Amor negre (parts 3 i 4), per Francesc Oui

divendres, 2 de juny de 2017


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.












Amor negre (parts 3 i 4) 

3

No hi ha res que m’empenyi a anar a dormir. Quan la son m’impedeix de pensar amb claredat i la matèria dels somnis comença a embolcallar les paraules i a entelar la vista, m’acosto al dormitori. Un cop allà, m’observo al mirall. Tanmateix em fixo més en la pols que s’hi acumula que no pas en mi. La llum és baixa i ja m’he tret les ulleres. De vegades, el llit de matrimoni em fa pensar que hi falta algú. No sé omplir-lo amb un altre. Havia pensat comprar-me’n un de solter, com deia la meva mare, però no em ve de gust portar-lo fins a casa ni llençar a les escombraries aquest on dormo. Tampoc no volia que vingués algú a fer el transport. Els nois de les transportadores no solen fer olor de suor sinó d’una mena de cansament metàl•lic barrejat amb la transpiració dels teixits sintètics de la roba que duen. Tot això em cansa encara més i em desespera. Llavors vaig decidir omplir mig llit amb roba d’hivern a l’estiu i amb roba d’estiu a l’hivern. Em vaig adonar de seguida que l’opció inversa hauria estat més pràctica però volia evitar el risc de posar-me, l’endemà, la primera roba que trobés vora meu. A més, quan arriba un canvi d’estació, ja tinc la roba molt vista i barrejada amb somnis i experimento una sensació de familiaritat vestint allò que tinc tan vist. També evito comprar roba nova i si en compro prefereixo que sigui molt semblant a la que tinc. Crec que la roba em basteix la sensació d’identitat, de ser el mateix de fa uns anys, però també la sensació de ser vetust, de no pertànyer al món fabulós dels homes amb estil que, en el barri on visc, sovint es deixen veure acompanyats per altres homes amb estil amb qui sens dubte formen parelles d’allò més estilat. No, el meu llit no el puc omplir amb cap exercici d’estil. No és cap home amb qui folli qui podrà omplir el buit indestructible que dorm, com un insecte gegant, sobre el matalàs. Penso, en aquesta hora en què se’m comencen a barrejar al cap anuncis de bombetes halògenes, capses de cartró amb serps que bavegen i es transformen en cigars, la olor de pixum en uns bolquers de roba, i porcs bevent una llet negra com un fumall, sutjosa i emmetzinada com l’amor que he de callar.

4

Un per un, voldria parlar de cada amor negre. Per cada amor negre que recordo, el foc tebi de la complaença en la solitud es fa més moral i llefiscós. La flama d’una castedat benestant agafa el caliu d’una manta que s’hagués anat esquinçant i envellint sobre les cames d’una àvia: estèril, menopàusica, a qui el desig ha oblidada fa temps. Aquesta falsa castedat plena de mentides ben intencionades sobre el descens de la meva libido, la insuficiència de testosterona o fins i tot la millora en el rendiment de les activitats sublimatòries, aquesta castedat va estovant tots aquells principis i criteris estètics o ètics que regirien una vida exemplar. Em pensava que la falta de cardar me’ls enduriria però és evident que estava equivocat. Jo, que no era massa home d’espants, allà on la paraula dels meus confidents no em causava escàndol, ara tendeix a distreure’m. No parlo de confidències qualssevol, no parlo de desitjos d’homicidi ni de fantasies de violació: parlo de participar activament en genocidis, de patrocinar matances, de torturar en nom de la cocaïna, de fer servir una gent petita que encara no sap ni parlar com a substitut últim d’un desig inexplorat. Tot això em distreu de la meva tebiesa, em fa més lax pel que fa al judici, m’apropa més a una mena d’epokhé, d’una indiferència mística que sap prou bé de la impotència dels homes davant de les voluntats enigmàtiques, siguin de provinença divina o satànica. Alhora em permet, amb quelcom que dirien fredor però que per a mi és mètode i clarividència, destriar el camí incert i veritable enmig dels enganys de qui em regala les seves confidències i el seu rebuig. Ha estat així com, oient privilegiat de misèries i bestieses, he anat perdent el gust per la còpula i fent-me, cínic i reposat, un excels sommelier de perversions i miratges.