Amor negre (parts 1 i 2), per Francesc Oui


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.













Amor negre (parts 1 i 2)

1

L’amor no és matèria. Tot és pèrdua i no es transforma. No hi ha tipus d’amor. Hi ha sentiments que es materialitzen en objectes i matèries que compren sentiments. L’amor, però, no és matèria. Això no fa que sigui pitjor ni millor a priori. En l’amor no hi ha a priori perquè no és matèria i no té causa coneguda. Podria ser un accident. Jo prefereixo creure que és una catàstrofe. Aquesta visió que els amics sensibles i les amigues bledes titllen de pessimista és la meva millor companyia. Em permet discernir clarament la proximitat d’un nou abisme. D’aquesta manera, el pessimisme m’és un far imprescindible en la nit fosca de l’amor. Alguns reconeixeran i potser em recordaran que he llegit Juan de la Cruz i Heidegger i que per això parlo de nit fosca i visc amb la sensació de ser la mitjanit del món. Pel que fa a la vida intel•lectual, no visc de sensacions. Sentir és una enganyifa garrida com una manya d’il•lusionista. N’hi ha prou amb contrastar la pamfletària esotèrica amb la tradició del pensament occidental per a deixar enrere tanta porcada. Pessoa ja va escriure: «Sentir? Senti qui llegeix!». Jo no sento, escric. Sóc una màquina d’escriure, un instrument de simbolització. Tinc un sexe prominent que la indústria de representar confon pornogràficament amb l’amor. Jo no estimo amb cap punta del meu cos. Si estimo, ho faig amb el núvol que de vegades es forma dins meu, entre la gola i l’esòfag o entre el cor i l’estómac. No sempre plou. De vegades, el núvol es manté quiet, i de vegades es mou i corromp, al seu pas, els òrgans vitals. Aquest rajolí de merda inorgànica és el pas mateix de l’amor, lent i inexorable, que duu la inspiració i el desig de sacrifici.

2

No hi ha res poètic en estimar amb un núvol. Aquest paràsit de massa humida i dispersa sol triar un de dos destins en les seves divagacions. De vegades forma un nimbostrat dens i carregat que esclata en una pluja asfixiant des del tòrax fins més amunt del cap. Llavors, com una espiral mortífera, s’enduu tota esperança fins que l’ànima torna a ser seca. D’altres vegades, però, forma cirrus molt prims i allargats que s’escampen per l’espai entre els òrgans i els embolcalla com objectes difunts. De fet, algun cop li he dit amort. Els caps de setmana són el moment estadísticament amb més probabilitats de trobar-se gent enamorada pel carrer fent coses que fa la gent enamorada, repetint els llocs comuns i familiars de l’amor. No parlo de l’amor romàntic, simulacre per a fer creure que n’hi ha de no romàntic. Amor no romàntic és com la democràcia: creure-hi fa digne, omple el pit de valentia progressista i la boca de paraules ben intencionades. L’amor, però, és un pou de petites i grans tiranies, un cel de jerarquies absurdes per on s’enfila el núvol, aquell núvol maleït que es forma quan vol i acaba sempre en una pluja àcida o en un càncer maligne. És per això que la màquina d’escriure s’activa cada nit. La màquina d’escriure, l’instrument de simbolització, la fàbrica de deixar paraules és l’antídot mecànic contra l’obra de l’amor. No hi ha res com recordar els desperfectes que provoca l’amor al seu pas per a tenir ben present l’imperatiu, repetidament frustrat i desobeït, de no enamorar-se. Però és una qüestió de salut. Com qui li dóna al botó que amb un clic sec engega la caldera i després obre l’aixeta fins que surt aigua calenta, jo engego la màquina d’escriure amb les vísceres apagades i vigilants, delirants de judici en la seva penombra desperta, i dono peu a la desfilada dels fracassos.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris