DIMARTS, per Gerard Vilardaga

Gerard Vilardaga Cunill (Berga, 1977).  Sóc llicenciat en antropologia i submarinista. La meva primera incursió literària seriosa fou a Teas+de 30 (Teas, 2008): un assaig sobre el món de l’art en les persones amb discapacitats.
    Poc després, va aparèixer El Convent del tèxtil: biografies mínimes (Edicions de l’Albí, 2009): un llibre que recull el testimoni de les dones vinculades a una colònia tèxtil del Berguedà. Abans havia treballat en el documental Ciutat abandonada (U. B, 2007): una crítica a la Barcelona de la colonització turística; també he portat a terme diversos projectes fotogràfics que s’han exposat a diferents indrets d’aquest país petit, sempre amb la complicitat del Moviment.0.
    L’any 2010 es va publicar IB6123 (Editorial Tria, 2010): recull de narrativa heterogènia. El 2011 i de nou el 2014 és el torn de la poesia amb el poemari Diumenge (Cejeb i Moviment.0, 2011) i Dimarts (Cejeb i Moviment.0, 2014): unes obres que m’han obert portes surrealistes, entre elles un passatge a la Polinèsia.

http://gerardvilardaga.blogspot.com
http://polinesia-poetica.blogspot.com


DIMARTS


Dimarts
Gerard Vilardaga
Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i Konvent.0
Berga, 2013


Dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge, dilluns i altres dies de guardar, de guardar-nos dels mals auguris, de la mala astruga, del mal d’amors i de la pluja fina, en Gerard escriu com qui menja préssecs a boca plena i et fa sentir la dolçor de cada mossegada mentre te’l mires, o el llegeixes, sense deixar-se entabanar, aquests dimartstari en dóna fe.

Fe, una paraula d’aquelles que pesen, que per qui el coneix, potser d’entrada els sona estranya, però després de llegir DIMARTS personalment em queda clar que en Gerard és un creient. És creient perquè és un descregut amb arguments de pes, apresos a les facultats ortodoxes d’aquí i de l’estranger.

No trobarem dreceres falses en els seus poemes, ens exposa el sexe, el desig, el desamor, la tristesa, l’astorament i el desmenjament de més d’un dimarts al costat de la voracitat, la lleugeresa, la cerca sense pudor de la millor postura, de l’avidesa per provar tots els conys possibles del seu entorn, com si es tractés d’un viatge iniciàtic, conscient que només és pulsió humana, mascle i terrenal, sabedor que el temps s’escapa entre els dits i cal aprofitar cada ocasió sense donar-hi massa voltes, sabent, això sí, que hi voltarem després, en els dies posteriors, o a les hores que vindran sigui caminant vora la platja bruta de la ciutat, sigui perdut en un hotelet de tercera amb les comoditats justes. Hi ha poemes cafres i poemes dolcíssims, poemes a la ratlla del pornògraf i poemes sublims (La petita evasió), poemes de cada dia i poemes endiumenjats, poemes per passar l’estona i poemes que et fan tornar a la primera ratlla tres vegades per assaborir i descobrir exactament quin devia ser el paisatge emocional en el que foren escrits, quina cara d’aquest Gerard és la que hi ha al darrera: el Gerard núvia? El Gerard Kinoplatz? El Gerard pirata? El Gerard espantat? El Gerard familiar? L’amic o l’enemic? Diria que el que més present hi trobarem és el que es vol invisible aconseguint que te’l miris i el vegis, justament per aquesta capacitat tan seva, de no ocupar l’espai dels altres però fer sentir que hi és present. Aquests dimarts ens portaran vers a vers a la introspecció sense fatuïtat,( Ell mai no ho faria) una mirada lúcida sobre una paraulota molt de moda, la masculinitat, un home que parla dels homes i de la seva relació amb les dones, la dona, la que el fa sentir únic, la que el fa sentir una merda, la que l’ha traït, la insuportable o la imprescindible i tots ells i elles, ell i ella són dibuixats amb cruesa, quasi crueltat , no hi ha pietat a la punta d’un bisturí, al traç de la ploma d’en Vilardaga, tampoc.

Dimarts és un poemari consistent. Net de cinisme. No hi trobareu paraules sobreres, està construït com les cases antigues, amb bon gust i material durador. Les finestres ben encastades, fetes a mida, cada poema està treballat i s’hi ha passat el ribot per fer encaixar la cadència de la paraula amb l’emoció provocada en dir-la, o llegir-la. Són poemes per dir en veu alta, amb públic i poca llum, amb focus zenital, potser al Konvent, potser al carrer, potser al Llantiol o al cau dels darrers anarquistes de muntanya.

Vilardaga ens remet al lirisme de Papasseit, al dir voluptuós i aspre alhora de l’Ovidi (Montllor) a l’ Estellès més terrenal, els dels amants de València, i també té regust de Puntí – l’home dels mil noms i ànima polièdrica -, del Riba lúcid i malparit de bona gent com és  - en Pau, no en Carles -  llegir aquest Dimarts t’apropa a una sensibilitat que té valor perquè es mostra tal com és, sense artificis, amb el punt just de mala llet, de frustració, de vagareig i de saviesa apresa vivint entre l’amor i el desamor, l’encanteri i l’encaterinament, la quotidianitat i l’estultícia imperant dels nostres dies, les ganes de revolta i la frustració per la inacció general, són poemes carregats de present que fan palesa la necessitat de viure, escrivint o caminant, sabent-se fràgil com aquell que no ho sap, sabent-se sublim sense envanir-se, més aviat se’n fot, sabent l’hora exacta del plor, del no i del desig.

Sembla que en Gerard Vilardaga no vol lluir, i llueix justament per això. Dimarts és un poemari per dur a la butxaca tots els dies de la setmana i quan la boira baixa, o el fred, o la pluja, ens facin entristir cercant  somriures allà on no se’n troben, agafar-lo i obrir-lo, un cony saborós, una rata peluda, una mar grisa,  o  el padrí astronauta ens tornaran la connexió amb la vida, la nostra, la petita, la real. Dimarts és el gran dia.

Judith Cobeña i Guàrdia
Poeta i traductora


MOSTRA POÈTICA:


ROBINSON CRUSOE A BINIGAUS

He d’oblidar un somni
S.Iborra
El nostre últim dia de platja
ens vam socarrar la pell a plapes.
Et vigilava des de la sorra
sota l’obaga escassa
la mínima parcel•la
d’un para-sol del Decathlon
quan nedaves
ningú hauria gosat dir
que eres filla dels suburbis.
Tornaves xopa d’aigua clara
amb les onades
i executaves l’ocurrència previsible
d’esquitxar-me amb un trosset glaçat de mar
que et guardaves a la boca
amagat
pels teus llavis
per mi
per despertar-me de la letargia
de la infantil il•lusió
de creure que
l’estiu amb tu
era per sempre.


CURES PAL.LIATIVES

Quan et vas despullar
al meu davant
bocaterrosa
sobre el llit
em vas mostrar
predisposada
sense vergonyes
un univers de llunes fosques
i les cicatrius que t’estripaven
els talls amb que et castigaves
una pell seca
aspre.
En aquella suite
de puces, polls i llum punxada
ens vam grapejar la sal
de les velles ferides.


NACIONALISME (VERSIÓ III)

Un remolí de fulles senils
branques seques
i cadàvers d’insectes
s’enlaira dòcil
amb parsimònia
ple de pols
per creuar sense mirar
el camí estret que porta a casa.
Passa així
aliè a mi
pel meu davant
senyorial
con si no hi fos:
una brisa suau
que renova l’alè
i mou les coses petites en cercles,
un tros enllà
c
a
u
per podrir-se amb modèstia
i fer més fèrtil aquest tros de terra ingrata
orfe de tuteles
latifundis
i padrins.


DILLUNS

Reposo
vestit per l’ocasió
-bata d’estar per casa
sabatilles a quadres-
colgat de mantes
vora l’estufa de butano.
Des del promontori del sofà
tafanejo el cel tacat de fum
d’un carrer desert
fred
i abans que arribi el sopar
em ve l’escalfor de les històries perdudes
-noms de dones extraviades-
amb qui vaig somiar tantes coses.


SENSE

M’imagino sorolls
m’invento passes
corredisses
trucades
afectes
epístoles
les teves carícies
en aquest pis
que fa temps
que no trepitges.


CÒMPLICES

Ens vam aturar a una plaça de Gràcia
a embrutar-nos els dits de sucre gelat
per veure passar les hores d’un divendres a la nit.
Em vas explicar que era el singlot
i com aniquilar-lo des de la biomecànica,
havia de posar els braços així
rere el clatell
abraçats
alçar-me i respirar profundament.
Al principi creia que te’n reies de mi
però aquella postura ridícula va funcionar.
Llavors vas demanar-me com sabia que l’estimava
perquè tinc por de perdre-la
vaig confessar-te.
I tu?
Vaig preguntar
perquè amb ell tot funciona millor
vas contestar.
I ens vam acompanyar al metro
abans de dir-nos adéu.


SALDUS D’ULTRAMAR

I tu
i jo
a la deriva d’un somni
aspres
rossegats pels peixos
plens d’estelles
com la fusta vella.
Som els orfes d’un naufragi
els amants bords de 100 tempestes
sense mapes
ni tresors.


HIPERREALISME

Devalues l’amor
quan jures que
encara
m’estimes,
ja no ens queda ni el teatre
-l’absurda eufòria-
de la reconciliació.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris