Amor negre (parts 5 i 6), per Francesc Oui


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.











Amor negre (parts 5 i 6)

5

Senzillament no toca explicar ara les històries dels meus confidents. Per això m’ho han confiat: perquè encara sota el recer de l’anonimat poden témer el reconeixement. Confiar, fer confidències, és ofici de difunts: la meva oïda és el sepulcre on venen allitar-se les paraules no dites que, algun cop, ressusciten. Per això no toca parlar-ne. No pas ara. Parlaré de com m’he fet taüt per a la foscor aliena. Aquest taüt està fet de fusta dels arbres de Montjuïc i del parc de la Sagrada Família, de la merda de gos que s’enganxa a la sola de les sabates, de la llum vestigial dels clubs de marietes, de l’aroma artificial d’eucaliptus a les saunes. El taüt també està fet de fel i vinagre, per descomptat, i de mostassa agra com un vòmit de whisky, però sobretot està fet dels locals de mala mort on lliguen els culers i on la homofòbia més visceral es troba en mi amb la homosexualitat més avergonyida i maldestra. La sublimació d’allò que diríem desitjos carnals, amb aquest perfum florit i decadent de les antigues sagristies, no té, en el meu cas, mèrit de cap mena. No es deu a cap esforç de la voluntat per a deixar de follar ni a l’abandó progressiu de les masturbacions com qui deixa el tabac fent recompte de cigarretes fumades a diari; no es deu a cap il•luminació sobre el caire sagrat de la vida o la conveniència de preservar la carn, sempre aquest gust de calze consagrat, de la deterioració que la concupiscència addueix; no es deu a l’influx de cap sant, verge o figura humana vivent que m’hagi inspirat amb un tarannà beatífic. No. Sublimo per cansament des del dia en què, havent fet dues bugades consecutives a seixanta graus i el doble de la dosi recomanada de suavitzant, encara tenyia una samarreta blanca, més o menys a l’alçada de les costelles, l’ombra marronosa de la femta d’un desconegut. Això, la sensació molla dels calçotets plens del meu líquid preseminal, el meu, vessat per la visió continuada d’un fil d’or que penjava del coll alb i greixós d’un traficant amb la medalla d’un màrtir, l’olor de clor assetjant-me cada cop que passo per un gimnàs o un hotel, recordant-me el sexe incrustat a la pell en algun capvespre dominical, la bava acumulada en forma de crema en la punta del llavi inferior d’un interventor de Renfe que em tira els trastos, de tot això està feta la meva metànoia, la meva sublimació, diguem-li regurgitació, l’aliment de les bèsties, el vòmit ensagnat.

6

Torna el núvol, sobtat. Aquest cop entre la boca i l’esòfag, precís. Crec que ho vaig entenent: em moriré quan ho hagi escrit tot o quan s’hagi tancat algun cercle: odiar els homes i després les dones fins no poder suportar ningú, comportar-me com un hassid, aïllar-me en el Raití fent creure que descendeixo dels essenis, o en el desert egipci com la Sinclètica, fins creure’m qualsevol apocalipsi. Torna el núvol i estic trempat a mitges. El meu sexe no enganya mai. Si trempo, és que hi ha veritat. Un dia vaig trempar mirant el preu de les cireres. Valien quaranta cinc euros el quilo i allò per a mi va ser una revelació. Em vaig adonar del poc valor que em donava a mi mateix. Aleshores cobrava menys de cinc euros per l’hora de feina i pensar que havia de treballar deu hores per a permetre’m un quilo de cireres em va generar vertigen i alhora una excitació colossal: si jo pogués conrear cireres! També vaig trempar veient com un jove soldat pregava dempeus, amagat sota el portal de la Casa militar, amb les filactèries cenyides a l’avantbraç ferm i devot. I vaig trempar veient com mataven un gos corpulent i en el seu lloc jo imaginava una dona que portava temps odiant. Clar que vaig trempar, i tant! Sé que els que em critiquen són escòria humana com jo, amb la diferència que jo, en matèria de vòmit i de cagar, m’hi anticipo. Al tren, assegut al costat d’una finestra, com a la taula on solc escriure o en la cel•la del monestir on em retiraré del món –si donen permís d’entrada a pecadors confessos–, allà on sigui escampo el meu desaire, vesso els teoremes d’una vida sense més netedat que la que brolla d’un cor penedit. Sí, me’n penedeixo de coses fetes. Ara no trempo. Llavors potser no, no me’n penedeixo.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris