Amor Negre (parts 13 i 14), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 











Amor Negre (parts 13 i 14)

13

El nom de Salvador de la Nit donava una sensació de propietat, d’algú que volia apropiar-se del local que freqüentava però fins i tot de la mateixa nit. Ningú no en sabia gaire, o bé evitaven explicar-m’ho. Més tard em vaig assabentar que ell no es revelava fàcilment però, per algun motiu que no puc deixar d’atribuir al meu fado d’amor negre, em va acollir en la meva primera nit al Salvador. Una de les poques informacions que tenien sobre aquest home la vaig obtenir tot seguit: venia coca. Ell mateix en consumia, amb parsimònia. Una ralla cap a les dues, quan s’omplia el local de bat a bat, una altra cap a les quatre, quan només quedava una hora per a tancar. Més tard em va explicar que havia treballat de gogo a una discoteca a Amposta i que allà mateix havia prostituït el seu germà petit. També vaig descobrir que era un aficionat de Memphis’ jookin tot i que no se’l veia molt més àgil que un hipopòtam. Al Salvador hi pagaves per a entrar i no et deixaven sortir ni tenien la costum de timbrar-te el canell per tal de poder fer-ho. Però en Salvador de la Nit em va demanar que l’acompanyés al caixer i que em pagaria l’entrada per què poguéssim tornar a ballar. No havíem ballat, de fet. Miràvem de reüll qui ballaven. Tan bon punt vam sortir, em vaig adonar de la textura llisa de la pell que duia perfectament afaitada. Era una pell d’un to que recordava un tallat clar. Es va fer una ratlla. Jo no en vaig voler. Em va mirar amb una tendresa maternal i em va agafar el cap contra el tors com si em volgués donar el pit. Em va deixar anar i ens vam mirar sense dir-nos res perquè no hi havia res a dir. Vam tornar a entrar, ell va despatxar mercaderia i vam tornar a marxar. Els porters em van mirar malament. Hi havia un parell de taxis a la porta. Vam entrar en el que hi havia davant, un Seat Altea nou de trinca. O seria un altre model? El cas és que era nou de trinca. Vam pujar a casa i pel camí va sonar Kardamoon de Juan Magan, que era l’èxit d’aleshores. No vaig deixar de pensar que potser m’agradaven les dones. Aquell home era dolç com una dona. No, ensucrat no és pas la paraula: era ensucrat. Vam arribar a casa meva on vam fotre un clau silenciós. Li vaig servir una tònica. Es va quedar a dormir. La tenia grossa però tot i així no em podia treure del cap que fos una dona. L’endemà va esmorzar un cafè amb llet llarg de cafè que no va acabar i un parell de torrades amb mantega i melmelada de gerds. Va marxar, em vaig apropar a la finestra despullat fins que el veí de davant va aparèixer per a rentar unes bambes i em va mirar de reüll i amb cara de mala folla. Vaig tornar a la taula. Vaig agafar la tassa d’en Salvador i vaig beure el cul de cafè que hi havia. No ha tornat mai més a casa meva.

14

No recordo què em va portar a explicar-li aquesta història a la Maria. Recordo, evidentment, haver-li explicat moltes històries amb homes, amb les quals ella confessava masturbar-se. Recordo la sensació de transparència que es desprenia de les bones intencions amb què vam començar a sortir. De fet ella sabia, des de bon començament, que jo sempre havia preferit estar amb homes, i el fet que ella hagués estat el motiu del meu trencament amb aquella inèrcia –perquè la suposada exclusivitat de la meva orientació cap als homes em sembla ara una il·lusió per inèrcia–, el fet que ella hagués trencat la meva abstinència de cony li donava una mena de seguretat blasée, sense complexos, cool, i li atorgava una sensació de superioritat cap a altres dones i olt concretament amigues del seu cercle que s’havien casat amb homes d’un atractiu lamentablement previsible. No recordo, però, com va anar la conversa, cosa que seria interessant de recuperar, perquè si almenys pogués recordar què em va fer pensar en el Savador de la Nit, llavors podria, potser, comprendre millor les raons de la Maria. El cas és que recordo, a més a més, que vaig emfasitzar la feminitat que m’arribava del cos de l’ex gogo d’Amposta. «Amposta?», responia. Responia amb preguntes, la Maria; preguntes plenes d’incredulitat i sarcasme, i també de dolor, un dolor que des de fora tenia l’aparença del núvol que creix des del pou enfangat de la meva angoixa. «Que era gogo! I narco! I què més, anarco?» Maria, t’estaves passant un ou. «Si algun dia el tornes a veure ja li preguntaràs quina crema fa servir per a tenir una pell tan suau.» Maria, estaves dolguda. El problema era l’amenaça directa a la teva feminitat. Que si el meu interès per tu havia estat determinat per quelcom que jo havia entès com a femení en un minotaure que no tenia res de femení. O sí? Que no hi ha dones com minotaures? A què juguem nosaltres, tan alliberats, tan post1968, tan kosher friendly, tan menfotistes de tot? «Un narco amb pell de bebè, aquesta sí que és bona!». No sóc bisexual. És això què penses, Maria? Perquè encara ho deus pensar cada vegada que ens passem els fills com pilotes de tenis. Els nens, diem. No diem pas l’Isaac i la Judit perquè llavors falta el Simó i del Simó no es parla. Al rebedor conservo una còmoda de la meva mare. Sí, una còmoda amb un solitari a sobre. Hi ha unes flors grogues marcides que la Maria va portar l’últim dia que va venir amb els nens. Recordo haver-me fixat que ja venien a punt de marcir.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris