Amor Negre (Parts 15 i 16), per Francesc Oui

divendres, 3 d’agost de 2018

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.











Amor Negre (parts 15 i 16)


15

La Maria no ha estat mai el tipus de dona que et retreu mirar altres dones sobretot si ho fas amb discreció; per a ella, la mirada desperta del company que vaig ser durant anys era la senyal de que el desig estava despert en mi per a satisfer-la també a ella. Tampoc no m’ha retret mirar altres homes, si bé ho feia més de reüll, fins no va sortir el nom d’en Salvador de la Nit. Aquest, però, ara que hi penso, no va ser l’únic que va dipositar en mi, inadvertidament, la llavor renovada del desig per les dones. Era el fet que el meu amor per la Maria –diguem-li amor, aquesta marca blanca de l’autoengany– hagués començat per homes allò que va posar en qüestió la seguretat amb què ella interpretava el meu afecte com un interès genuí. No sé què és un interès genuí per algú: un interès desinteressat? Una dedicació quasi devota? Un eufemisme piadós per a l’afecte asexual? No he tingut res de tot això ni per la Maria ni per cap home. Anava a escriure: ni per cap altre home. Potser ella té raó. Un dia vaig conèixer un estudiant de veterinària amable i esquifit que duia a l’entrecuixa un membre desproporcionadament gros. Era un jove culte i serè que no aparentava cap narcisisme fàl·lic o d’un altre tipus. De fet, en cap moment no havia esmentat la possessió d’un sexe que d’altres haguessin anunciat com qui treu una senyera al balcó. Ara que el recordo, penso que no em va atreure aquella cigala amb la qual jo no sabia què fer sinó el fet que la portés un cos que podia, amb una mica de pit i uns malucs més fins, pertànyer a una dona. Poc després de començar a endevinar-nos les formes en la penombra extrema del menjador, regat només per la llum avergonyida d’una espelma, vaig oblidar que aquell cos no tenia la silueta curvilínia d’un rellotge de sorra. Tanmateix, el vellut dels cabells llargs estenia un aroma de pàtxuli amb què s’havia perfumat el coll i els turmells. Aquella nit vaig fer un altre pas cap a l’oblit dels homes – començant per l’home que era jo.

16

El Pai Mu Tan és un te, no hi cap dubte, un te blanc, un te seriós, perfectament catalogat com a tal. Però te l’has de prendre a seques. Barrejat amb préssec i flor de lotus, tal com me’l va oferir el cambrer del bar al lobby de l’hotel, és impur. Se’n diu fantasia. Una fantasia són uns cavallets de fira, un far multicolor, una rondalla que va d’unicornes, una passamaneria. Això és una fantasia. Al lobby d’un hotel no t’has d’esperar una fantasia a menys que sigui un hotel de segona o de tercera, va dir. Era el cas. Jo l’estava esperant en un hotel de tres estrelles, ell era pianista i jo esperava que acabés. Cobrava per nit i mai no rebia propina. Era un pianista que sabia un munt de tes. Em temo que sabia més de tes que no pas de tocar però la distància altiva amb què mirava el món des del fons del piano de cua l’impedia de veure que cultivar el te o vendre’l era tan digne com l’ofici de pianista. Ell, però, hi tenia esperances. Va dir que volia tocar en algun Ritz-Carlton –la ubicació era indiferent– però quan es va assabentar que en James Rothschild estava sortint amb la Nicky Hilton, va decidir que el seu horitzó era tocar el piano en un Waldorf Astoria. No es va canviar per tal de poder sortir per l’entrada principal. Vam tornar a una casa modesta, gairebé lúgubre, on vivia aleshores, i no vaig amagar la malenconia que em causava el contrast entre la pulcritud del vestit i les esquitxades d’oli del dia anterior. Havia fregit bacallà que encara quedava i que vam menjar amb arròs de tomàquet i tàperes. Es va lamentar que era un àpat difícil d’acompanyar amb te, tot i que es va decantar per un genmaicha. Un cop bullida l’aigua, l’essència torrada de les herbes va colorar d’un verd amable l’interior de la tetera blanca a la qual vaig abocar els ulls i el nas. M’agrada la cremor gasosa del fum que ix del te, exòtic i domesticat com un encens llunyà. Potser el pàtxuli als turmells del veterinari m’ha conduit el record fins al pianista. Però hi ha més, i això ho vull explicar.