Amor Negre, per Francesc Oui

divendres, 7 de juny de 2019




Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.









AMOR NEGRE (Parts 21-22-23 i 24)

21
No he de passar per dalt el pòsit que aquella nit va deixar en el meu cor: una capa més d’enteniment per a copsar les males obres d’amor negre. Ell se’m va apropar amb versos. No era català però el parlava correctament, tot i que feia servir el “ja” en frases on no tocava. Era de Mundaka i anava begut. No em va semblar especialment atractiu fins que em va explicar que era bertsolari. Efectivament, els versos eren improvisats i no estaven gens malament per a qui duu a les venes més cervesa que sang. Un per un, tothom va anar sortint del bar amb quintos o mitjanes a la mà – aleshores encara era permès beure al carrer, fumar dintre els bars i passejar sense roba, encara hi havia periodistes i la dreta no havia inventat el centre. S’anaven acomiadant i alguns habituals em miraven judiciosament. No recordo interpretar què volien dir aquelles mirades perquè la desaprovació aliena me la porta més fluixa que un cargol solt. Em va demanar si l’acompanyava. «A casa?», vaig preguntar. «On vols anar ara?» No vaig entendre si volia dir que era l’hora que tancaven tots els locals o que anar a casa seva ja era inevitable. I com qui no vol perdre més temps per a fer allò que sembla que s’ha de fer, vaig tornar una pregunta pragmàtica: «Per aquí baix o per la ronda?» El camí va ser ple de versos. Cada quatre anys anava a la final dels bertsolariak com qui va a Terra Santa. Fins i tot en català li sortien rimes sonants mentre parlava. Potser, ara que hi penso, el flux de l’amor negre és com una poesia improvisada que va recollint paraules i silencis cap al seu rebost, on tot és florit; i va malferint el cor, enverinant els afectes, sembrant odis socialment acceptables i amnisties correctes pel riu maliciós de la història. Només queden serps al paradís. Quan vam arribar a casa seva, tot era quiet. Tot va ser lent i continu com un discurs espontani: ens vam desvestir l’un a l’altre, poc a poc, i poc a poc ens vam anar apropant al llit tot dibuixant pel terra un caminet de roba suada. Vam caure amb delicadesa com dues fulles en càmera lenta sobre un llit de molsa. Ens silenciàvem els mots excessius amb petons saborosos. Per uns instants, no érem serps però tampoc no hi havia paradís. En la foscor del dissabte nit, el món era increat.

22
En el caos de la no creació, jo era un cec que tantejava el camí del plaer. I el plaer em conduïa. La fortalesa de les cames em deia que podia agafar-les sense por per a abocar-me al sexe, que es movia com una línia de canyaveres tocada pel zèfir. També me’n podia emparar les meves quan, mirant el sostre en la penombra, m’hi obrís com un llibre blanc, humit per l’espera. La meva passivitat no hi va tenir res a veure amb les coordenades d’un qualsevol kama sutra sinó amb el cansament d’estar a l’aguait, de fer l’avançada. Aquella nit era el reinici del món i jo, simplement, em vaig deixar fer. No hi habitava l’esperit de les classificacions. El filòleg i jo vam poder ser molts personatges que apareixien i se’n anaven com un semàfor taronja intermitent, i aquesta intermitència seguia sense personatge en els nostres cossos invariables i sotmesos a la cadència del coit. Més personatges venien i marxaven, diligents com l’accelerador d’un cotxe sota un peu nerviós. Ràpidament i enigmàtica, l’al·legoria automòbil es va apoderar del meu imaginari, traient espai a la fantasia edènica. Ja no érem dos Adams, ja no érem terra i terra, brodats de quimeres i de flors; érem conductors malferits com els personatges de Crash, del David Cronenberg, érem pilots de Fórmula 1 excitats per una sobtada atracció recíproca, érem el volant i les mans, el banc i el viatger, el vidre i l’eixugaparabrises, esquerra dreta, dreta esquerra, sense mirar res més que la suor gotejant com una pluja àcida, sentint el greix de la pell cansada, l’alè d’alcohol, tots dos ensumats pel nas dels coixins i dels llençols xops de semen i suor de cervesa. No, no prescindiré mai de l’amor negre. Val més morir d’amor negre que no pas una vida sense amor.
23

Un dels fruits de l’amor negre és la pèrdua de la mirada. El filòleg, amb qui vaig compartir un primer esborrany oral de les meves idees sobre el tema, de seguida s’hi va trobar identificat. Es va queixar que patia l’amor negre. També el va identificar amb la bilis o humor negre que Hipòcrates de Cos va veure com a causa de la malenconia, quan en corre massa a la sang. Vam coincidir en no apressar-nos a acomiadar aquesta teoria que, de fet, encara tinc per vàlida. No m’estranyaria en absolut que un excés d’humor negre tenyís la sang fins i tot de forma irreversible, com si un fil de melangia, desprès de l’arbre genealògic pel qual tot és generat i degenera, sucumbís al primat de l’obsolescència general dels cossos i obeís a la teoria de l’evolució cancerígena. No m’estranya que el caràcter fluid de la bilis, que reconec físicament en la mecànica sinistra de l’amor negre cada vegada que se’m forma un núvol a la gola o plouen en mi llàgrimes espesses com filactèries, guardi parentiu amb aquest verí misantròpic al qual, tendrament, dic amor negre. I si l’amor negre és efectivament una bilis que corre lenta pel cos com un missatger funest, tampoc m’estranyarà que porti a una mirada abans oberta i clara l’angostura d’un cul restret, que tinguin relació la mirada i l’ull anal, el restrenyiment i la miopia, i fins i tot la constipació de ventre i la de diners, el retenir gasos i ser gasiu, perquè sense diners no hi pots accedir a cap paradís ni tampoc entrar a l’infern, com sabien aquells que posaven dues monedes sobre els ulls del difunt, per què Caront cobrés la seva paga. El filòleg em va confessar, abans que es quedéssim clapats, que si es tirava pets durant la nit era precisament perquè en els últims anys havia estat perdent visió i augmentant les diòptries. Jo vaig pensar que tal cosa no era lògica atès que la proporció en aquest cas era indirecta: més obertura de cul contra esclerosi visual, i això de que els homes o les dones que es fan penetrar pateixin un excés de relaxació de l’esfínter anal és una creença que només delata, per part de qui la professa, la desconeixença d’un plaer tan generós i universal com desprestigiat.

24
No sé si haurà estat la cervesa i els dos Campari soda en un sol cos poc avesat a l’alcoholèmia, però el fet és que tan profundament vaig dormir que no recordo si el filòleg es va tirar pets i si ho va fer no van ser prou sorollosos ni pudents per a interrompre la son. Allò que em va despertar va ser la llum de l’endemà, grisa i forta com un anunci de tempesta que entrava per la meva dreta. Entre la llum i jo, ell, qui es va desvetllar poc després. Suat, boca amunt, la respiració silenciosa, el cor li bategava sota la carn tova dels pectorals com un animal petit arrecerat sota el tòrax, que es movia al ritme d’una presa d’aire molt lenta seguida d’una expulsió. Presa, expulsió. Presa. Expulsió. Va obrir els ulls molt poc a poc com si ja fos despert abans d’obrir-los i es va girar, no més ràpid, cap a mi, primer inexpressiu, gairebé inert, després atent, amb un petit moviment ocular que buscava un dels meus ulls, després l’altre, i finalment delerós. «Bon dia», li vaig dir. Va fer amb la mà dreta el gest d’agafar el meu cap per a apropar-lo al seu, i jo vaig fer l’impuls de pujar perquè la mà llisqués fins al clatell i d’aquesta manera em pogués agafar tota la part anterior del coll. Ens vam besar fins que la gana ens va fer aixecar-nos com depredadors que, per sort, no havíem d’anar més lluny que a un rebost al fons de la cuina americana. Crec que vam prendre te negre amb llet, moltes torrades amb mantega i melmelada de figues, i d’altres amb crema de cacauets i de castanyes. També vam menjar un bon grapat d’ametlles que trencàvem, ara l’un ara l’altre, amb el trencanous.