Cicle de conte infantil: "EL SENYOR ASTRÒNOM" i "LES LLETRES", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 6 de juliol de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL



EL SENYOR ASTRÒNOM

El senyor Josep era l’home més vell d’un poble de pagès. Sempre estava mirant el cel, tant de dia com de nit. De dia mirava el cel serè, el cel fosc de les tempestes, l’Arc de Sant Martí... Mirava tots els cels. I sobretot els núvols, perquè són molt inquiets i molt capritxosos i canvien de forma sense parar, de nit mirava les estrelles, les coneixia totes i sabia el nom de totes les constel•lacions, si hagués pogut hauria mirat tot l’univers sencer.

Quan era petit li deien «l’astrònom» i quan ja era vell li deien «el senyor astrònom». Durant moltíssims anys tothom li preguntava quin temps faria i no s’equivocava mai.

Però al poble va començar a haver-hi teles a algunes cases i un dia ja n’hi havia a totes. La gent mirava l’home del temps. Tothom parlava amb el senyor Josep perquè era molt simpàtic, però ja ningú no li preguntava si plouria, o nevaria, o faria vent i aquestes coses, perquè la gent ja havia oblidat per què li deien «el senyor astrònom». A ell li sabia molt de greu.

Un dia la Laia va preguntar a la seva mare:

—Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre li han dit així —va contestar-li ella.

Aquesta resposta no va convèncer la Laia i va continuar preguntant:

—Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre bada—va dir-li el carnisser.
La mestra li va dir:
—No sé per què li diuen així, si fa faltes d’ortografia!

—I a mi què m’expliques! —li va dir la veïna.

El seu pare li va dir «Tu i les teves preguntes...»

I la Laia va anar preguntant i preguntant però no hi havia manera de treure’n l’entrellat.

Però com no hi havia caigut abans? La gent gran del poble no ho sabia, però segur que el Marcel que era el nét del senyor Josep i el millor amic de la Laia sí que ho sabia.

Un dissabte al matí la Laia ho va preguntar al Marcel i ell li va contestar:

—Em sembla que el meu avi és màgic perquè sempre endevina el temps que farà i no s’equivoca mai com fan els de la tele que a més fan servir uns dibuixos tan complicats que no s’entenen.

*********************************************************



LES LLETRES


—Va, Berta, lleva’t— va dir el pare.
—És que encara tinc son— va contestar ella.
—Sí, però t’has de llevar perquè si no faràs tard a l’escola.

La Berta es va llevar amb cara de son, mentre esmorzava la mare li va dir:

—Va acaba’t l’esmorzar, en què penses ara?
—En les lletres, en la forma de les lletres. N’hi ha que són una mica rectes o una mica corbes, però la «I» és recta com un pal i la «O» és rodona com la terra.

Quan va sortir al carrer amb el germà gran de seguida es va posar a llegir tots els rètols de les botigues que estaven escrits amb lletra de pal, això no tenia gaire mèrit perquè cada dia els llegia, però en un carrer havien obert una botiga nova i la Berta es va posar a llegir una paraula molt difícil «F O R N», «FORN».
Badant, badant va caure a terra. Havia ensopegat amb una lletra «B» de fusta molt gran, la va agafar i ja no la va deixar.

Quan va arribar a l’escola va veure que tots els nens tenien unes lletres de fusta que també eren molt grans. La Sandra tenia una «S», el Pau una «P», el Mohamed una «M». Tots tenien la primera lletra del seu nom.
A l’hora del pati volien jugar amb les lletres, però s’havien d’inventar el joc. La Berta va proposar fer servir les lletres per escriure paraules.

La Berta volia sortir la primera i van fer «boca», la segona paraula va ser «mare», després «pare», tot seguit van fer «germà» i després «amic» i «avi», no podien fer «germana», ni «amiga», ni «àvia» perquè tenen dues «as». La Noemí volia sortir, va pensar en la caixa d’eines del seu pare i van escriure una paraula molt llarga, «tornavís», i de seguida van pensar en «clau», i «broca». Com que no se’ls acudia cap més eina es van posar a escriure fruites, «raïm», «cirera», «meló», «síndria» i «pruna». El Quim va dir:

—No hi ha dret, tots heu sortit i jo no!

Després de rumiar-s’ho molt van escriure «croqueta», el Quim es va posar content perquè havia sortit.
Després van escriure més menjar, «flam», «pa», «vi»... L’última paraula que van escriure abans de tornar a la classe va ser «crusant», la van escriure amb una «t» al final perquè la Tània sabia que acaba així.