SER O EMBOGIR per Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/


SER O EMBOGIR

Najat El Hachmi
La filla estrangera
Edicions 62, Barcelona, 2015, 213 pàgs.


Sovint la ficció acull més veritat, més realitat, que una biografia o un llibre d'història. Aquest és el poder de la literatura, aquesta és la seva màgia, perquè la literatura, quan és bona, sap despullar la narració de l'anècdota i d’allò estrictament personal per transcendir-ho i universalitzar-ho. Najat El Hachmi, escriptora catalana de mare marroquina n’és un exemple paradigmàtic. Ho va demostrar en la seva novel•la L'últim patriarca (2008), amb la qual es va fer mereixedora del Premi Ramon Llull, així com del Prix Ulysse, i amb la qual va ser finalista del Prix Méditerranée étranger el 2009, i ho torna a demostrar ara amb La filla estrangera, publicada també en espanyol amb el títol de traducció directa La hija extranjera (Destino, 2015).

Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) ens regala amb la seva última novel•la, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan, un brillant text literari que, partint de la pròpia biografia, confronta el lector amb la biografia de cadascú, i més particularment amb la de tot aquell que es troba atrapat amb majúscules en el conflicte generacional i cultural, el de la pertinença a dos mons contradictoris (o, el que és pitjor, a cap dels dos).

Explicada en primera persona, servint-se d'una tècnica narrativa que, sense ser-ho, s'acosta amb freqüència al monòleg interior, la protagonista de la novel•la ens permet assistir al descarnat esquinçament personal que per a ella suposa l'exigència física i moral de la cultura de la seva mare, rifenya, i la d'acollida, catalana, del país on l'emigració les va portar. En el seu fracassat intent de reunificació familiar amb el pare i espòs immigrat a Catalunya, que a l'arribada de les dues, ja havia format una altra família, l'heroïna de la història ha viscut com a filla única, lligada a una mare que va haver de tirar-la endavant sola i refugiada a l'encalf de la immigració i la cultura rifenyes.
La novel•la -ubicada a la ciutat de Vic, encara que mai s'esmenti directament- comença quan la protagonista, una adolescent desperta i desimbolta que acaba de finalitzar el seu batxillerat amb brillantor, planeja el seu primer intent de fugida, la seva dolorosa però enèrgica determinació de deixar enrere un món que la limita, que no la satisfà i amb el qual no s'identifica. No obstant això, el sòlid nexe que la uneix amb la seva progenitora, la consciència responsable del que pugui significar aquesta fugida per a la mare, l'amor cap a ella, la fa desistir del seu projecte i tornar enrere. No serà l'única vegada.

El Hachmi sap de què parla, coneix bé la intensitat de la problemàtica, l'ha experimentat. Això, unit a la seva sensible capacitat d'observació, atorga a la seva escriptura, amb tocs d'ironia crítica entremesclats, el valor de la realitat, de la veritat, fa de la seva novel•la un relat autèntic. La filla estrangera és una peça mestra de la literatura catalana no només per la riquesa lèxica que desplega, sinó per l'afinada consciència lingüística de l'autora, que reflecteix precisament en la llengua i en allò intraduïble -tema recurrent en el text- la problemàtica de la protagonista. La diversitat de connotacions que suggereix l'encertat títol del llibre i que es descobreixen a mesura que avança la lectura, n’és ja un indici clar, però la novel•la convida a cada pas a la reflexió sobre el llenguatge i sobre la seva (in)capacitat de plasmar un món, una cultura. El text, que fa també freqüents al•lusions a la literatura catalana i desenvolupa un llenguatge fresc, actual, juvenil, com correspon a les característiques personals del jo narrador, una noia altament sensible, franca, directa, sensual i segura de si mateixa, es llegeix amb sorprenent fluïdesa i fruïció.

No cal dir que, a més de tot això, la novel•la suposa un acostament a la comunitat immigrant rifenya i a les comunitats immigrants en general, per la qual cosa és de gran interès per a tot aquell que vulgui conèixer de primera mà la vida quotidiana de conciutadans dels que lamentablement massa sovint sabem poc o res. Per la mateixa raó és altament recomanable per als polítics la responsabilitat dels quals té a veure amb ells.

De Najat El Hachmi s'han publicat també Jo també sóc catalana (2004) i La caçadora de cossos (Edicions 62, 2011), publicat el mateix any en espanyol per Planeta: La cazadora de cuerpos, en traducció d'Ana Rita da Costa García.

© Anna Rossell

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris