NÚRIA MIRABET I CUCALA
ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:Alemany, Francès, Italià, TxecAUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".
EL NIL
El Nil va néixer un divuit de gener. Al principi només sentia l’escalfor dels cossos, sobretot el de la seva mare quan l’alletava. També es va familiaritzar amb els sons, i les olors, quan sentia segons quins passos, quins sorolls o quines olors es posava content i començava a bracejar i pernejar al llitet.
Quan encara era un bebè, no sabia expressar el dolor i plorava tant si li feia mal la panxa com si tenia gana, o tenia son, i a vegades només volia que l’agafessin a coll, i, és clar, també va plorar quan li van sortir les dentetes.
Des del moment que va començar a veure-hi una mica bé, assenyalava amb el ditet totes les persones que estimava i les coses que li cridaven l’atenció. Després ja va començar a fer la rialleta, a tapar-se la cara perquè li diguessin «tat», i a fer uns sons que no s’entenien però que ja es veia que acabarien sents paraules, primer poques, després tantes com en pogués aprendre durant tota la vida.
Però li faltava explorar de debò l’espai que tenia al voltant, no només amb els ulls, primer gatejava, després recorria amb passets insegurs la distància entre dues persones o caminava agafant-se als mobles i a les parets, queia sovint o es donava cops amb qualsevol cosa i plorava. Al final els seus passos ja eren segurs. Una de les coses que més li agradaven era amagar-se perquè el busquessin.
Un dia va deixar de mamar, un altre de menjar-ho tot triturat i va començar a seure a la trona, llavors li donaven el menjar a la boca. Va costar molt que mengés amb la cullera, sovint picava el plat i s’escampava tot el que hi havia. I un dia ja va menjar a taula, sabia fer servir la cullera i la forquilla, el ganivet encara no i li havien de tallar la carn i el peix.
I així, sense adonar-se’n, cada dia avançava una miqueta, i cada cop que avançava al cel s’encenia una nova estrella.
LA JOANA
Durant una setmana la Joana va estar neguitosa i il·lusionada alhora. Tota la seva classe anava de colònies. Era la primera vegada que hi anaven.
—I si us enyoro? —preguntava als seus pares.
—No t’amoïnis —li contestaven—. Ja veuràs que t’ho passaràs molt bé. Nosaltres, sí que et trobarem a faltar.
A l’escola no parlaven de res més i els costava fer el que la mestra els deia, encara que fos cantar una cançó que els sortia molt bé.
Quan la Joana va saber que dormiren en lliteres va preguntar a la mestra:
—Que podré dormir a la mateixa llitera que la Maria?
—És clar que sí —li va contestar ella.
La Maria era la seva millor amiga. Vivien al mateix replà de l’escala, els seus pares es coneixien des de sempre i ja de molt petites havien passat moltes estones jugant plegades.
I va arribar el dia d’anar-se’n de colònies. Els nens duien a la motxilla tot el que necessitaven. A la vorera del costat de l’autocar hi havia tots els pares que havien anat a dir adéu als seus fills. Parlaven entre ells i donaven consells als nen com:
—Fes cas a la mestra!
—Si fa fresca posa’t el jersei!
—Menja-t’ho tot!
A l’autocar la Joana i la Maria van seure de costat, es van explicar uns secrets tan secrets que no els sé ni jo. Van criticar la Fàtima perquè tots els nens volien que fos la seva nòvia i no volien saber res de les altres nenes. Van mirar el paisatge i la carretera. Es van dir coses que les feia riure.
Aquelles colònies van ser molt divertides, van jugar molt, a la nit van mirar les estrelles, van fer gimcanes, van cantar moltes cançons. La Joana i la Maria es van fer molt amigues de la Fàtima perquè només el Pol volia ser el seu nòvio, els altres nens no.
La mestra feia fotos de tot el que feien i les penjava al web de l’escola, així els pares podien veure què feien.
En una de les fotografies es veia la Joana tota sola mirant l’aigua d’un llac. Aquella fotografia li agrada tant, que la té penjada al suro de la seva habitació.
