Amor Negre (Parts 17 i 18), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.














Amor Negre (Parts 17 i 18)


17
L’ordre no fa per mi. Casa meva sol estar desordenada, i també el meu cor. És pel reialme boscós del meu cap, escalè i ferit com un ocell cubista, que puc recomençar cada construcció de la meva vida. Sento com s’adorm, a cada despertar, la pugna dels meus somnis per arribar a ser reals. Els desitjos feréstecs són domesticats pel poder de la conveniència. La convulsió es tranquil·litza. Però amb això no hi ha prou. La pugna ressorgeix a través dels objectes. El pianista va ser un d’aquests objectes de desig, un objecte que acaba de despertar de la meva memòria. Segurament ha enllaçat l’aroma de pàtxuli del veterinari –o seria sàndal?– amb el vapor de l’aigua infosa amb genmaicha. El vapor del te, vagarós, ascendint sobre la taula rodona del menjador em recorda els cabells de la Maria en una tard de ventada, el dia que vam anar a vacunar l’Isaac. El pianista va batejar el desordre de casa meu: «camp de refugiats». Era el recer dels nostres intercanvis. No hi havia sexe de pel·lícula. Només ens masturbàvem l’un a l’altre quan no ens feien mal els dits. Sinó, cadascú la seva mà, el seu orgasme. Una brisa va eriçar la cortina, tan lenta en comparació amb les nostres mans en frenesí. Després d’escórrer-me, em vaig apropar a un mirall per a comprovar que no havia envellit de forma sobtada. No vaig detectar cap arruga nova. Temia que el sexe reduís la distància entre mi i la mort. Tot i que allò no era sexe; allò era fer ganxet. Normalment, jo sabia si el pianista es quedaria a dormir o si més aviat marxaria. Si hagués portat el raspall de dents, s’hi quedaria. Aquesta era la manera que tenia de prendre la decisió a priori i de no fer-la dependre del curs dels esdeveniments. Li encantaven els brètzels i gairebé sempre en portava. Jo preparava un àpat molt sa: verdura bullida, carn bullida. Aquesta era la manera que tenia jo de no rivalitzar amb l’exquisidesa dels brètzels que portava. Això sí: portaven molt sucre i calia absolutament rentar les dents. Tot estava pensat al mil·límetre, com les ungles de les mans, perfectament netes i llimades. L’últim dia que va venir, va trobar la casa més ordenada que no era pas costum. Encara penso que aquesta sobtada desfamiliarització va ser el motiu perquè no tornés. O una excusa, potser. La lògica dels adéus costa sempre de refer.

18 


El pianista em va llegar un coneixement que podria haver obtingut per altres camins. El cas és que no va ser així. Als animals que parlem ens agrada creure que les coses podrien haver estat diferents, cosa difícil ella mateixa perquè, essencialment, parlar és repetir. Un animal que repeteix és un animal que tendeix a la singularitat i malgrat la lluita egoica per a superar i superar-se, que ens empeny a caure en la trampa de la competitivitat i la depredació, sempre hi ha un rerefons que tard o d’hora, si som desperts i disponibles, ens pot rescatar cap a la simbiosi i les formes més nobles de relacionar-se. Aquest rerefons que fa més suportable el zoològic on convivim i ens ensopeguem és una mena de pedra inefable, una pedra que parla: sí, una pedra filosofal que parla però de la qual no sabem parlar. Per això quan em va descobrir el pianista que aquell te negre es deia lapsang souchong vaig poder assaborir-ne el nom, vaig poder demanar-lo a la botiga i sobretot, per al meu propòsit narratiu, puc seguir estirant del fil que l’amor negre va teixint amb els meus propis filaments. Una nit que recordo estiuenca em va seduir un home de rostre bondadós que declarava ser filòleg. Sembla que m’agrada identificar pel nom d’ofici els personatges d’aquesta trama, a menys que em vegi obligat, per la repetició, a especificar-los d’una altra manera, com passa amb els informàtics. N’he conegut tants que és impossible no preguntar-me per la implicació entre l’aïllament social dels homosexuals fins fa no gaire –parlo de països democràtics, no pas de teocràcies on les dones van sempre abrigades– i el desig de programació i comunicació. Avui dia la revolució s’ha capgirat i tothom, homosexuals inclosos, s’ha anat quedant orfe d’un real que no passi per la pantalla, per l’aplicació, pel codi. No parlo només de la tridimensionalitat de la carn. Parlo també del vapor del genmaicha recordant-me els cabells de la Maria, de la dimensió existencial del raspall de dents del pianista, de l’aroma fumat del lapsang que m’ha portat al filòleg, de qui vull parlar, o del mateix Simó. Simó: aquell que hi és i no hi és.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris