LA PUBERTAT DELS PARES, per Anna Rossell

divendres, 1 d’agost de 2014

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
LA PUBERTAT DELS PARES

Michele Serra, Els escarxofats.
Traducció d’Anna Casassas, La Campana, Barcelona, 2014, 132 pàgs.

 Una lectura lleugera, amena, fresca, aquest llibre de Michele Serra (Roma, 1954), periodista, prolífic escriptor, autor televisiu i humorista italià, que aborda en aquesta novel•la l’espinós tema de les relacions paterno-filials al segle XXI. No és una temàtica fàcil, i cap millor registre que el que Serra domina, la sàtira, la fina ironia, l’humor, per assumir en primera persona, des de l’empatia, el rol del pare sense naufragar en la travessa. Se’n surt prou bé.
Els escarxofats, títol enganyós que prepara el/la lector/a per visualitzar l’ànima de la generació jove, no és únicament el retrat del fill i d’aquells els quals aquest representa sinó també –i sobretot- el dels pares. Perquè el text, concebut com un llarg monòleg d’un pare dirigint-se a un fill en plena efervescència adolescent -el qual monopolitza obsessivament el seu pensament- ve a ser com la crònica d’una gran frustració del progenitor: la frustració d’una relació que el pare –qualsevol pare del nostre entorn i de la nostra actualitat- desitjaria ferventment que fos una altra, càlida i propera. Coneixem, doncs, el fill a través i únicament de la mirada paterna i, més encara que el fill, coneixerem el pare, també ell representant de tota una generació: és ell qui es manifesta, és ell el decebut i és ell, en definitiva, qui ens fa testimonis del seu desencontre, dels seus momentanis dubtes educacionals. Conscient que el que el fereix i l’enutja pot ser precisament el fruit d’una educació conscientment aplicada per principi, antiautoritària, permissiva i liberal, la veu narradora reflexiona en la seva impotència: „Qui preferiries trobar-te al davant, algú que parla una llengua clara però que no és la seva, o bé algú que parla la seva però que no s’entén què coi diu? [...]. Si no exerceixo el poder no és únicament per mandra [...]. És sobretot perquè en el poder, tal com està estructurat des d’abans de tu i de mi, ja no hi puc creure. De manera que no puc enganyar-me a mi i així enganyar-te també a tu.“


A mode de colofó dels llargs monòlegs que conformen els capítols, a manera d’interludi entre ells, recorre tot el llibre un leitmotiv: el desig del pare de fer amb el fill una excursió al Coll de la Nasca, una empresa que el primer té per la fita significativa de l’apropament entre els dos i que es proposa com a objectiu de la seva vida. L’acompliment final d’aquesta fita atorga el premi desitjat als esforços d’un pare que no renuncia al seu model educatiu, malgrat els conflictes que aquest comporta.

Formalment el text traspua la frescor d’una veu narradora que s’expressa amb la dosi d’humor necessària per mirar-se el seu problema amb la distància suficient per no desesperar i mantenir viva la il•lusió que un dia l’enteniment generacional serà possible. L’obstinat soliloqui del narrador –substitut de l’enyorada conversa amb el fill- s’interromp en alguns moments amb la intercalació de la narració de la „Gran Guerra Final“ –la que lliura en la imaginació del pare l’exèrcit dels Vells contra l’exèrcit dels Joves-, un enginyós recurs de l’autor per trencar la uniformitat estilística. Sovint reproduïnt amb intenció crítica el llenguatge del fill, d’altres vegades per un gest de propensió afectuosa vers el criticat, el jo narrador es deixa contaminar pel registre lingüístic del fill aconseguint un resultat simpàtic que fa del llibre una lectura atractiva tant per a fills com per a pares.

© Anna Rossell