ELS GERMANS PENTACOSTA per Cesc Fortuny i Fabré.

divendres, 7 de març de 2014



Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona, 1971:

Fundador del col·lectiu de música experimental Artilleria Pesada. Coorganizador del “Festival Tremó” a Monistrol de Montserrat. Redactor i codirector de la revista cultural La Náusea. Membre del  col·lectiu artístic Grup Tremó durant l'any 2010.

Ha participat en certàmens i festivals de música i art experimental. Ha estat i està vinculat a diverses bandes musicals. Ha publicat dos poemaris i està present en diverses antologies. Interessat en esoterisme i religions comparades, de l'estudi de les quals s'alimenta la seva obra, que tant pictòrica, musical o literària, es centra en la concepció de l'art com a eina per treballar amb l'inconscient.

Escriu poesia i narrativa tant en català com en castellà, així com assajos sobre música en diversos mitjans a la xarxa, publicant també diferents treballs musicals a través de “net labels” i segells independents. Acompanya a diversos poetes en recitals, presentacions i performances, amb els seus treballs de música experimental.




                   ELS GERMANS PENTACOSTA


 

Al mig del carrer, una escena tristament poc inhabitual a Ceciràcap, el guàrdia Fermí Bonavista, el doctor Domicià Santolalla, i na Hortènsia Montgrony, contemplen un home jove, mort a terra.
Els dos darrers, s’engresquen en una conversa pujada de to, víctimes d’un esverament après de telenovel·la.
“Doctor això és terrible, un noi tant jove, disset punyalades”
“Era un pinxo, si te la jugues, acabes dormint la negra”
“Que fa barrila?, era un petarrell encara, just deslletat”
“Són els pitjors, no s’escagarrinen ni a la de quatre, li ho dic jo senyora Hortènsia, un pinxo”
“Doncs tenia cura del seu germà, en Bonifaci”
“Una altra bona peça, els germans Pentacosta, l’un el pinxo, i l’altra l’idiota del poble, i així han acabat els dos”
Na Hortènsia continuava fent escarafalls i posant-se les mans al cap horroritzada.
Va intervenir el guàrdia Fermí, tot dirigint varies mirades als pits de na Hortènsia.
“Aquest era un lladre, les fruiteries el temien, i els quioscs, que sempre s’enduia llaminadures pel germà” i va tocar-lo amb menyspreu amb la punta de la bota.
“Pobres criatures” deia na Hortènsia.
“Uns paràsits” deia el doctor Domicià. Dedicant-li un somriure.
Aquella tarda, a Ceciràcap hi regnava un vent de melangia, el cos mort pertanyia a Baldiri Pentacosta, un jovenet  espavilat que vivia de rampinyar i ratejar pel barri. Era inofensiu, tenia cura del seu germà, un noi cinc anys més gran, però que  patia les conseqüències d’haver caigut de les mans de la mare quan era un nadó. La mare anava totalment embriaga i el nen va esclafar-se contra el terra, quedant coix d’una cama i a mal bullir com deien els veïns, “li falta un bull com a les guixes de mal coure”.
Ningú sabia qui era el pare, possiblement ni la mare n’estava segura, les bruixes deien que els dos germans eren massa diferents, que no eren del mateix pare. Però que més té, les bruixes diuen moltes coses. Es posen les tres a la plaça del poble i remuguen mentre fan mitja.
La infantesa d’en Baldiri va ser terrible.
Mala alimentació, cap amic, un germà idiota del que tenir cura, dies de gana i de fred, suportar les baralles de la mare.

 


L'Estruch va fer que el noi fos bo com un troç de pa, ratejava a les fruiteries un parell de pomes o peres i els botiguers feien veure que no ho sabien, mai agafava res més.
Molts cops entraven a dormir als magatzems amb el seu germà, però mai no es va trobar a faltar res.
El poble, és pot dir que els estimava, tot el que pot estimar un poble.
A l’escena anterior el doctor continua amb la seva càrrega moral d’home recte i de principis.
“A aquestes alçades de segle, no és pot tolerar que personatges d’aquesta espècie, terroritzin a la gent honrada. Cal fer neteja, i si les drogues o la mala vida que porten acaba amb ells, millor. Tindrem menys feina”
Na Hortènsia Montgrony va marxar plorant.
“Estic totalment d’acord doctor, aquest bandarra s’emparava en la forma d’un  nen, però era el mateix Pere Boter, insolent i pledejaire” deia el guàrdia Fermí, tot posant la mà a l’esquena del doctor, en un gest de complicitat.
“Quina edat tenia aquest monstre?” va dir el doctor.
“Dotze anys escassos.”
Tres dies més tard, a la taverna, en Tonet Vilajuïga i na Nicasia Rebordosa comenten la noticia entaulats i en mig d’una atmosfera de fum i pudor d’alcohol.
“Has sentit Nicasia? l’ha dinyat el pinxo aquell, el nano, el que vivia com un gos de carrer, el germà de l’Idiota”
“El fill dels forners? el de la guenya? el que tenia un sol testicle?”
“No dona, el que tenia un sol testicle era el germà de la Virtu, la que diuen que és puta” deia en Tonet informatiu.
“La Virtu és puta?” va interrogar la Nicasia.
“Ja ho crec”
A l’escena va aparèixer el taverner amb uns plats de mongetes amb botifarra, unes patates braves, uns daus de pernil salat i una safata de formatge, tot això regat amb un porró de vi blanc.
Els dos, amb la boca plena continuaven la dissertació.
“A mi em fan molta pena”, va dir la Nicasia tot devorant la botifarra d’una forma que a en Tonet li va semblar força obscena.
“Ja veurem com sobreviurà el germà, és completament idiota, no pot cordar-se sol les sabates, et partiries de riure” va dir en Tonet clavant la cullera a les mongetes.
I van fer un interludi a la tertúlia per traguejar per torns del porró. Reprenent de seguida el fructífer debat.
En Passar el taverner, se’ls va adreçar  a crits com només ho saben fer els taverners.
“Sabeu de que va morir aquell nano?, doncs de gana, de gana sí senyor.”
La Nicasia atacava a les patates, “és horrorós” va dir ennuegant-se, “pobre criatura”.
“La mare era una bagassa” va aclarir en Tonet abans de veure del porró.
En aquell moment va entrar el doctor Domicià Santolalla, i en veure a la parella entaulada, s’hi va adreçar per veure si queia alguna invitació a la pantagruèlica trobada.
“Segui doctor i piqui alguna cosa” va dir la Nicasia davant de la mirada reprovadora d’en Tonet.
“Parlàvem de la mort del nano, del trapella d’en Baldiri, una desgràcia” va recomençar la Nicasia.
El doctor s’afanyava a afartar-se per por de que la invitació fos curta, tot i això, va encertar a intervenir.
“Res de desgràcia, Ceciràcap està d’enhorabona, aquestes rates han de morir totes, i si la llei no hi fa alguna cosa, ho haurem de fer entre tots”
“Com què?” va interrogar embadalit en Tonet.
El doctor va dubtar uns segons improvisant una resposta i menjant una mica més de pernil.
“Com apallissar-ne a més d’un, un bon escarni, això”
La Nicasia va escurar el suc de les mongetes amb un tros de pa, i encara amb la boca plena, va argumentar.
“El que més m’esgarrifa és que hagi mort de gana, pobre criatura, deu ser terrible morir de gana”.