UNA TEORIA POÈTICA DE L’EXISTÈNCIA, per Anna Rossell


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
UNA TEORIA POÈTICA DE L’EXISTÈNCIA

Josep Anton Solvevila
El mur de Planck
Premi Octubre de Poesia
Poesia 3 i 4, València, 2013, 48 pàgs.

Dividit en tres parts –Fi de trajecte, de quinze poemes més un d’introductori, no numerat; Estació de sortida, de catorze, i In itinere, de tres- Josep Anton Soldevila confegeix un compendi de filosofia, a partir d’una profunda mirada introspectiva.
Com donen a entendre els intertítols, es tracta d’un viatge metafòric, el que fa el subjecte poètic –el camí de la vida- des que forma part de l’univers com a ésser viu i el que significa la mateixa reflexió que sobre la vida emprèn la veu poètica en el poemari.

Tot fent-se ressò d’El caminant i el mur, de Salvador Espriu, Soldevila emprèn una meditació que és, com escrivia aquell, el viatge del “poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt”. Perquè una de les constants de la poesia de Soldevila és l’exili, l’èxode, la frontera; el poeta és un vianant per terra inhòspita, erma, un caminant, l’horitzó del qual és un no-horitzó -el mur-, aquell que per al poeta de La pell de brau era la mort i la incomunicació. Semblantment Soldevila, qui a més vol afegir amb el títol d’El mur de Planck una connotació científica a la seva escriptura, pren el mur com a metàfora del final de l’existència o com  una impossibilitat d’anar més enllà, inherent a la vida mateixa, allò que la conforma de manera dialèctica.


El poemari es la culminació d’una trilogia composada per El llibre dels adéus (La Busca), Des del desert (inVERSO) i El mur de Planck (3i4), un itinerari reflexiu vers l’interior, que el poeta aborda a partir d’una dolorosa i traumàtica experiència. El resultat és una visió àcida, poc esperançadora de l’existència humana.


El primer poema d’El mur de Planck, de caire introductori, en què la veu poètica sembla debatir amb Déu sobre la creació de l’Univers, ens dóna la pauta del que ens espera: “Dius/que en el principi era el silenci./I jo,/que en el principi,/a aquesta banda del mur,/les hores somien que el temps recula/i s’asseu a esperar-te.// [...] //En els ulls abismats cap a l’inici/les carreteres són selves domades,/esquers que guien al Paradís.// Vaig passar-hi una vegada,/camí de Barcelona”. El mur separa Déu de la seva suposada criatura, que s’adona que el Paradís és un esquer i que ella mateixa no és sinó un “parpalleig de llum”, una existència efímera, una més de l’univers. Aquesta tònica de negació metafísica i de desesperança domina el poemari –i el periple del caminant-, que només es trenca escasses vegades pel miratge d’una felicitat efímera no desproveïda de dolor: “No hi ha plany ni espina/que no canti la fràgil bellesa/de l’instant feliç” (9).

Es desprèn del poemari una concepció mecanicista de l’existència que es reflecteix en l’estil analític, sovint d’asseverativa contundència dels poemes, que juga amb les teories físiques del relativisme determinista i la quàntica aleatòria del que la física teòrica coneix amb el nom de Mur de Planck. El rerefons filosòfic sobre el condicionament determinista o la probabilitat inexplicable de l’actuació humana acompanya constantment el pensament del subjecte poètic, que es veu a si mateix, de vegades amb la distància de l’humor, com un producte equivocat de la robòtica: Vaig venir al món amb tres giroscopis/de sèrie./Un al cap, l’altre al cor i l’altre al sexe./[...]/. Era evident que hi hauria/problemes de coordinació” (16). Aquesta idea de l’ésser humà com a producte errat de la creació es veu reforçada sovint al llarg de l’itinerari poètic; tot fent un símil entre la (suprema) força creadora i un magistrat de la justícia llegim: Un jutge begut em va condemnar:/A sentir i no saber./A saber i no sentir” (17).
Com qualsevol altre ésser de la creació, l’humà sembla moure’s per mecanismes automàtics: Els arbres diuen que sí/a preguntes que mai no els faran.//És el vent; [...]//També jo he dit que sí/en el brogit de la tempesta,/i no sabia/quina era la pregunta” (1). La criatura humana respon maquinalment als incentius, la llibertat és una quimera: Sé [...]/Que em mouré cap a l’espurna/ignorant si és d’estel o de llumí” (6). El funcionament de l’ànima i les emocions són equiparats al de la micromatèria: “Com la vibració dels àtoms/es fa matèria,/el moviment de l’ànima/esdevé sentiments/i accions en l’home” (3). O bé: Sóc una arruga del temps,/el caprici d’un àtom”, però, salvaguardant amb humor la pròpia dignitat, el poeta conclou: “Però sense mi no hi ha Univers” (14).

Sobre la base d’aquesta convicció no hi ha esperança, o, si n’hi ha, és oculta: No hi ha horitzó, només paret/ordida per l’hivern. [...]//Semblaríem condemnats [...]//A caure en l’engany/d’aquesta profunda neu/que amaga les flors” (7). La veu poètica es veu a ella mateixa com el camí, però un camí accidental, un episodi: “Sóc una desviació/de la carretera,/un camí secundari” (15). El subjecte poètic és un etern exiliat, està fora de lloc -“I jo, que ocupo un lloc que mai no serà meu, [...]”- (25), és un Sísif condemnat a un peregrinatge absurd: “[...] camino/per les hores que em resten/sense arribar-hi mai.//Sóc la meva pròpia distància” (20).
El jo poètic se sent llançat al món, desubicat, sense claus per entendre la vida, quan escriu amb ironia: “Vaig endevinar la vida/en la mirada negra dels anys, [...]//vaig fotografiar/els plànols, vaig robar/els documents.//Els desxifraré/una d’aquestes eternitats” (18). Viu en un estat d’angoixa existencial constant per l’amenaça dels perills que no comprèn, i la tensió que li provoca el desig de claredat i orientació és l’únic sentit: “Habito entre les dents del temps;/tot just nascut el sentiment/ja l’he de defensar del marfil. //[...] miro de fer-lo riure,/perquè mentre riu no em fa miques/i puc veure-hi enllà de la foscor.// [...]//Arribar-hi no amb el pensament sinó amb els dits:/heus aquí el motiu d’aquesta pròrroga ardent” (26). Com a única dada orientativa, aprenentatge de l’experiència dolorosa, es manifesta la pròpia fragilitat i la seguretat de l’aspror i el patiment de la travessia, de què el subjecte poètic adquireix consciència a l’equador del seu itinerari vital: “A mig camí vaig saber/que anàvem a la guerra./Jo duia espasa de cotó/i fletxes d’argila. //[...]” (11).

Per bé que la majoria dels poemes són autoreflexius, exclusivament introspectius, ocasionalment la veu invoca un “tu”, aquell altre, company d’itinerari, que dóna algun sentit: el desig de coneixença de l’altre com a aspiració: “[...]/Desenterrar l’ànima que t’anomena,/res més que això. [...]” (27), o bé: [...]./Brut de passat,/m’agrada/que altres, xops com jo,/s’asseguin a prop meu” (30).
La paraula, com a metonímia per referir-se al llenguatge, a la comunicació, és un dels puntals de reflexió per al poeta, un eix entorn del qual alguna cosa podria cobrar significat: “En què creiem?, deies./En la vida i en el joc,/en la paraula i la veritat./[...]” (22), i malgrat l’escepticisme de la veu poètica, que posa en dubte la seva utilitat com a eina de comunicació: “Potser al cap i a la fi,/no ets la paraula que dic, [...]” (12), clarament es presenta com la taula de salvació del jo poètic, que clou el poemari així: [...], naufragaria dins meu/si no fos per les lletres/que amb mi hi sobreneden.//[...], sé que res no em salvarà de la mullena;/ plou dins del crani i no tinc paraigua” (32).

A més de l’esmentada trilogia, Josep Anton Soldevila, escriptor bilingüe, ha publicat també els poemaris La Frontera de Cristal (1977), Les paraules que no has après a dir (1985), Un vast naufragi de somnis (1989), Cendres blanques (1991), Últim refugi (2002) i l’antologia Poesia Recollida 1985-2000 y la novel•la El Nudo.
El mur de Planck ha estat mereixedor enguany del Premi Octubre de Poesia.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris