patit les conseqüències d’haver caigut de les mans de la mare quan hauria sigut un nadó. La mare hauria anat totalment embriaga i el nen s’hauria esclafat contra el terra, quedant coix d’una cama i a mal bullir com haurien dit els veïns, “li falta un bull com a les guixes de mal coure”.

Per això haurien volgut explicar-se les paraules. Dir-se que aquesta ciutat hauria desaparegut al mateix ritme que una gotera a l'infern i hauria sigut atroç que s'haguessin mort sense abans haver anat a collir dels olivers fabulosos que hi hauria a les muntanyes. I anar i venir al ritme d'una nit en Fa bemoll amb la seva esperma viva a cada pestanya. Voltejar els fonaments de la seva infància. Desfer-se els braços amb tinta, com si haguessin sigut atroços presidiaris. Acabar amb tot abraçat al cos tebi de les seves parelles. Masturbar-se fins que fossin una despulla feliç.

Fer-se fe.

Des de les seves masmorres, ningú hauria sabut qui era el pare, possiblement el baixador de pluja calenta amagat al cos del fèmur de les seves intrigues, i la fossa plàcida d'un drac que s’hauria refugiat al lloc on els seus fills haurien relliscat per una esquena de versos, també haurien assolit el líquid dramàtic de la mare.
Les bruixes haurien dit que els dos germans eren massa diferents, que els anys, cridant des del mapa d'un petó, haurien conegut la sentència per disparar les pitjors intencions des de la tomba de la boca.
Però que més té, les bruixes haurien dit moltes coses. S’haurien posat les tres a la plaça del poble, a remugar i a fer mitja.
La infantesa d’en Baldiri hauria estat terrible. Mala alimentació, cap amic, un germà idiota de qui hauria tingut cura, dies de gana i de fred, suportar les baralles de la mare.

La ruïna de les seves nafres hauria fet que el noi fos bo com un torç de pa, hauria escrit l'astruc una vegada més sobre la mort, hauria ratejat a les fruiteries un parell de pomes o peres, com el llimac està fet de bava i tot li sap a sang, i els botiguers haurien fet veure que no ho sabien. Mai hauria agafat res més.

Molts cops haurien entrat a dormir als magatzems amb el seu germà, com els cucs netegen la nit i llesquen els ossos com a gos a terra erma, però mai no s’hauria trobat a faltar res, doncs la covardia de la pàgina assenyala entre vocals la sorra que es cola entre les dents i comença on les flors de saliva seca exciten la borrosa ment on va néixer la boira. El poble, és pot dir que els hauria estimat, tot el que pot estimar un poble.

–A aquestes alçades de segle no és pot tolerar que personatges d’aquesta espècie terroritzin a la gent honrada. Cal fer neteja, i si les drogues o la mala vida que porten acaba amb ells, millor, tindrem menys feina –hauria dit el doctor mentre s’hauria gratat l’entrecuix amb fruïció ferotge, i hauria fet ganyotes per no perdre de vista el cul de na Hortènsia Montgrony que hauria marxat plorant. –Estic totalment d’acord doctor, aquest bandarra s’emparava en la forma d’un nen, però era el típic terrorista, insolent i pledejaire –hauria dit el guàrdia Fermí, tot posant la mà a l’esquena del doctor.
–Quina edat tenia aquest monstre? –hauria interrogat el metge mentre hauria somrigut al policia.
–Dotze anys escassos –hauria respost en Fermí acaronant l’espatlla del metge.

No haurien requerit la comunió dels ancestres. Haurien estat força. Haurien estat un punyal amb tall dement. Però haurien tingut por. Molta por. Les aus rapinyaires sempre els haurien tingut com la seva prioritat, les seves urpes assassines haurien estat fetes a la mida de llurs colls indecents. Hi hauria hagut un malson endins de les seves butxaques. Hi hauria hagut enormes quantitats de magma pervers als seus pantalons i se’ls hauria buscat per això. Aleshores hauria calgut anar on els geperuts i besar-los a la boca per així complir amb el ritu buit d'aquest misteri, i sopar anxoves a coberta i beure un vi àcid i perillós.

Tres dies més tard, la penetració a la terra els hauria dut sobre els profunds porus de la gespa negra, i en Tonet Vilajuïga i na Nicàsia Rebordosa travessant milers d'enterraments que haurien abandonat les seves cuirasses i a la boca de l'aire, haurien comentat la noticia entaulats i en mig d’una atmosfera de fum i pudor d’alcohol, un baf col·leccionista de cervells buits, que hauria navegat en el seu silenci reflexionat per temor al nom de tots els carrers que haurien anat a morir en aquella taverna.

–Has sentit Nicàsia?, l’ha dinyat el pinxo aquell, el nano, el que vivia com un gos de carrer, el germà de l’idiota.
–El fill dels forners?, el de la guenya?, el que tenia un sol testicle? –hauria dit la dona amb la mirada perduda dins del telèfon mòbil. –No dona, el que tenia un sol testicle era el germà de la Virtu, la que diuen que és puta –hauria dit en Tonet mentre hauria tingut els ulls fixats en unes noietes que s’haurien assegut a la taula del costat.
–La Virtu és puta? –hauria dit la la Nicàsia mentre hauria mogut els dits frenèticament per la pantalla del telèfon.
–Ja ho crec –hauria dit en Tonet amb un somriure d’enyor i els ulls perduts a la taula veïna.

A l’escena hauria aparegut el taverner amb uns plats de mongetes amb botifarra, unes patates braves, uns daus de pernil salat i una safata de formatge, tot això regat amb un porró de vi blanc.
Els dos, haurien estat pedres amb la boca plena, tot nedant en la caiguda del verb sobre el cos mullat i empetitit per mossegades constants de bèstia, pins a la tempesta alimentant-se amb la carn dels fills de la fusta.

–A mi em fan molta pena –hauria dit la Nicàsia tot devorant la botifarra d’una forma que a en Tonet li hauria semblat força obscena. –Ja veurem com sobreviurà el germà, és completament idiota, no pot cordar-se sol les sabates, et partiries de riure –i l’home hauria clavat la cullera a les mongetes.

Haurien fet un interludi a la tertúlia buscant en la matèria o en els suburbis del Nadal, pel cau de sorra humida igual que l'expulsió del baf que els hauria envoltat. I haurien traguejat per torns del porró, desterrats en un bosc de poetes trencats on les glacials llàgrimes del vent, amb un plor il·legal a cada mà, els haurien empès a reprendre de seguida el fructífer debat ... i en passar el taverner, haurien somiat buscar al ramat dels malsons el sant sepulcre del món, i se’ls hauria adreçat a crits com només ho saben fer els taverners, mentre el seus sexes es morien en un passeig tou i llarg.

–Sabeu de que va morir aquell nano?, hauria cridat el taverner.
–A mi em sembla que ...
–... doncs de gana, de gana sí senyor –, hauria conclòs el taverner.
–És horrorós –hauria dit ennuegant-se la Nicàsia mentre hauria atacat les patates, – pobre criatura –.
–... a mi em sembla que ... a mi m’havien dit que ... jo tinc entès que ... que la mare era una bagassa –hauria aclarit en Tonet alçant cada cop més la veu abans de veure del porró.

Ja no haurien tingut tant de fred, i a fora els coiots haurien devorat les seves preses i la sang hauria entebeït la tarda, i no hauria calgut incendiar la resta del dia per culpa d'un badall primitiu. S’haurien quedat en calma fins que el foc hauria tornat novament a abastar-ho tot. Els mals somnis. La rutina feble del mal crepuscle. Ho haurien esperat amb la gallardia pròpia d'un cavall ferit.

És que hauria fet somni, hauria fet gana, hauria fet set i hauria fet somni, i hauria fet por.

Perquè de mica en mica hauria començat el dia a decréixer en la seva tasca i les ombres haurien allargat les figures i el que feia un moment havia sigut un bany daurat, a poc a poc s’hauria transformat a la boca sinistra, en un flagell ferotge.

I en aquell precís instant, tots els somnis que haurien correspost a la bogeria, haurien vist entrar a la taverna al doctor Domicià Santolalla, i haurien donat pas a les monges i als voltors que s’haurien clonat en ganyotes obscenes i que haurien lliscat pels petons del murmuri i per les brises tristes que s’haurien podrit a la impaciència compacta de les llavors, i en veure a la parella entaulada, el metge s’hi hauria adreçat per veure si queia alguna invitació a la pantagruèlica trobada, de la mateixa manera que aquest nom negre et dispara al cap i et porta desmembrat i absurd a la glacera de les parpelles.

–Segui doctor i piqui alguna cosa –hauria dit la Nicàsia, que amb els ulls enganxats al telèfon no hauria vist la mirada reprovadora d’en Tonet –. Parlàvem de la mort del nano, del trapella d’en Baldiri, una desgràcia –hauria començat la Nicàsia alçant la mirada del mòvil i trobant-se amb els ulls d’en Tonet.

El doctor s’hauria afanyat a afartar-se per por de que la invitació hagués estat curta, tot i això, hauria encertat a intervenir.

–Res de desgràcia, Ceciràcap està d’enhorabona, aquestes rates han de morir totes, i si la llei no hi fa alguna cosa, ho haurem de fer entre tots –hauria exclamat el metge tot bevent-se l'ànima dels innocents sobre la bava de l'univers, i fent que les escates de la solitud brillessin igual que una bulímica arrencant la matriu a una mare.
–Jo penso que ... no sé si ... vull dir com qué? –hauria interrogat embadalit en Tonet.
El doctor hauria dubtat uns segons improvisant una resposta i menjant una mica més de pernil.
–Com apallissar-ne a més d’un, un bon escarni, això –i s’hauria llençat en vol rasant sobre les dues últimes llesques de pa.

La nit s'hauria deixat caure i amb ella la darrera esperança. Haurien vingut, de segur, corbs i fantasmes a grapejar-se. Camins antics pels quals divagar en una altra nit intolerable. I ho haurien fet sols. No haurien dut ningú de la mà. Haurien recorregut la ruta maleïda vorejada de fanals embogits. La Nicàsia hauria escurat el suc de les mongetes amb un tros de pa, com un cadell que pasta a les roques i no comprèn cap paraula, i encara amb la boca plena, i la mirada perduda al telèfon, hauria argumentat.

–El que més m’esgarrifa és que hagi mort de gana, pobre criatura, deu ser terrible morir de gana.