FUGA SENSE SORTIDA, d'Ester Xargay

divendres, 7 de juliol de 2017

ESTER XARGAY (Sant Feliu de Guíxols, 1960). Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Escriu poesia i textos en relació a l'expansió de l'art: interdisciplinàrietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.
Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diari Avui i a revistes com Benzina, Papers d’Art, Transversal, Barcelona Review, i d'altres. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb David Castillo, i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2012, juntament amb Carles Hac Mor.
En poesia, ha publicat els llibres de poemes “I n f i n i t i u s” (en procés d'edició), “Aürt”, Pagès Editors; “Eixida al sostre” (amb imatges de Vicenç Viaplana), Arola Editors 2010; “Fissura” (amb Nora Ancarola, Marga Ximènez i Carles Hac Mor), Edicions 1010, 2008; “Salflorvatge”, March Editor, 2006; “Trenca-sons”, Llibres del Segle, 2002, i “Darrere les tanques”, El Tall Editorial, 2000; així com les plaquettes “Éssera ponent”, Morphosi, 2006; “Ainalar”, Café Central, 2005; “Volts en el temps”, La Cèl·lula, 1997; “Les flaires del galliner”, Albert Ferrer editor, 1993, i “Els àngels soterrats”, Cafè Central, 1990.
I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”, March Editor, 2007; “Amor lliure, ús i abús”, Pagès editor, 2001; “Tirant lo Blanc la”, Teatre-entreacte, 2001; “Epítom infranu o no”, Pagès Editors, 1997, i “Un pedrís de mil estones”, El Mèdol, 1993.
http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA





FUGA SENSE SORTIDA?                                                                                                                                                                                               
Cerqueu un reflex al cel
i hi apareixerà un bocí de terra,
un trau o un toll tèrbol que, segons com,
s'il·lumina, resplendeix
i estampa llum fluïda al terra. 

Mal que no sigui dit
(quan no s'hi val a dir res),
és cert que cal trobar
la dita que tot ho diu
per si sola: qui trobés hauria trobat,
clus, el reflex, motriu i matriu
del joc de fer la rateta i,
quan aquesta resplendor
s'amagués en la vivacitat
del llamp, llampeguejaria tot
il·luminant una paraula
del procés que jutjarà la causa
i l'efecte de la sentència
en què llampeguejar,
com a verb potencial,
hi és en llibertat
condicional.

Aquest és el condicionant
que culparia l'intent de qui,
tot presumint de llibertat,
en present de gerundi,
s'hauria trobat, en l'enunciat
denunciat més amunt,
en aquesta prosa,
retallada
en què la paraula clau
s'eclipsa i, és clar,
aquesta i el presumit
esdevenen presumptes
esclaus.
Ho haurien de ser?

Pista: desert de metàfores; si la beu, brillarà al paladar del llenguatge i no sortirà pas a l'argument, al laberint on la paraula no dita hi roman embeguda per convicció intuïtiva o per efecte físic: les vaporoses quaranta-quatre ratlles condensades al llarg del text, del bull d'on emana la nebulosa dels procediments mentals.
           
Sentiu com tots els mots sonen a fuga?

Fugida per la tangent d'una línia recta, curulla de fonemes, sorolls que omplen de sentit els fosos encadenats d'un relat poètic, hipotètic, àdhuc en el vapor del tot, que fins ara s'ha escrit a les palpentes. I la present ratlla cinquanta-quatre d'aquest text agafa un revolt.

Víctimes en seran aquells
qui no les contin,
les ratlles,
ja que cadascuna és un mur
i per cada cop hi ha un so.
Sons que ressonen en el buit,
en ziga-zaga,
de paret a paret,
pel vèrtex del full,
on, amb el record
de tot allò llegit anterioment,
és ensumat allò
de qui trobés hauria trobat
allò que potser ja sap i no coneix.
Vapor?
Pavor!

Pressentiu la ferum
o presència ara i adès
bèstia de laberints!

Emperò la mà aquiescent
hauria lliscat pel llom gastat
de la pedra i l'angle del buit
ressonaria de ple.

I qui trobés hauria auscultat  Bach,
que, panteixant ajagut a la llosa
de l'altra cantonada
i a tall d'Ofrena,
entona una escala
(la seva fuga de tots els temps)
tot fent temps.

Això no obstant,
compte amb la baixada:
són noranta ratlles més de penombra!

Lucífera hauria de ser
la gola de la justícia!

Ferotge és aquesta en gasejar aquest relat, cuca verbal condemnada a ser temps, llegida mot a mot amb continguts i superfícies.

I si fos així,
qui trobés hauria seguit
les línies discontínues,
diàfanes com raigs o estímuls visuals.

Una imatge brilla al mur, ens acosta a un temple: Hiaku projectava nomenar un monjo per dirigir un monestir nou. Va anunciar als seus deixebles que donaria el càrrec a qui respongués més sagaçment una pregunta. Després de posar un got d'aigua sobre el terra inquirí: «Qui pot dir què és això sense anomenar-ho?» El monjo principal digué: «Ningú no en pot dir una sandàlia». Isan, el monjo cuiner, vessà el got amb el seu peu i se n'anà. Hiaku somrigué i digué: «El monjo principal ha perdut». I Isan fou el cap del nou monestir.
                       
Resoldre és dissoldre el desordre
en el curs del recurs recorregut
en el caos per la justícia
laberíntica dels casos,
i en el cas d'aquest poema
la sentència serà dictada així:
HAC DOS O o H2 0.
ESTER XARGAY ( del llibre AÜRT )