STEVE COPE I ELS SALVATGES CANVIS DE CICLE, per Pep Espelt

divendres, 3 de novembre de 2017

Pep Espelt, artista multidisciplinar. Comissari i director de konvent.0. Projecte que promou la difusió d’artistes, cultura i creativitat des d’una visió àmplia i creativa, promovent i defensant aferrament el patrimoni i el territori amb criteri de respecte i allunyat dels conceptes institucionals. Col·labora, entre d'altres, amb el diari Regió 7, amb articles d'opinió relacionats amb l'art. 



 

STEVE COPE I ELS SALVATGES CANVIS DE CICLE


FERÉSTECS XXI

Agricultura ecològica i pastors perduts per margeres i muntanyes. Bages amunt, tot són cims alts i colors verds ara mateix. Pobles i més pobles quan pensaves que ja t’havies endinsat a la selva. El punt més alt és a tocar del cel. Humanització. Parlo d’Estamariu, Tavertet, avellaners, rius freds, aromàtiques en forma d’etcètera i segur, que hi ha vida més enllà de Mart. Si valorem el cor i mesurem la intensitat, comprovarem que els cardiogrames són l’invent més desfasat de la civilització.

Steve Cope viu a les antípodes des d’on ara o sempre estarem. Amèrica és cloroform o hormones d’arrelament. Subtilment van a la moda que no marca els supermercats econòmics i representa ens hem de rendir de peus. Cope pinta i radiografia aquelles vacances americanes on mai voldríem ser. Imatges en les quals sembla que no hi hagi ni oxigen. El bucòlic Coney Island en el qual John Travolta cantava el clàssic Sandy i on seria millor engegar-hi la corrua de porcs senglars de Montserrat.

Els sempre respectats i entranyables propietaris de la fonda Sala d’Olost, també parlaven d’evolució amb el peu ancorat a la tradició. Si en Ferran Adrià trinxava les xips, ells, valoren el brou que bull hores i hores en motiu de donar plaer als clients. És aquest es secret de les coses ben fetes. La importància ja no recau en el contingut, sinó en la imatge. Hi ha dies que creus que és millor organitzar carreres de sacs pels camps més esmolats de la comarca, i així, donar sentit i criteri a tota la feina que fas.

Sortosament tot s’acaba plasmant en una emoció, una pintura, un tros de pa, una col arrenglerada o una conversa en mig del no-lloc. És aquí on recau el sentit de la genuïnitat.