La veu poètica de Carlos Torres de Dalmases

divendres, 2 d’octubre de 2015

En Carlos ens fa arribar un brevíssima biografia que diu:

Carles Torres i de Dalmases

Naixement el 10/ Abril de 1953 a Barcelona

Actualment visc a Portocolom (Mallorca)

Metge. Especialista en Medicina Intensiva (UCI).

Cap publicació l'iteraria.

I així, amb els ulls nuus, ens endinsem en la seva particular veu poètica...









LA VEU POÈTICA DE CARLOS TORRES DE DALMASES


1


L'anhel de conèixer-te
per endinsar-me
en el color del teu plor
sota una estora de fulles caigudes

Anirem sense mirar
pel cos de les tardors persistents
per tornar a la suavitat
del mar
i reconèixer-se aquells ulls
més tristos que una llàgrima

Anirem de nou
davant del mirall
i et veuràs nua,
trencada per sempre,
asseguda a l'altre cantó
a on dorm l'amant.

I tu buida
després de la pluja.

Per què va tornar l'octubre?

Per què muda
quieta
pàl•lida
i sense veure?

--------------------------------------------------------------

2

Llaça’m tan fort
com puguis i
parlem
amb gestos antics
per deturar la memòria
als anys que no existia
la por.

Arrelat a cada passa
el temps  esdevé fràgil.

Llaça’m a temps
de tornar amb tot desat
dins del mateix rostre.

Cridem abans
que s’esvaeixin
els últims colors del camp
i tornin les branques nues.

Llaça’m tan fort
com els records t'ho permetin
i que no calgui escriure
ni escoltar cap so
fora del nostre pols
incomprensiblement ajornat.

No deixis colgar
els últims paisatges
que encara ens pertanyen.

-----------------------------------------------------------------

3

Matins  de fulles grogues
ajagudes al meu pas
I aquella llum
neta de tan freda
que em travessa.

Solitud dolça
i arrossegar els peus
pel tapís de pedres ancestrals.

Matins  d’esperances
i pors retrobades.

Sota cada ombra.

Al mig del passeig.

Matins tendres.

I vaig d'un nom  a un altre
per no quedar orfe de somnis.

Matins lents.

Omplerts de desconeguts.

I jo mudat  amb les sedes
de l’indiferenciat.

------------------------------------------------------

4

Quin enyor em reprendrà
per fer hivern 
a les primeres pluges de Setembre

Escurçar la llum del dia
i abraçar ferotgement l'alba
abans del primer somriure
del primer estel
de la primera nit.

------------------------------------------------------

5

Si el blanc dels dits trenqués l’alè
i la remor esdevingués
un llenguatge que quasi bé no reconec
et buscaria lluny de la geografia dolça
de la teva pell
i entendries per què em crida tant el silenci.

Si el frec d'una carícia
sabés llegir l'adreça del meu amagatall
i el nom que encara em setge,
ho aturaríem tot
i defugiríem plegats.

---------------------------------------------------------------------

6


Et podria explicar
que les tardes ja tenen
el color de la palla cremada
i que duc l’enyorança  enganxada a la pell.
Que els vespres són plens
de cançons perdudes.

Que a la platja regna el fred
i que el mar em fa por.
Que les distàncies s’escurcen
si seus sobre la roca del càntic grec.
Et voldria recordar
que des de la barana
el blau és el mateix
i que a estones  la lluna te nas.

-----------------------------------------------------------

7

En mig del vol de mil gavines
prendre un paper en blanc
i escriure alguns noms.

Ja he après que sols de la teva mà
puc fugir de les fumeres que s’alcen
i del soroll rítmic del martell sobre el metall.

Us explicaré mirant els traços del vostre nom
que aquí les tempestes no tenen trons
i la pluja és un plor.

-----------------------------------------------------------------------

8
Tornarà la plata a seure als esgraons
i parlarem a les hores
de com era el teu jardí.

Pesaran els últims insomnes.

Potser algú regarà l’asfalt.

On vàrem escoltar per última vegada
 el grinyolar dels gronxadors?

Sempre hi ha sols una flama sobre la taula
i la mirada es perd
mentre modelo els mots amb mans d’artesà
el fang de la sorpresa.

Ens detindrem en cada pedra
del laberint de l’aigua
i un bri de vent ens retornarà a Bach
les ombres de les espelmes.

El tel de les parets
és ara la grandiosa decadència del palau
que fa temps que ens esperava.


------------------------------------------------------------

9

Mai més tornaré a veure les oliveres grises
Vetllant la mar.

Ni les besades blaves de l’aigua.

Baixarem però ara mateix per les terrasses
sortejant safareigs i herbes altes.

Camines i tens la mirada dissolta,
nua de robes blanques sempre tacades.

Aquí, al mig d’un polsim lleu,
les passes t’allunyen dels crits de la fera
i ja no caldrà tornar als espais sense repòs
on tots som vent que no atura