LA MOSCA, per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 6 de maig de 2016

NÚRIA MIRABET I CUCALA 

ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”

http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 









LA MOSCA

Rebentats, esbufegant per arribar ben de pressa, en ser sota el poblet, –amunt, per aquí, ànims!- van grimpar per l’escabrós pendent d’argila, fins i tot amb l’ajuda de les mans -vinga, vinga! -perquè els sabatots tatxonats, –Déu reconsagrat!- relliscaven.

Tot just van treure el cap pel pendent, amb la cara morada, la multitud de dones baladreres del voltant de la fonteta als afores del poble es girà per mirar-los. No eren els germans Tortorici, aquells dos? Sí, el Neli i el Saro Tortorici. Oh, pobrets! I per què corrien d’aquella manera?

El Neli, el germà petit, ja no podia més i es va aturar un moment per prendre alè i contestar aquelles dones, però el Saro l’arrossegà agafant-lo del braç.

    -El Giurlannu Zarù, el nostre cosí! –va dir llavors el Neli girant-se, va aixecar la mà i va fer el gest de beneir.

Les dones van començar amb planys i exclamacions d’horror, una va preguntar ben fort:

    -Qui ha sigut?
    -Ningú. Déu! –va cridar el Neli des de lluny.
    Van girar corrent cap a la placeta on hi havia la casa del metge.

El senyor metge, el doctor Sidoro Lopiccolo, en mànigues de camisa,  espitregat, amb les galtes flàccides cobertes d’una barbota de ben bé deu dies i els ulls inflats i lleganyosos, es movia per les habitacions arrossegant les sabatilles i amb una pobra malaltona a coll, esgrogueïda, pell i ossos, d’uns nou anys.

La seva dona en un racó del llit des de feia onze mesos; sis fills petits per casa, sense comptar la que duia a coll, que era la més gran, esparracats, bruts, mig salvatges; tota la casa en doina, un desastre: plats trencats, peles per terra, piles d’immundícia, cadires trencades, butaques esventrades, llits per fer des de no se sabia quan, amb les mantes esquinçades, perquè la quitxalla es divertia fent-hi guerres, a cops de coixí. Angelets!

Intacta, en una habitació que havia sigut un salonet, només hi havia una fotografia ampliada penjada a la paret. El seu retrat, el del senyor doctor Sidoro Lopiccolo encara jovenet, llicenciat de nou: net, empolainat i somrient.

Ara anava davant d’aquell retrat, amb sabatilles, li ensenyava les dents amb una ganyota  graciosa,  s’ajupia i allargant els braços li ensenyava la petita malalta.

    -Sisiné, mira!

Perquè així, Sisiné, l’anomenava la seva mare quan l’amoixava. La seva mare que n’esperava grans coses, d’ell, que era el predilecte, la columna, l’estendard de la casa.

    Sisiné!

Rebé aquells dos pagesos com un gos rabiós.

    -Què voleu?

El Saro Tortorici, esbufegant encara, va parlar amb la gorra a la mà:

    -Senyor doctor, un pobret, el nostre cosí, s’està morint...
    -Quina sort! Que les campanes repiquin a festa! –va cridar el metge.
    -Ai, no senyor doctor! S’està morint, de cop, no se sap de què. A les terres de Montelusa, en una quadra.
El metge va fer un pas enrere i saltà enfurismat:

    -A Montelusa?

Des del poble hi havia set milles de camí ben bones. I quin camí!

    -De pressa, de pressa, per l’amor de Déu! –va suplicar el Tortorici- Està negre com el carbó! Inflat que fa por.  
Per l’amor de Déu!
    -I com, a peu? –bramà el metge - Deu milles a peu? Esteu bojos! La mula! Vull la mula! L’heu portada?
    -Vaig a buscar-la corrents. –es va afanyar a dir el Tortorici- Demanaré que me la deixin.
    -I mentrestant, –va dir el Neli, el més petit- m’escapo a cal barber.

El metge es va girar per mirar-lo, com si el volgués fulminar.

    -Som a diumenge, senyor. –es va excusar el Neli, somrient, atabalat- És que festejo.
    -Ah, festeges? –rigué llavors el metge sarcàstic, fora de si- Així, doncs, pren-la!

Tot dient-t’ho li va passar la filla malalta, després va anar agafant d’un en un els altres menuts que se li havien aplegat al voltant, i ple de fúria els hi va anar empenyent entre les cames:

    -I aquest! I aquest! I aquest! I aquest! Animal! Animal! Animal!

Els va girar l’esquena, estava a punt d’anar-se’n, però retrocedí, va tornar per agafar la malaltona i va cridar:

    -Aneu-vos-en! La mula! Vinc de seguida.

El Neli Tortorici va tornar a somriure tot baixant l’escala darrere del germà. Tenia vint anys, ell; la promesa, la Luzza, en tenia setze: una poncella! Set fills? Massa pocs! Dotze, en volia. I per mantenir-los faria servir aquells braços que Déu li havia donat, només un parell, però bons. Sempre alegre. Treballar i cantar, perfectament, com s’ha de fer. No era casualitat que li diguessin el Liolà, el poeta. I com que sentia que tots l’estimaven per la seva bondat servicial i la constància del seu bon humor, somreia a l’aire que respirava i tot. El sol encara no li havia cremat la pell, no li havia assecat els preciosos cabells de color groc daurat, rinxolats, que li envejaven moltes dones; moltes dones que es posaven vermelles, es torbaven, si se les mirava d’una determinada manera, amb aquells ulls clars, vius, tan vius.

Més que pel que li passava al cosí Zarù, en el fons aquell dia estava trist per la mala cara que li faria la seva Luzza, que feia sis dies que sospirava perquè arribés aquell diumenge per estar-se una mica amb ell. Però, en consciència, podia negar-se a fer aquella caritat cristiana? Pobre Giurlannu! Ell també festejava. Quina mala sort, tant de cop! Estava batent ametlles allà dalt, a la propietat del Lopes, a Montelusa. El matí anterior, el dissabte, el temps amenaçava pluja; però no semblava que hagués de posar-se a ploure de seguida. Però cap allà al migdia el Lopes va dir:  -En una hora Déu ho pot engegar tot a rodar. Nois, no voldria que les ametlles se’m quedessin per terra, sota la pluja.- I va manar a les dones que recollien ametlles que pugessin al magatzem per esquitllar-les. -Vosaltres –va dir mentre es girava cap als homes que estaven batent (ells, el Neli i el Saro Tortorici, també hi eren)- vosaltres, si voleu, pugeu a esquitllar també amb les dones. I el Giurlannu Zarù: -De seguida, –va dir- però el jornal serà a una lira i mitja? -No, mig dia, -va dir el Lopes- te’l la pago com sempre; l’altra meitat a mitja lira, com a les dones. -Quin abús! No hi havia prou feina per als homes perquè treballessin i guanyessin el jornal complert? No plovia; no va ploure en tot el dia, ni a la nit. -Mitja lira com les dones? –va fer el Giurlannu Zarù- Jo porto pantalons. Em pagues mitja jornada com als homes i me’n vaig.

No se’n va anar: es va quedar fins al vespre esperant els cosins que havien acceptat fer la feina a mitja lira, com les dones. Però tot d’una, cansat d’estar-s’ho mirant sense fer res, se’n va anar a una quadra d’allà a prop per posar-se a dormir i va demanar a la xurma que el despertessin a l’hora de marxar.

Feia un dia i mig que havien començat a batre i havien recollit poques ametlles. Les dones van proposar esquitllar-les totes aquell vespre mateix, treballar fins tard, quedar-se a dormir allà la resta de la nit, llevar-se encara de fosc, i tornar a pujar al poble l’endemà al matí.  Així ho van fer. El Lopes va portar faves bullides i dues ampolles de vi. A mitjanit, en acabat  d’esquitllar, tots plegats, homes i dones, es van ajeure per dormir a l’era, a la serena, i la palla estava xopa de la humitat, com si hagués plogut de debò.

-Liolà, canta!

I ell, el Neli, s’havia posat a cantar de cop i volta. La lluna entrava i sortia d’entre un garbuix de nuvolets blancs i negres; i la lluna era la cara rodona de la seva Luzza que somreia i s’enfosquia com els moments de l’amor, tan aviat alegres com tristos.

El Giurlannu Zarù s’havia quedat a la quadra. Abans de l’alba el Saro l’havia anat a despertar i l’havia trobat tot negre i inflat, amb una febrada de cavall.

Això ho va explicar el Neli Tortorici a cal barber, que es va distreure un momentet i li va fer un tall amb la navalla. Una ferida de no res, a tocar del mentó, que ni tan sols  no es veia. Endavant! El Neli no va tenir ni temps de sentir-se’n, perquè per la porta havien tret el cap la Luzza amb la mare i la Mita Lumìa, la pobra promesa del Giurlannu Zarù, cridant i plorant, desesperada.

Van haver de fer mans i mànigues per fer entendre a la pobrissona que no podia anar fins a Montelusa a veure el promès: el veuria abans del vespre, així que l’haguessin portat allà  dalt, com poguessin. Va aparèixer el Saro cridant molt enfadat que el metge ja estava a cavall de la mula i no volia esperar més. El Neli es va enretirar una mica amb la Luzza i li va pregar que tingués paciència, que tornaria abans del vespre i li diria moltes coses maques.
De fet, per als que festegen també són coses maques el que es diuen estrenyent-se les mans i mirant-se als ulls.

Caminot de mil dimonis! Uns precipicis que mostraven la mort al doctor Lopiccolo, malgrat que el Saro per un costat, i el Neli per l’altre, aguantessin el cap de la mula pel ronsal.
Des de dalt s’albiraven tots els encontorns, vastos, amb planes i amples valls; amb cultius de civada, i oliveres, i ametllers;  tant aviat amb el groc del rostoll, com amb taques negres dels matolls i els feixos cremats per millorar la terra; al fons s’albirava el mar, d’un aspre color blau. Moreres, garrofers, xiprers, oliveres, amb els seus verds variats, perennes. Les corones dels ametllers ja s’havien esclarissat.

Entorn, en l’amplitud de l’horitzó, s’alçava un ventijol. Però la xafogor era extenuant; feia un sol que estavellava les pedres. De tant en tant, de les  polsoses tanques de figues de moro, sortia el crit d’una calàndria o d’una garsa que feien aixecar les orelles a la mula del metge.
-Mala mula, mala mula! –es lamentava aleshores el doctor.

Per no perdre de vista aquelles orelles, ni tan sols no s’adonava del sol que l’enlluernava, i mantenia obert a l’espatlla un paraiguot de tela de color verd.

 -Senyor doctor, no tingueu por, aquí ens teniu a nosaltres – l’animaven els germans Tortorici.

De por, de por de debò, el metge no n’hauria hagut de tenir. Però deia que en passava pels fillets. L’havia de salvar per aquells set desgraciats, la pell.

Per distreure’l, els Tortorici van començar a parlar-li d’aquell mal any: poc blat, poc ordi, poques faves; ja se sabia que els ametllers no eren una cosa segura: un any carregats i l’altre no; i per no parlar de les olives: amb la boira s’havien quedat raquítiques; no es podria compensar amb la verema, totes les vinyes de la contrada havien agafat malura.

-Vés quin consol! –deia de tant en tant el metge tot movent el cap.

Després de dues hores de camí, s’havien esgotat tots els temes de conversa. Aquell mal camí tenia un bon tros recte i sobre la capa alta de pols blanquinosa començaren a parlar els quatre cascos de la mula i els sabatots tatxonats dels dos pagesos. De sobte Liolà es va posar a cantussejar, sense ganes, a mitja veu, de seguida va parar. No hi havia ni una ànima perquè tots els pagesos, els diumenges, eren al poble, per anar a missa, a comprar, o per reposar. Potser allà baix, a Montelusa no havia quedat ningú al costat de Giurlannu Zarù, que s’estava morint tot sol, si és que encara vivia.

En efecte, el van trobar sol a la quadrota que feia olor de resclosit, estès al muret, com l’havien deixat el Saro i el Neli Tortorici: lívid, enorme, irreconeixible.

Tenia ranera.

Per la finestra tancada amb una reixa, a prop de la menjadora, entrava el sol i li martellejava la cara que ja no semblava humana: el nas, de tan inflat, havia desaparegut; els llavis negres i horriblement tumefactes. I la ranera  sortia d’aquells llavis, exasperant, com un grunyit. Entre els cabells rinxolats com un negre un bri de palla resplendia al sol.

Tots tres es van aturar de sobte per mirar-lo, espantats i com si l’horror d’aquella imatge els hagués paralitzat. La mula va piafar, esquitxant de baves l’empedrat de la quadra. Llavors el Saro Tortorici es va acostar al moribund i el va cridar amorosament:

-Giurlà, Giurlà, aquí hi ha el senyor doctor.

El Neli va anar a lligar la mula a la menjadora, a la seva vora, a la paret semblava que hi hagués l’ombra d’una altra bèstia, l’empremta de l’ase que vivia en aquella quadra i que havia quedat marcada a força de fregar-s’hi.

Després de tornar-lo a cridar, es va aturar el soroll de ranera; Giurlannu va intentar obrir els ulls ensagnats, ennegrits, plens de por; va obrir la boca horripilant i va gemegar consumit per dins:

    -M’estic morint!
    -No, no. –es  va afanyar a dir-li el Saro, angoixat- Aquí hi ha el senyor doctor. L’hem portat nosaltres; no el veus?
    -Porteu-me al poble! –va pregar el Zarù, i amb un bleix, sense poder tancar els llavis: -Oh mamma mia!
    -Sí,  mira, aquí hi ha la mula! –va respondre de seguida el Saro.
    -Però a pes de braços i tot, et portaria jo, Giurlà! –va dir el Neli, acostant-se-li i inclinant-se sobre d’ell- No et desanimis.

En sentir la veu del Neli, el Giurlannu es va girar, el va mirar de fit a fit amb els ulls ensagnats, com si no l’hagués reconegut abans, després va moure un braç i el va agafar per la cintura.

    -Tu, maco? Tu?
    -Sí, jo. Ànims! Estàs plorant? No ploris, Giurlà, no ploris. No és res.

I li va posar una mà al pit que se sacsejava a causa d’un plor ofegat. De cop, el Zarù, sufocat, va moure el cap amb ràbia, després va aixecar una mà, va agafar el Neli per la nuca, i se’l va apropar:

    -Nosaltres, tots dos el mateix dia, ens havíem de casar...
    -I ens hi casarem, no ho dubtis! –va dir el Neli, tot traient-li la mà que se li havia aferrat a la nuca.

Mentrestant el metge observava el moribund. Era clar: un cas de carboncle.

    -Digues, no recordes que t’hagi picat cap insecte?
    -No –va fer el Zarù amb el cap.
    -Un insecte? –va fer el Saro.

El metge, com va poder, va explicar el mal a aquell parell d’ignorants. Per aquells voltants devia haver mort un animal, de carboncle. Sobre la carronya que devien haver llençat per algun barranc, vés a saber quants  insectes s’hi devien haver posat, després algun d’ells, volant, havia pogut encomanar el mal al Zarù en aquella quadra.

Mentre el metge estava parlant d’aquestes coses, el Zarù s’havia girat de cara a la paret.
No ho sabia ningú, la mort s’estava allí encara; tan petitona que si algú s’hi hagués fixat amb prou feines l’hauria poguda veure.

Allí hi havia una mosca, a la paret, que semblava immòbil; però si se la mirava bé, tan aviat treia la trompa petitona i la inflava, com després es netejava ben de pressa, satisfeta, les febles potetes anteriors, fregant-se-les.

El Zarù se’n va adonar i la va mirar fixament.

Una mosca.

Podia haver sigut aquella o una altra. Vés a saber! Perquè ara que sentia parlar el metge, li semblava que se’n recordava. Sí, el dia abans, quan s’havia ajagut per dormir mentre esperava que els cosins acabessin d’esquitllar les ametlles del Lopes, hi havia una mosca que el molestava. Podia ser aquella?

Va veure com es posava a volar de sobte i es va girar  per seguir-la amb els ulls.

Sí, s’havia posat a la galta del Neli. De la galta, a poc a poc, en dues volades, li anava al mentó, fins a la ferida de la navalla, i s’hi parava, àvida.

Giurlannu Zarù es va estar una estona mirant-se-la, atent, absort. Després, entre el bleix gargallós, va preguntar amb una veu cavernosa:

    - Una mosca, podria ser?
    -Una mosca? Per què no? –li respongué el metge.

Giurlannu Zarù no va dir res més. Va tornar-se a mirar la mosca que el Neli, mig atabalat per les paraules del metge, no espantava. Ell, El Zarù ja no feia cas de les paraules del doctor, però s’alegrava que en escoltar-les amb atenció, el cosí s’hagués quedat immòbil com una estàtua i no s’hagués adonat que a la galta tenia la mosca i l’empipava. Oh! Si fos la mateixa! Aleshores sí, de veritat, es casarien el mateix dia! Sentia una enveja profunda, una gelosia sorda i feroç contra aquell cosí jove, tan ben plantat i feliç, que es quedaria amb la vida plena de promeses que a ell, vés, li arravataven de cop.

De cop el Neli, com si al final s’hagués adonat que la mosca el picava, va aixecar una mà, la va espantar i amb els dits es va començar a tocar el mentó, el tallet. Es va girar cap al Zarù que se’l mirava i es va quedar una mica desconcertat en veure que havia obert els llavis horrorosos amb un somriure monstruós. Es van quedar així un moment, mirant-se. Després al Zarù se li va escapar:

    -La mosca.

El Neli no ho va entendre i va acostar l’orella.

    -Què dius?
    -La mosca. –va repetir el Giurlannu.
    -Quina mosca? On? –va preguntar el Neli consternat mentre mirava el metge.
    -Allí, on t’estàs gratant. N’estic segur! –va fer l’altre.

El Neli va ensenyar la ferideta del mentó al metge:

    -Què hi tinc? Em pica.

El metge se’l va mirar corrugant les celles; després, com si el volgués mirar millor, se’l va endur a fora.  El Saro els va seguir.

Què va passar després? Giurlannu Zarù va estar esperant, va estar esperant molta estona, amb una ansietat que el consumia per dins. Sentia com parlaven, allí, a fora, confusament. De cop el Saro va entrar a la quadra ple de fúria, va agafar la mula, i sense ni mirar-se’l, se’n va anar gemegant:

    -Ai, Neluccio meu! Ai, Neluccio meu!

O sigui que era veritat? I el deixaven allí abandonat, com un gos. Va intentar aixecar-se sobre el colze, va cridar dues vegades:

    -Saro! Saro!

Silenci. Ningú. El colze ja no el podia aguantar, va caure estès i va començar a furgar per no sentir el silenci dels camps que l’aterria. De cop li vingué el dubte si ho havia somiat tot, si amb la febre no havia tingut un malson; però quan girà el cap a la paret, va tornar a veure la mosca, una altra vegada.

    -Mí-te-la!

Estava traient la trompa petitona i la inflava, després es netejava ben de pressa, satisfeta,  les febles potetes anteriors, fregant-se-les.



Agreixo a Margherita Amodei que hagi atès totes les meves consultes 
NÚRIA MIRABET I CUCALA



Luigi Pirandello (1867-1936), dramaturg, novel•lista, poeta i escriptor de narracions breus italià: Premi Nobel de Literatura (1934). Autor d’una obra molt extensa, les seves peces teatrals encara es representen a tot el món, les més conegudes són Sis personatges en cerca d’autor i El barret de cascavells. Entre l’any 1922 i 1937 es van publicar totes les seves narracions en quinze volums (l’últim pòstumament) sota el títol Novelle per un anno, “La mosca”, va aparèixer l’any 1923 al volum V, que té un títol homònim.


He buscat imatges de Pirandello a “Google” i no les he sabudes copiar. La que més m’agrada és una amb el peu “390X273 hijodevecino.net” se’l veu davant de la seva biblioteca i amb una màquina d’escriure sobre la taula (trobo que a les altres fa cara de Mefistòfil