Amor Negre (parts 11 i 12), per Francesc Oui

divendres, 2 de febrer de 2018





Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.







AMOR NEGRE (parts 11 i 12)

11

He retrobat l’Artur un sol cop, aparentment per casualitat. Un bon matí d’abril vaig anar a l’hospital a una consulta externa. Me’l vaig trobar assegut en un banc, en una sala d’espera oberta al passadís, desfet, prodigiosament envellit, amb una cadena metàl·lica suspesa de dues baguetes del texà segons la costum d’aleshores, i una xupa de cuir sintètic que amagava una samarreta penjada en un tors esquàlid. Crec que em va reconèixer però el seu narcís, marcit de mort, va deixar caure al cap, rendit a la gravetat del gres impol·lut. Com un reflux d’all dues hores després de menjar-te’l, em va tornar al punt mig entre la respiració i l’alè un ofec de sofre, geomètric i implacable com una fórmula matemàtica. Era l’escaig, la resta del quocient, la deixalla aritmètica de l’amor negre. Era l’absència de remordiment servida de bell nou, intensa com un perfum concentrat i tòxica com un rebrot de l’abisme. Era la falta de consideració amb què, segons el meu parer, vaig entrar en el seu cul afamat, i la de tots als altres a qui l’haurà ofert amb la mateixa desgana de perdre el temps. Des d’aquell dia no l’he vist mai més. O potser sí, si és mort, perquè crec... crec que la matèria morta s’escampa per la terra fins la metamorfosi en humus o en qualsevol altra forma de biomassa o de deixalla humana. Crec que, de la mateixa manera, la matèria immortal del pensament que s’ha resistit a ser pensat per altres, la del desig que ha quedat insatisfet, de l’esperança que ha romàs estoicament o per impertinència, i fins i tot la matèria d’allò que s’ha deixat anar abans no s’ho quedés l’Estat o els fills o la mort, tot això, crec, deu acabar escampat per l’aire podrit de les ciutats homogènies, pel clavegueram dels afectes pertorbats, per l’exhalació dels vagabunds que viuen de no se sap quina maledicció o miracle. Artur. No t’he vist mai més. Em sents?
 
12

No em sent ningú. La Judit se’n va a dormir molt d’hora i, quan es queden amb mi, l’Isaac se’n va just després. I en Simó, que seria un home, ja no és entre nosaltres. Creieu-me: aviat aniré amb en Simó i abraçaré de nou el meu fill estimat. Seré un fil de malenconia escorrent de l’Èufrates i ell serà un polsim de desil·lusió, una guerra santa desfeta entre els dits. Junts farem un regalim espès de reconciliació i inspirarem el bon judici en el cor d’algun polític inviolable. La merda resseca dels cadàvers és un fertilitzant per a les ànimes que desitgen la redempció. Ara no parlaré del meu fill mort ni de la Maria, que ha mort d’una altra mort, estèril i impugnada, però tot i així mortal i definitiva. No sé si la nostra... separació, diguem-ne, va començar en aquella nit en què li vaig parlar del Salvador de la Nit. Jo freqüentava un bar de marietes que es deia Salvador. No sé si el propietari era d’El Salvador o si, senzillament, es deia Salvador. El cas és que, passada la porta, no veies els típics cartells amb catxes ni transvestits sinó un escapulari enorme amb un Sagrat Cor que es diu així perquè el cor ix del pit del profeta amb moltes ganes i rajos de llum daurada que disparen en totes les direccions. Encara no havien arribat les botigues de xinesos amb reproduccions tridimensionals a piles o endollades a l’electricitat amb efectes estroboscòpics, cristos de fira, tristos i frenètics, verges apoteòsiques com llumetes d’avet, i fins i tot un Ganesh esclatant d’emocions peristàltiques. Sota el Sagrat Cor, una esquela sinistra amb espai per a un nom de qui fos, recordant que cadascú de nosaltres podia estirar la pota en qualsevol moment. Però jo no anava al Salvador amb motiu del Sagrat Cor, ni de l’esquela universal, ni perquè esperava salvar la meva ànima. Jo hi vaig anar gairebé per casualitat. Aquella nit vaig conèixer un home particularment femení. No, no tenia ploma de gai, no era efeminat i no era una caricatura de la Sara Montiel. Era més aviat un tronc, una arrel que es desplaçava amb pes i seguretat. Tenia un cos duríssim d’halterofilista, una pell diabòlicament suau, i els ulls negres com dues fosses comunes. Allà cabien, mortes, totes les mirades de rebuig que se li havien llençat. Aquest home, profundament tendre i imprevisible, que podia ser un mafiós o un intrús de la secreta, es feia dir Salvador de la Nit.