AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS (part II), per Marian Raméntol

Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta, traductora i directora de la revista cultural "La Náusea". Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà. Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en deu antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

 http://marianramentol.blogspot.com/
https://marianramentolserratosa.blogspot.com/






UN PROJECTE AMB COMPROMÍS: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS

Per aquells lectors que s'hagin incorporat aquest més, recordar-lis que la primera part de l'article es va publicar el mes passat en aquesta mateixa secció, no obstant en farem ara un petit resum conceptual:

Cada llengua té un mon sencer de sonoritats diferents i precises. I aquestes sonoritats tenen també geografia i fins i tot orografia. Així és exactament la llengua catalana, àmplia, extensa, rica i complexe.

El projecte sota el títol: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA AL LLAVIS,   comprèn un poemari en vers lliure d’uns 800 a 1000 versos (dels quals aquí en publicarem tant sols una mostra), realitzat sota un criteri d’inclusió de les distintes variants lingüístiques que conformen la nostra llengua, disposa per tant de diversos registres propis del català de les distintes zones culturals, pronuncia, mots, dites, figures, fraseologia, metàfores, les fórmules de tractament, etc,  Despertar interès per una figura lingüística, per un so, per un joc de paraules, amb la mateixa força tant en català oriental com occidental o balear, dotar-ho d’unitat sonora sense oblidar les particularitats àmplies i riquíssimes de la llengua catalana, és un dels objectius del desenvolupament d’aquest treball.



Mostra poètica:


LES ALES QUE VAS INVENTAR PER A VOLAR AMB LO SILENCI

Una febrada nova
és la munició precisa
per a tatuar l’aigua dels teus ulls perduts
en el duel de les ones que bateguen
entre mons pits,
amb la precisió d’un relotge fosc que partix
els minuts de la meva vesprada.

El teu bes dilatat a la galta
amb lo color de la tragèdia que no cap a la boca
sortint-te del cos, deslligades les mans que conec,
fent puntes de coixí amb la memòria de les hores
que pengen de la paret i es vessen,
abandonades sense la teva ombra,
obscenes sense les ales que vas inventar
per a volar amb lo silenci.

Em tens clavada sobre el mar,
arterial i sobtada,
salobre i expectant,
per si et veig tornar sobre les coses
i em dóna temps a despenjar-te de la mort
amb la urgència de totes les escumes.


FA POR PASSAR DE PUNTETES A N’ES COSTAT DE SES ESTÀTUES


No veim sa bala
que engolim diàriament al brou.

Llogam els darrers sagraments per a poemes
i desapareix sa corba on se suïcida s’esguard
mentre mos fumam tants besos de neó
que ja no som capaços
de captar sa subtilesa d’un accent francès
en ses fibres d’un parell de calces.

Quina poca llum
crema dins sa fosca de ses mans.
I mos deixam els ulls cosint, fil per randa,
ses deixalles que bategen als homes
en els fossats.

Crec que estem perdent totes ses vocals
i fins exigim que s’abraçada d’un nin
se renti en sec i se serveixi
planxadeta i sense trencadisses.

Potser hàgim confós es ritme dels pulmons
amb es calaix on posam a dormir
s’ànima en coma.

Poc queda d’aquells abrils que exercien
d’audiòfons per a un munt d’emocions
amb defecte de fàbrica
que llançaven globus sonda a n’es camp de batalla.

Se’ns està morint sa paraula tan dignament
que fa por
passar de puntetes a n’es costat de ses estàtues.


ABANS QUE LA BASTIDA DE LA MENT ENS JUBILI


En l’hora punta
en la què el cel es congela
i escoltem als àngels tremolejant
el nom de totes les estrelles desnonades,
decideixo obrir sempre els ulls
en el costat fronterer de la mort
i mossegar amb força
aquest desert que m’habita.

Els anys passen,
es traduïxen com gavines eròtiques
sota un firmament agrari
que res entén d’immolacions
i li lleva importància
al fet que els meridians
es consumeixin
abans que la bastida de la ment ens jubili.

Qui està darrere de tot, qui és
lo instructor de vol dels pianos fantasmals
que es deixen veure des de la cúpula
mateixa dels nostres precipicis?

L’ozó, si, o tal vegada altre gas noble
de la seva mateixa mena.

Sempre hi ha hagut mil estratègies
per a cridar l’atenció de les marees.


AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS


La llum escorxada sobre els meus muscles,
un truc de màgia per a aquest museu de cartrons,
cendres i una col•lecció de tardes
embolicades en paper d’embalar,
protegides del fibló de l’aigua,
del seny del pa sense llevat
o l’estoic aplom del ponent,
mentre s’ennuvola la sang cuita
i un petó travessat de bales,
hòsties sense sagrament i infinits ximples,
deixa orfes les mamelles sense partió
que aromen les meves mans.

No reconec aquesta mort,
aquesta solitud amb cos de xicota,
nua i retorçada, amb tota la nit de carn
clavada als llavis, aquesta tristesa entre llums
sense mare, aquesta habitació tan magre
on tot just caben els somnis. No hi tinc lloc
en aquest cel mossegat, en aquesta humanitat
de silencis molt greus, en aquesta fossa de mandíbules
vives on ens traiem l’esperança pels ulls.


NO CALLA L’AIGUA

La ferida té sempre el seu lloc exacte,
des d’abans d’haver-la suposat
el seu nom és real entre les cames,
en les converses del silenci repetit
i en el mapa
que atresora la geografia de la sang.

Amb el cel per calidoscopi
i la galta cara en dins
cap a la tomba del torb,
resem perquè calli l’aigua
però les parpelles pensatives
obren escletxes d’escuma
sobre els ulls
naufragats en alguna llàgrima.

El poema plou
i deixa el gebre borrós sobre el món,
sobre el buit de la boira
i les hores rendides
en la intermitència d’un toll,
el poema cau
de futurs rojos i valerosos groguencs,
de joveneses
fredoroses i pallassos morts,
cau i fa olor a duel nòmada,
a equivocació nerviosa de la llum,
com un holograma de la seva estructura adolorida
que ens nomena,
i no calla l’aigua, no calla.


EN UNA INCORPÒRIA SIMFONIA ON ENS PLORA LA NIT A DINS

Hi ha camins que amb pretesa calma
s’alcen a dues potes sobre les ombres
i ens ensenyen les impudícies
dels dies que moren enganxats a les parets.

Claven les dents a la sorra
d’aquest univers erm i solitari
on s’immola el cos tot portant
a les esquenes els noms
que no saben emprar els botxins.

No hi ha retorn en aquest costat
del vers, vivim condemnats a ser violes
en una incorpòria simfonia
on ens plora la nit a dins.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris