Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta, traductora i directora de la revista cultural "La Náusea". Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà.
Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en tretze antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, portuguès, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.
http://marianramentol.blogspot.com/
Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en tretze antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, portuguès, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.
http://marianramentol.blogspot.com/
La rúbrica amarga de la seva desmesura (mostra poètica)
La memòria cremada talla el dolor a porcions
La tarda inversa
posa nom als embenatges
que fan cruixir la llum, violentament bella.
Entre els giravolts tímids d'un i l'altre,
s'escapen les petjades tristes
d'una pell que em porta a tu.
La memòria cremada talla el dolor a porcions
per tal de fer suportable, la làpida, la flor
i l'ombra d'aquest vuit bullent
espinós i desconfiat.
No hi ha prou blues al mon
per perdonar-te a poc a poc,
per cantar a aquesta nit engrossida
que a cada racó hi posa l'orgull.
No hi ha un cabell prou lent
per trenar aquesta veu solitària
que viu en el paper d'uns ulls esmorteïts.
Avui el crit de la sang és mut
S'esborra el cel i quedo nua sota una mirada incerta,
no duc cap dia de la setmana a les mans, ni cap mes
escrit als ulls, estic únicament esventrada
sota aquest aire sense nom.
No et sabria dir si això s'assembla a la mort,
però és ben estrany aquest passadís decolorat,
tant discapacitat i estret,
que flueix com un riu sense llit.
Avui el crit de la sang és mut
i la humitat de la paraula és greu,
em sento una mica perduda amb aquest cor
mal il•luminat i sento com si el dubte
habités dins les mans lligades d'un despertar
lent on visc espargida per una llum
que no em pertany.
Un coàgul nou al mig de casa teva
El cabell prim i llarg del capvespre
em parla de síl•labes moribundes,
de silencis que escridassen els rostres
sota la bombeta de l'enllumenat públic
quan mostra les cantonades més íntimes,
els ulls rojos de la nit clavats a les voreres
que ja no saben com mantenir en equilibri
la pudor del mon.
A la vesprada, ja se sap,
la sang és més espessa
i l'ombra dels corbs batega fort, com la ferum
que viu de la misèria, més fort encara,
com si el campanar anunciés
un coàgul nou al mig de casa teva, una mandíbula
trencada al cel de tots els matins,
un ulls trencats en aquesta selva teva,
més fort, molt més fort encara.
Si és perillós l'esmorteïment del dia,
és perquè vius de la set, perquè et creixes
amb el xiuxiueig d'aquesta fredor salvatge y perquè
encara no has descobert els bassals
quasi translúcids
que dormen, tranquils, als meus pits.
Els núvols practiquen el contraban del blau
dins pesants saques de pregàries esmorteïdes,
nosaltres les portem a l'esquena
pels carrers tallats
on l'amor no hi entra
i l'ombra besa
als penjats excessius de paraules fofes,
amb tots els records cosits al llavis
i els silencis clavats als mots que ens obliden.
La tomba perenne obra la boca com una ofrena
per llençar-me un fill al mig del ventre
i que mami de la meva llengua iridescent,
del meu presidi terrós, del meu delicte
innat i carnívor, que la mort gronxa amb delicadesa.
Deixarem que l'hivern faci la seva feina
i la sang deixi anar el trosset de vida
que encara ens anomena amb un amor difícil.
El nom intacte i mal cobert, de la mort
El meu oceà més sever
trena horitzons mal tancats, i amb l'esglai
a les sutures encara tendres,
es descalça més enllà i sorteja els còdols
agònics i pudents dels que en soc hereva.
Les paraules petites vetllen l'amagatall del mar
i abandonen tot record per a que ningú endevini
el preu del rescat, el nom
intacte i mal cobert, de la mort.
La rúbrica amarga de la seva desmesura.
El dolor es com un gep a l'esquena
que hagués amarat a les meves platges,
clavat a la sorra de les paraules
no gosa aixecar el cap.
Els meus dits d'aigua oberta
signen la defunció dels peixos que em voregen,
moren nus dins la nit que grinyola, esquerdada,
com un mal pas, com la rúbrica amarga
de la seva desmesura.
I el meu cos, inert,
es deixa enfarinar les cicatrius a prop de l'escullera,
tota la sal a les mans, tota la tragèdia a la geniva,
tot el mal gronxant-se entre desert i desert.
