Cicle de conte infantil: "L’AVIONETA" i "L’UNICORN", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 6 d’abril de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL

L’AVIONETA

El senyor Valentí i la senyora Valentina eren inventors i tenien un taller molt i molt gran. Feia molts mesos que no s’inventaven res. Ells, vinga i vinga pensar, però no se’ls acudia res. Un matí la senyora Valentina es va despertar molt contenta, havia somiat que s’inventaven una avioneta.

Què havien de fer per construir-la? Primer de tot un bon dibuix, després calcular les peces que necessitarien i anar buscar trossos de cotxes, motos, tractors i barcos. Quan ja els tinguessin havien d’anar a la ferreteria a comprar claus, cargols, femelles. Necessitaven moltes coses més, però no havien de comprar eines, perquè de tants invents que havien fet, ja les tenien totes.

Es van posar a treballar, es van estar més d’un any tallant, soldant, lligant, collant, clavant, pintant... I per fi un dia van acabar l’avioneta. Hi van benzina i es van enlairar. No volaven tan amunt com els avions, però podien veure les teulades, els carrers, els cotxes, els rius, el mar. I els núvols!

El senyor Valentí i la senyora Valentina sortien cada diumenge a fer una volta pel cel. L’avioneta no portava GPS, però això no els importava gaire. Quan volien anar a un lloc, s’estudiaven bé les carreteres i els camins que hi duien i els seguien com ho fan els cotxes, però des de dalt. Com que anaven pel cel, els era igual volar per sobre d’una autopista o d’un camí estret.

Quan feia molt de vent s’havien d’agafar fort, perquè a vegades l’avioneta trontollava. Si plovia a bots i barrals els costava veure el camí i no veien res si els vidres s’entelaven.

Amb tot el temps que van tenir l’avioneta, el senyor Valentí i la senyora Valentina van passar moltes peripècies. Una nit sense lluna es ven perdre i els va costar molt tornar a casa. Un dia que feia mala mar es van passar molta estona mirant les onades i una de molt alta va arribar a la panxa de l’avioneta. Un altre dia es van equivocar de via de tren i no sabien on eren. Un altre van estar a punt de quedar-se sense benzina.


Però el pitjor de tot va ser un diumenge del mes d’agost. El cel estava ple de núvols grisos i espessos, van pensar que com que era ple estiu aviat sortiria el sol, però el sol no va sortir i el cel s’anava ennuvolant, ennuvolant, i els núvols es feien cada cop més foscos i més espessos. L’avioneta es va ficar dins del núvol més negre de tots. El senyor Valentí i la senyora Valentina no sabien on eren, no sabien si avançaven o volaven donant voltes, no sabien si volaven alt o baix. No sabien res, ni si podrien sortir d’aquell núvol. Després de passar molta estona fets un sac de nervis, van poder sortir del núvol i se’n van tornar cap a casa molt espantats.


L’endemà el senyor Valentí i la senyora Valentina es van inventar dos estels molt grans i amb moltes coloraines. Ara ja no fan volar l’avioneta. Ara fan volar els estels.

****************************************************************


L’UNICORN

La Clàudia i el Boris eren dos germans molt ben avinguts. De tant en tant es barallaven, això és normal, però de seguida tornaven a ser tan amics com sempre.


Els agradaven molt les bromes. N’hi havia una que feien en tots els àpats de Nadal, Sant Esteve i Reis, es posaven sota de la taula, desfeien els cordons de les sabates del seu pare i en lligaven un a la sabata de l’avi i l’altre a la d’un tiet.


Però les bromes que més els agradaven eren les que es feien entre ells. Treure la cadira de l’altre quan s’anava a asseure, fer-li olorar pebre perquè esternudés, fer-li la traveta posar-li coses al cap com per exemple una cassola, unes calces de la mare, un got de plàstic o un drap de cuina, i moltes coses més. Tot sovint feien tancar els ulls a l’altre i li feien una trapelleria. Un dia el Boris va haver de caminar pel passadís i la Clàudia hi havia posat una palangana d’aigua, van fer un bon xipi-xapi, un altre dia el nen va embrutar tota la cara de la seva germana amb un tap de suro negríssim perquè l’havia passat pel foc, també feien mossegar un grill de llimona a l’altre perquè sentís esgarrifances. I el que més els agradava era jugar a fet amagar.


Un dia de ple estiu, totes les finestres de la casa estaven obertes. La Clàudia tenia els ulls tancats i de seguida es va adonar que el Boris li havia lligat una cosa a l’esquena, era una cosa molt lleugera, notava que la tenia més amunt del cap i que li seguia els moviments, es girava si ella es girava, s’abaixava si ella s’ajupia, saltava si ella saltava, però tot ho feia una miqueta més tard. Era un globus! Però no un globus qualsevol, un globus en forma d’unicorn.


De sobte va fer una gran ventada i el corrent d’aire es va endur per la finestra la Clàudia i l’unicorn.

En Boris es va quedar amb la boca ben oberta mirant com la seva germana s’allunyava pel cel. Va cridar els pares i els va dir:


—La Clàudia se n’ha anat volant!

—Com que se n’ha anat volant? —va dir la mare —deu estar amagada en algun racó.

—Que sí, que se n’ha anat volant per la finestra.

—Que no veus que això no pot ser? Quan se n’ha anat volant? —va dir el pare.

—Ara mateix, amb un globus lligat a l’esquena.


El Boris va explicar als seus pares el que havia passat, tots es van posar molt tristos i molt nerviosos.

I sabeu què li havia passat a la Clàudia? Doncs que havia anat al país dels unicorns. N’hi havia molts, de grans, de mitjans i de petits. Eren de tots els colors que ella coneixia, però també d’altres que no havia vist mai. Es va passar molta estona jugant amb aquells cavalls tan estranys que tenen una banya al front. S’ho va passar molt bé. Però al final la nena es va posar molt trista perquè enyorava la família. Quan el seu globus-unicorn ho va veure, de seguida va volar cap a la finestra d’on havien sortit.


Tota la família es va posar molt contenta, la Clàudia els va explicar la seva aventura i els seus pares i el seu germà no sabien si creure-se-la. Però una cosa era clara: havia sortit per la finestra i havia tornat per la finestra amb el globus-unicorn lligat a l’esquena.


DIBUIXA EL CONTE