Cicle de conte infantil: "LA SENYORA MAGDA" i "LA TERRA", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 d’octubre de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL

LA SENYORA MAGDA


A la senyora Magda li va passar un cas com un cabàs.

Un matí d’hivern va sortir de casa seva a les nou per anar a treballar a la botiga on feia de dependenta. Al cap de deu minuts va començar a caure un gran xàfec. Hi havia qui s’amagava sota els balcons o sota els tendals de les botigues, els que tenien pressa s’aixecaven l’abric per tapar-se el cap, els que havien sortit més tard havien pogut agafar el paraigua i caminaven tranquils. Però per sobre de la senyora Magda no plovia, hi lluïa el sol i per caminar només havia de mirar de no posar els peus en cap toll.

La gent veia que hi havia una taca de sol que anava avançant pel carrer, tothom s’hi volia refugiar però no veien la senyora Magda i topaven amb ella. Pobra senyora Magda! No parava de rebre trompades per totes bandes! Ella vinga queixar-se, però el soroll de la pluja li tapava la veu. Sense mullar-se però tipa de rebre cops, la senyora Magda va arribar a la botiga i va veure que a la porta hi havia un rètol: «Tancat per inventari».

Al començament es va enfadar amb l’amo de la botiga perquè no l’havia avisada, però després es va posar contenta, va pensar que no s’havia mullat i que es podria passar tot el dia a casa fent les seves coses: llegir fins al migdia aquell llibre que li agradava tant i que no hi havia manera d’acabar, preparar un bon dinar per menjar-se’l amb els seus fills, fer la migdiada, parlar una bona estona per telèfon i totes les altres coses que li vinguessin de gust. Pel camí de tornada no es va mullar, però va continuar rebent cops.

Quan va arribar a casa es va adonar que el mirall del rebedor no reflectia la seva imatge, però sí que la va reflectir així que es va treure l’abric. En aquell moment la senyora Magda va entendre per què tothom li donava trompades pel carrer, però no va poder endevinar per què el sol l’havia acompanyada durant tot el trajecte.

****************************************************************

LA TERRA

Tothom pensava que la Terra era eterna i no es moriria mai. Però la Terra es va fer vella, el seu cor estava cansat de bategar i un dia se li va aturar. Tot el que hi havia damunt la Terra damunt seu va ser projectat cap a l’Univers, el que hi havia a les antípodes també.

Totes les persones, tots els animals, els arbres, les plantes, els cotxes, el menjar, els avions, els trens i totes les altres coses estaven perdudes per l’espai i hi volaven molt lentament. Les persones tenien por de xocar amb el que hi havia hagut a la Terra, i també amb una estrella o un planeta.

Ja feia molt de temps que la Leila vivia en un altre planeta, tenia un garatge d’autobusos espacials amb molts vehicles i moltes eines per reparar-los. També tenia un aparell que li permetia veure i sentir tot el que passava a l’Univers.

Així que es va adonar que la Terra s’havia aturat i que tot anava volant per l’espai, va pensar que li havia arribat hora d’actuar. Va pujar dalt d’un dels seus autobusos i va començar a recollir la gent que anava trobant i la portava al seu planeta. No era gaire fàcil perquè els autobusos no tenien parades ni trajectes fixats. Pel camí també anava recollint tot el menjar que trobava. Així que va tenir l’autobús ple, va tornar al garatge i tots els viatgers, menys els nens, van posar-se a conduir més autobusos.

De mica en mica la gent i el menjar van arribar al garatge d’autobusos d’aquell planeta, després hi van anar arribant les joguines, el bestiar, les plantes. Tot el que hi havia hagut a la Terra!

Tothom va poder continuar vivint com sempre. Però tot era una mica diferent. L’herba no era verda, era blava, les vaques vermelles, els bens carbasses, el terra morat. Les cases, les granges i tots els altres edificis eren rodons i tenien «S» ajaguda al capdamunt.

Jo no sé com s’acaba aquest conte, però potser vosaltres sí que ho sabeu i me’l podeu explicar.