Cicle de conte infantil: "EL LABERINT" I "EL GLOBUS", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 d’abril de 2019

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:Alemany, Francès, Italià, TxecAUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/


EL LABERINT

L’Abril va anar amb el seu cosí Ferran i els seus tiets a passejar per un parc que acabaven d’inaugurar. Era un parc molt bonic amb un espai molt gran amb tobogans, gronxadors, xarxes per enfilar-s’hi, pneumàtics que giraven, també hi havia un sorral per als més petits, estava ple d’arbres, de flors, de bancs perquè la gent més gran s’hi pogués asseure per xerrar, prendre el sol, llegir, o el que volguessin. Però l’atracció més important del parc era un laberint amb les parets de vidre gruixut com els dels aparadors de les botigues.
L’Abril va dir:
—Quin laberint més guai! Segur que és molt fàcil perquè sempre veus el que hi ha fora.
El Ferran va preguntar als seus pares:
—Que ens hi deixeu entrar?
—I tant!— va dir la seva mare.
—Va, entrem-hi! A veure qui en surt abans— va dir l’Abril
L’Abril i el Ferran van entrar al laberint i immediatament es van separar, un va anar cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Era molt divertit veure la pròpia imatge reflectida a les parets. La primera vegada que l’Abril i el Ferran es van veure cara a cara, es van posar a córrer per trobar-se però van donar-se un cop tan fort contra el vidre que els separava i es van fer un nyanyo. Quan tots dos avançaven en la mateixa direcció un es posava a saltar o a fer moviments estrafolaris i l’altre l’imitava, també s’acostaven a la paret i es feien ganyotes, a vegades un començava a cantar una cançó, callava a la meitat i l’altre la continuava, si es trobaven en algun moment s’agafaven de les mans i feien un tros de camí junts, després cadascun se n’anava pel seu compte. Però aquell laberint no era tan fàcil com semblava des de fora, per trobar els trencalls havien de resseguir les parets amb una mà veien el que hi havia a l’exterior però no hi havia manera de trobar-ne la sortida. Quan ja estaven cansats de moure’s per aquell laberint tan complicat, es van tornar a trobar, es van donar la mà i van avançar junts, sabien que un laberint, encara que sigui de vidre, sempre té una sortida.

EL GLOBUS

Un matí el Noah no va anar a l’escola perquè tenia febre. Es va llevar, va esmorzar, se’n va tornar al llit i es va adormir.
Quan es va despertar va veure que la cangur estava estudiant al menjador i no la volia molestar. El Noah va agafar els llapis de colors i la llibreta on sempre feia dibuixos.
Es va posar a dibuixar i a pintar totes les coses que li passaven pel cap, però en un moment tot va canviar, va dibuixar un globus aerostàtic i  va començar a fer tot de llocs vistos des del cel, com es poden veure des d’un globus aerostàtic. Va dibuixar ciutats plenes de cases, trens, boscos, muntanyes, deserts, cases de pagès amb vaques, bens i cavalls, autopistes amb cotxes, llacs, el mar ple de balenes i dofins, l’illa dels volcans, girafes i elefants,. I va continuar dibuixant i dibuixant. Sempre com es veurien les coses des del cel.
A l’hora de dinar la cangur li va dir:
—T’has passat el matí dibuixant amb molta afició, què has fet?
I el Noah li va contestar:
—Un viatge!