METEMPSICOSI, per Cesc Fortuny i Fabré

divendres, 6 de febrer de 2015


Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona, 1971:

Fundador del col·lectiu de música experimental Artilleria Pesada. Coorganizador del “Festival Tremó” a Monistrol de Montserrat. Redactor i codirector de la revista cultural La Náusea. Membre del  col·lectiu artístic Grup Tremó durant l'any 2010.

Ha participat en certàmens i festivals de música i art experimental. Ha estat i està vinculat a diverses bandes musicals. Ha publicat dos poemaris i està present en diverses antologies. Interessat en esoterisme i religions comparades, de l'estudi de les quals s'alimenta la seva obra, que tant pictòrica, musical o literària, es centra en la concepció de l'art com a eina per treballar amb l'inconscient.

Escriu poesia i narrativa tant en català com en castellà, així com assajos sobre música en diversos mitjans a la xarxa, publicant també diferents treballs musicals a través de “net labels” i segells independents. Acompanya a diversos poetes en recitals, presentacions i performances, amb els seus treballs de música experimental.


METEMPSICOSI


Absolutament desdelitat i decebut. Quants cops no l’hauria vist desconfortat tot quedant-se a l’escapça?

Aquesta era la tragèdia d’en Bru Claravall, el desencís.

Cop de martell i els anhels i els somnis marxaven una mica més lluny, fugien espantats per la sotragada i pels crits resignats de les víctimes.

Cop de martell, i un altre plat a taula era servit, brac de l'ànima, no hi ha feines indignes oi?

“Ens alimentem dels teus cops de martell”, li deia na Eduvigis Belarmí al seu marit Magí Claravall, i aquest assentia orgullós, amb la boca plena. Cada migdia, amb la boca plena, abans de tornar a treballar, sempre amb la boca ben plena. Per a en Magí era molt important omplir-se la boca. Sempre la boca ben plena. Filosofava estúpidament fent-se veure i parlant ben fort, amagant així la seva ignorància quasi idiota.

Moltes tardes visitava el temple polsegós i mal escombrat, una gran sala amb poques imatges i bancs buits.

El pare Odolí Puigsacabra i el sagristà feien el que podien per a mantenir el temple, però era del tot impossible, no hi havia almoines, ni feligresos, ni ganes.

D’ençà de la gran desgràcia, els temples eren ben buits, enormes magatzems de pols i de fantasmes. Ja no hi cremava l’encens, hi ploraven molt pocs a la capella. Havien caducat.

Na Eduvigis era una dona d’empenta, sempre endavant, mai retrocedia, de nena a dona ràpidament, pares que moren joves, tenint cura de la  germana sifilítica, una mala herència, d’un prometatge curt i poc afortunat . Quan la va enterrar, va semblar que s’alleugeria.

Anys de malaltia i penitència, la follia de la germana era molts cops insuportable, aquella pudor d’agre, orinals plens a besar, enfitant-se de fer menjars, esclavatge encobert, “tu en tindràs cura, oi?” va dir la mare quan encara vivia, una pregunta que obliga, que lliga per sempre a una malaltia que no és pot guarir, a desitjar la mort i el descans. La mort de la germana o la d’ella mateixa, indistingible.

Quan la van enterrar, va semblar que s’alleugeria, escissió forçada entre elles dues. Alguna cosa recobrava el sentit, havia conegut a en Magí feia tres anys, i poc que es van poder abandonar al festeig. Després de respectar el període de dol rigorós, és van feliçment casar.
I ara tenia cura del seu home, en Magí, i del seu fill en Bru.

Li havia costat venir al nano, na Eduvigis sospitava que els espermatozous del seu marit, no sabien nedar prou be i no podien arribar contra corrent fins a l’òvul, que sempre es quedava esperant  sense resultat.

Quan va quedar en estat, cap dels dos no s’ho podia creure, en Magí donava cops de martell amb més ganes que mai, i li semblaven els crits, com una musiqueta tranquil•litzadora, una albada que li donava el menjar per a ell i els seus.

Cop de martell, i el nen tenia sabates noves.

Cop de martell i en Bru podia anar a l’escola.

És feia gran, tots ho fan, si sobreviuen. Creixen i segueixen el rastre que han marcat altres.

I així ho feia en Bru, estava completament enamorat del seu pare, per a ell tot el que feia era perfecte.

El duia a passejar molts cops a la platja, i li ensenyava com s’amagava el sol. “Si escoltes amb atenció, sentiràs com xiula en tocar l’aigua” i en Bru escoltava embadalit.

A l’escola, presumia  amb els altres nens, el seu pare era el millor, el més intel•ligent, el més bo.
“Quan em duràs a veure com treballes?” li deia en Bru ple de galivança a en Magí.

“Ja tindràs temps fill, tu aprendràs l’ofici i em substituiràs, seràs el millor amb el martell.”

Un cop dels molts que anava al temple, va obrir ell mateix la porta, pesada i encortinada amb teranyines, i va entrar per pregar, al terra arraconada com un borrissol de pols, hi havia una xeringa, “Ni al temple hi ha respecte” va pensar, i va pregar com tants cops per a que el seu nano, estudiés i no hagués de fer anar el martell. En veure al pare Odolí, va donar-li la xeringa. El pare Odolí va acotar el cap com un be, vençut per l'alè de la vergonya, i va recollir l'estri, de les mans plenes de durícies, que amb fermesa li oferia en Magí, tot desant-la a la butxaca, “vaig a escombrar” va dir la veu sense ànima, eixuta com un vi del Priorat.

En Magí perdia al capvespre la mirada, i aquells ullots blaus, feien com el ble d’un llum de cera. “No és fàcil el martell, no és fàcil.” i negava amb el cap.

Na Eduvigis, ho tenia clar, en Bru seria el millor de tot Ceciràcap, i amb la instrucció del seu pare, la feina seria per a ell, no pagaven lloguer, tenia les seves avantatges. A Ceciràcap, els lloguers estaven impossibles.

Vivien justos, humils, però sense haver de patir pel menjar, “que més és pot demanar?” deia sempre na Eduvigis.

En Bru, havia fet prosperar una actitud beata cap als seus pares, que manifestava allà on en tenia ocasió.

“Mai podré pagar tot el que heu fet per a mi, mare” deia completament extasiat i feliç. En ocasions m'havia arribat a fer fàstic, els seu confit exagerat.

“Ai! fill, algun dia el teu pare i jo serem molt vellets, i necessitarem el teu suport per a que tinguis cura de nosaltres.” Encàrrecs. El cop de la llosa., el cop del martell.

I així ho va entendre de ben jove en Bru, algun dia tindria cura dels seus pares, com ells en tenien ara d’ell.

En Magí estava cansat, necessitava el relleu, tothom ho deia, ja no era fort com abans, el martell molts cops relliscava i ja no era tant polit.

“Fill, avui anirem junts a treballar, i si et sembla, t’ensenyaré l’ofici”. Una llum dolça va tocar-li el rostre.

En Bru, no s’ho podia creure, per fi, podria començar a treballar, ja era un noi ben plantat i de braços forts, i es moria de ganes de poder aprendre allò que feia el seu pare per portar les garrofes a casa.

Cop de martell, sense mirar, cop de martell, precís, quirúrgic, intuïtiu, la mà ja sap on ha d’anar.

Edifici sòrdid i teranyinós, amb aquella olor putrefacte, lleixiu, podridura, alguna cosa corrupte.
Enorme nau gris, bruta, de vidres plens de sutge, i dins, rajoles blanques, un brutal oceà de velles i esquerdades rajoles blanques. Ressonar de veus.

Els dos homes es miraven fit a fit, un assentia ensenyant les dents “Sí fill, sí fill” l’altre suplicava amb la mirada tot negant amb el cap, com si no pogués ser el que veia.

El martell s'adaptava a la mà d'en Magí, com la serp que s'enrosca per a asfixiar a la víctima.

La cua era inacabable, centenars de rostres llanuts i espantats, caminaven pel corredor en aquella enorme nau pudent. I sobre ells, a les balconades, homes cansats de rostres gravats per la indiferència, contemplaven estoics, l’espectacle horrorós ja no desperta interès, ja no calma, ja no mitiga el neguit encobert, cal disfressar-se d'indiferència, podrits com les despulles. Podrits.

Un dels homes llença la cendra de la cigarreta sobre el petit caparró d’un dels xais, despreocupat, robot de carn. Al final del corredor, en Magí els espera, sempre els espera, i en el darrer badall de la mort, els agafa fort, no s’han de moure. Un mal cop i la carn pot quedar dura, no seria bo això. En Magí sap com fer-ho, sap com donar el cop.

Un cop de martell que va retrunyir dins el cap d’en Bru, i que retrunyiria per sempre més fins a la fi dels seus dies, un cop de martell que va trencar l’univers per la meitat, que va desfer el terra que trepitjava i el va fer caure en un abisme de foscor i de dolor.

Un cop de martell, mentre la pacient i experta mà esquerra d’en Magí subjectava el llom del xai, que sense ignorar el seu destí, es deixava fer. El terrible cop va plegar a l’animalet de quatre potes, gairebé al mateix temps que queia inconscient en Bru, dos cossos en un terra brut de sang i serradures brutes.

En Magí es va eixugar la sang al davantal, i va auxiliar al seu fill. Amb amor va posar-se  el cap d’en Bru a la falda i el va acaronar, fins que les galtes pàl•lides, prenien un color rosat fruit de la sang del davantal.

“No t’amoïnis Bru, això passa, ja t’hi acostumaràs”

Però no s’hi va acostumar mai, en Bru no va poder refer-se d’aquell cop de martell terrible.

Es va convertir amb el temps, en el millor de tot l’escorxador, els seus cops de martell eren mítics i a vegades hi havia cua, per veure com els xais queien l’un rera l’altre.

En un dia, en feia caure ell sol, molts més que el seu pare, en Magí estava orgullosíssim del seu noi, i un cop jubilat,  a vegades continuava anant a veure com treballava. Cues d’homes afamats d’imatges brutes, suor i sang, i cops de martell, això era la vida d’en Bru.

En Bru no va veure mai més als seus pares com abans, i aquella feina minaria el seu caràcter i la seva pròpia vida fins a fer despertar un incontrolable odi contra tot.

Passeigs per la platja de Ceciràcap, sòrdida i freda. Caminades amb el cap en blanc, cercant una sortida, un final.

L’horror és marcat molt cops, hi ha gent que neix sota la llum d’un estel negre, i aquest el marca fins la mort.

“M’ho  hauries d’haver dit” va ser l’únic que va sortir dels seus llavis un dia en sortir de la feina i creuar-se amb el seu pare. Silenci, en Magí va acotar el cap, van anar cap a casa sense dir res, no calia, no es podia.

En Magí Claravall, fort, decidit, ja mai més va tenir la boca plena, de fet se li va empetitir, fins que quasi li va haver desaparegut. Menjava sopes amb prou feines, per aquell trau com un cap d’agulla, com un forat d’arracada, com un porus mal tancat que amb prou feines el permetia alimentar-se i molt menys comunicar-se.

La promesa d’en Bru va ser clara, compliria l'encàrrec, i treballaria a l’escorxador, els hi ho devia, i ho compliria, però no els perdonaria mai.

I tampoc no es va perdonar mai a ell mateix.

Cesc  Fortuny i Fabré