CICLE DE CONTE INFANTIL: "EL PEP I EL QUIM" i "AIGUA", per Núria Mirabet i Cucala


NÚRIA MIRABET I CUCALA 

ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.

PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".


EL PEP I EL QUIM

Quan surt el sol el Pep fa un bot i surt del llit. Cap a les vuit ho fa el seu fill que es diu Quim. Es beu un got de llet, pren un tros de pa i un ou.
Més tard, si fa bon temps, se’n van amb un pas viu a fer un tomb per un bosc que és a prop, on hi ha uns pins molt alts molt vells i molt drets. Les flors són d’un groc com l’or, del blau del cel o bé del roig de la sang i el Quim en fa un bon ram.
—Quin gat! —li diu el Quim al Pep.
—Fins que tu no m’ho has dit, jo no l’he vist.
Al cap de poc és el Pep qui diu:
—Veus quin gall?
—Oi sí! I té el bec brut de fang!
Fins que no es fa fosc el Quim i el Pep, a pas molt lent, fan un gran volt per tots els llocs que hi ha a prop.
Quan ve la nit el Quim ja se’n va al llit, més tard clou els ulls i li ve la son.


DIBUIXA EL CONTE




AIGUA

Un estiu que feia moltíssima calor, els pares de la Bassima i el Faisal van decidir que tota la família passaria uns dies en un poble de muntanya. Segur que allí hi faria fresca, fins i tot fred.
Van preparar quatre motxilles amb les coses més imprescindibles, les més petites les portaven els nens, les més grans els pares. Van anar cap a l’estació de tren, al cap d’unes hores van baixar en una estació molt petita i van pujar per un camí de muntanya fins a arribar a un indret on hi havia un petit hostal on es van instal·lar. Pel camí van veure unes flors grosses i molt vistoses, però els nens es van fixar sobretot en l’aigua. En un moment la Bassima va dir:
—Guaita com cau l’aigua!
I la mare li va dir:
—D’això se’n diu un salt d’aigua.
Van continuar caminant i el Faisal va dir:
—Aquest salt d’aigua és diferent!
I el pare i la mare van dir alhora:
—Quan té aquesta forma se’n diu cua de cavall.
Així que van arribar i van deixar les motxilles a les habitacions, tota la família va anar a explorar els voltants de l’hostal. Primer van veure rierols, després unes fonts que estaven formades per les aigües de més amunt recollides per una simple canonada.
El pare els va advertir:
—Aquesta aigua és molt fresca i és boníssima, però us haig de dir que al principi ens pot fer anar al lavabo més sovint del que estem acostumats.
Tirant una mica més amunt la terra estava coberta de molsa i si la trepitjaven els peus se’ls enfonsaven i les botes els quedaven xopes. Eren les molleres. Molt a prop pasturaven vaques i cavalls, a tota la família els feien molt de respecte perquè eren molt grans.
La Bassima va dir:
—Aquella muntanya està plena de taques blanques!
—No dona, no —li va contestar el pare—, són ramats de bens, a l’estiu aquestes terres són molt bones per pasturar. Avancen molt a poc a poc, però avancen.
Al cap de molt poc el Faisal va preguntar:
—Què és tot allò tan blanc que hi ha al capdamunt de les muntanyes?
—És neu! Tota l’aigua que hem anat veient ve del desglaç d’aquesta neu.

Cap a primera hora de la tarda va començar a baixar la boira, els pares van advertir als nens que quan n’hi hagués havien de quedar-se ben a prop de l’hostal, perquè la boira es podia fer tan espessa que gairebé no veiessin res i es podien perdre.
Aquell dia que van arribar a la muntanya la Bassima i el Faisal van aprendre totes aquestes coses de l’aigua. Allà on vivien només l’havien vista quan plovia, quan obrien les aixetes i quan anaven al supermercat i la veien envasada en ampolles de plàstic de moltes marques diferents.


DIBUIXA EL CONTE

Publica un comentari

0 Comentaris