QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA, per Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/



QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA


Dacia Maraini
Passos lleugers,
Trad. de l’italià d’Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009,613 pp.



De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole –Itàlia-, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.

Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors/es la companyia Teatro del Porcospino -nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions-, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil•lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara. 

Basant-se en “testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar”, Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per “raons” socio-culturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones –Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca- en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl•lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.    

Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composada per vuit quadres independents -hi traspua l’herència del teatre expressionista-, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.

L’estructura de l’obra és senzilla, només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la Música, que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Cal donar la benvinguda a la iniciativa de l’editorial que amb el nom “de 6 a 96” enceta una col•lecció “amb Passos lleugers, un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.”

Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Però seria benvinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país –n’hi ha prou amb un elenc de pocs/ques actors/actrius i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura-. És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pels/per les propis/es alumnes com a actors/actrius.  

© Anna Rossell

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris