LA PARAULA SUCCINTA, per Anna Rossell

divendres, 5 de juny de 2015


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/


LA PARAULA SUCCINTA

Aquells que ens dediquem a escriure i a analitzar la literatura sovint tenim dificultats per classificar els textos en alguna de les caselles que la història literària ens ofereix. En el cas de la prosa i si esmentem aquelles més extensament conegudes parlem de microrelat, conte, relat, novel•la i novel•la curta. Si mirem d’aclarir cadascun d’aquests conceptes trobarem les definicions més variades i difícilment coincidiran. Alguns entesos podrien estar-se hores mirant d’il•luminar aquests termes i segurament no arribarien a un acord complert. Les dificultats més freqüents les trobem a l’hora d’oposar conte vs relat,  relat vs novel•la curta i novel•la vs novel•la curta respectivament.

En el cas que ens ocupa –El hombre roto- jo diria que es tracta clarament i sens dubte d’una novel•la curta. Però aquesta denominació no fa referència només a l’extensió. De fet, jo diria que l’extensió és només una de les seves característiques, però no la principal. Perquè el fet de narrar una història en un nombre limitat de pàgines exigeix unes qualitats per part de l’autor/a que atorguen al text altres trets que són, a la meva manera de veure, els més essencials, aquells que caracteritzen més clarament allò que en diem novel•la curta: és a dir, recrear amb pocs personatges i en discrets escenaris tot un món. Aconseguir-ho reclama una destra habilitat per part de qui escriu. Jo diria que, contràriament al que pot semblar-li a un lector novell, és força més difícil reeixir en l’escriptura d’una novel•la curta que en una de dimensions estàndard. Perquè en una novel•la curta qui escriu no es pot permetre cap paraula supèrflua, ha d’estar amatent al més mínim detall significatiu que, de manera simptomàtica, ha de ser capaç de desvetllar en el lector sensible allò que hi ha al darrera, que sovint és tot un univers. Així, les condicions que imposa una novel•la curta exigeixen un control estricte i molt precís de la llengua, una extraordinària capacitat d’observació per captar i reflectir el perfil psicològic dels personatges i una habilitat remarcable en la construcció de la història que es proposa narrar, per tal de bastir una arquitectura sòlida amb els pocs materials de què disposa.


Cise Cortés, El hombre roto, Amazon KPD, 2015

La novel•la de Cise Cortés El hombre roto és un text que, en la breu extensió de 96 pàgines, sap desplegar la història de la Merian, una dona de classe mitja, inquieta i sensible, que, en arribar a un moment determinat de la seva vida té la valentia de creure en ella mateixa i en la seva capacitat de superació, i lluita per aconseguir allò que es proposa, malgrat que es troba en un entorn hostil. Per narrar la història de la Merian l’autora se serveix d’altres personatges amb l’ajuda dels quals o contra els quals ella s’anirà perfilant i definint: el seu marit Guillem, la seva amiga Elena i els dos fills del matrimoni Jean i Elien, que juguen un paper necessari, per bé que no el més fonamental. L’escenari en què es mouen la Merian i en Guillem és gairebé sempre Bourg-Madame, amb esporàdiques escapades a Barcelona per part de la Merian.

Paral•lelament a la història de la Merian coneixerem una altra història, la d’una altra parella, en aquest cas italiana, Sofia i Guido, relacionats tots dos professionalment amb el món de l’art i la restauració d’obres pictòriques. Altres personatges del seu entorn són en Luca, un marxant d’art, l’Etienne, director del museu on treballarà en Guido, i en Pierre, company de Guido i, com ell, també restaurador. Els escenaris on s’esdevé la segona història seran Florència i, sobre tot, Avinyó.

Curiosament les dues parelles, les vides de les quals són prou diferents i prou semblants alhora, no confluiran mai (o podríem dir que només conflueixen en certa manera al final de tot, en el moment en què es clou la novel•la). Els personatges no es coneixeran mai entre si, i no desvetllaré als futurs lectors de la novel•la el perquè. Només diré que l’alternança d’aquestes dues històries, que fa l’estructura de la novel•la i que vull remarcar molt especialment, és una altra de les virtuts d’aquest text de la Cise Cortés, i que amb aquesta estratègia narrativa l’autora ens ofereix, a més, l’oportunitat de reflexionar sobre el procés i el perquè de l’escriptura.

A tots aquests elements cal afegir-hi una porció d’intriga a discreció, perquè la segona història, la de Sofia i Guido, conté l’ingredient d’una mort inesperada i en condicions gens clares, que serveix a l’autora sobre tot per caracteritzar un dels seus personatges i, de retruc, el personatge principal de la segona historia, la Sofia L’escriptora té la perícia de no desvetllar del tot com s’ha esdevingut aquesta mort, només apunta possibilitats i fa insinuacions, i deixa al propi lector la feina d’imaginar-s’ho.

Lamentablement la novel•la no és assequible encara per a la lectura, lectura que jo recomano encaridament. Només espero que aviat en veiem la publicació per tal que es faci extensiu aquest plaer a tot aquell que el vulgui gaudir. Us asseguro que El hombre roto de Cise Cortés és un petit gran tresor.