"Em dic Manuel Gris, i mai he deixat d'escriure.
Normalment a les presentacions es diu que tipus d'autors li agraden a l'escriptor en qüestió, o quants premis ha guanyat, però sóc del tipus de persona que passa de la majoria de normatives, així que simplement diré que escric el que em surt del cor, del cap i dels nassos, perquè crec que només així es pot arriba a la llibertat literària que els autèntics escriptors, aquells que de veritat creen històries sense pensar en si agradaran o no als altres, fan.
La vida és tan bruta i li trobo tan poques sortides que, a vegades, és millor inventar-se-les, o buscar a les ombres, que és l'únic lloc on es troba la veritat.
Normalment a les presentacions es diu que tipus d'autors li agraden a l'escriptor en qüestió, o quants premis ha guanyat, però sóc del tipus de persona que passa de la majoria de normatives, així que simplement diré que escric el que em surt del cor, del cap i dels nassos, perquè crec que només així es pot arriba a la llibertat literària que els autèntics escriptors, aquells que de veritat creen històries sense pensar en si agradaran o no als altres, fan.
La vida és tan bruta i li trobo tan poques sortides que, a vegades, és millor inventar-se-les, o buscar a les ombres, que és l'únic lloc on es troba la veritat.
Gràcies per llegir-me. Gràcies per ser vosaltres.
Fins després.."
A través d’un balcó
vell es pot, de vegades, veure el mar
Hi ha dies en els que surto del llit amb certa il·lusió,
ja saps, amb ganes que el dia passi a poc a poc i així pugui assaborir cada
segon, cada pas que faig i cada paraula que pronuncio, però a les hores arribo a
casa després de treballar i em poso còmode, que vol dir quedar-me en calçotets
i posar-me una samarreta d’aquelles tan gastades que pràcticament pesen el
mateix que l’aire, i quan surto al balcó, que forma part de la meva existència
des del mateix dia en que vaig néixer, hi ha alguna cosa que s’espatlla, alguna
cosa deixa de brillar per convertir-se en el que de debò em fa somriure, en el
que em crea i m’omple i em diu, o més aviat em xiuxiueja a l’orella, que puc
arribar allà a on vulgui, que res és menys que jo. Que tots serem en algun moment
el mateix.
I torno a entrar i engego la tele i veig com ens ofeguem
en la nostra pròpia merda, en les nostres idees ridícules i en aquelles
creences que ens porten a treballar i a guanyar uns diners que només ens ajuden
a pagar una casa tan plena de coses inútils que, sent suaus, no serveixen ni
per netejar-nos el cul.
I així vivim. I així visc amb vosaltres.
Bec una altra cervesa, d’aquelles que a la llarga al meu
pare, i també a la meva mare, els van fer ser com eren i comprar aquesta casa.
Sé que també vaig començar a existir gràcies a ells, a una d’aquelles nits en
les que cap dels dos era realment persona, sinó els seus genitals, que donaven
l’ordre d’avançar i, per això i potser per l’ejaculació més que precoç del meu
pare, juntament amb el seu estigmatisme, em va situar aquí, en aquesta
realitat. És aquesta vida que, encara que estranya, he arribat a estimar amb
totes les seves rareses.
Amb totes les seves irregularitats.
Sé que demà he de treballar, però de vegades beure és
millor que respirar. ¿Qui ens assegura que l’oxigen no és un verí que triga
vuitanta anys en matar-nos?, almenys sé, sabem, que l’alcohol m’està fotent el
fetge, pel que és més sincer que la majoria de coses que conec. Fins i tot més
que les persones que conec. Fins i tot més que la meva mare.
Després que morís el meu pare en un accident laboral ella
em va acabar reconeixent que havia anat a treballar borratxo i que, per això,
el va matar la formigonera. La meva mare no sabia què fer amb mi perquè, més
enllà de l’amor d’un marit, hi ha dones que no saben estimar a un fill tal i
com es recomana en els llibres i les pel·lícules americanes, pel que em vaig
trobar sol en una casa, el balcó de la qual, sense fer cas a la llum i a la
pluja que rega les plantes, era el més a prop que podia estar de la gent. De
les idees alienes. D’allò que realment tots els nens desitgen però tant sols
alguns ho aconsegueixen realment.
La llibertat.
Cada cop que no sabia on anar, que intentava buscar una
solució als molts problemes que dia sí i dia també tenia a casa, sortia a
aquell balcó. Ficava les cames entre els barrots i m’hi agafava molt fort per
una por, clarament absurda, a caure, a arribar a allò que la meva mare
anomenava “ells” amb un to tan despectiu que de vegades m’imaginava que tenien
alguna malaltia realment contagiosa. Una cosa que qualsevol amb dos dits de
front i una mica de cervell seria capaç de rebatre.
Mirava a través de les mans, que de vegades tremolaven
degut a la força amb que estrenyien, més enllà d’allò que hi havia a baix,
d’allò que no vaig entendre fins l’arribada de la pubertat, i em trobava amb el
mar. Era tan gran, tan blau i, inexplicablement, tan llunyà, que no podia més
que plorar al imaginar-m’hi a dins. Ho desitjava amb totes les meves forces,
però no era quelcom que pogués aconseguir, i menys amb la meva mare viva, doncs
per ella només significava molta gent junta, molts “ells” vivint una realitat
que, per la meva mare, no era més que una mentida que els feia comprar i vendre
i menjar coses que no tenien un significat real. No eren realment necessàries.
I jo la creia, donat que era l'única persona que coneixia al món, i no
entenia el significat de l’ampolla de vodka que sempre tenia a les seves mans.
D’una a un'altra, d’un got al següent. Gel rere gel i Fanta llimona rere Fanta
taronja. La creia. Li feia cas.
Era la meva mare i com a tal, i sobretot, per a mi, la raó
sempre estava al seu cantó.
Però va haver-hi un dia que la realitat va explotar al
meu cap de la mateixa manera que ho faria un ou en un microones i, sense més
motius, vaig arribar a la conclusió que tot, la meva mare i casa meva i
totes les classes que m’havia impartit ella mateixa per por a que la societat
es fiqués en les meves idees, era una puta mentida, una fal·làcia tan gran com
aquell mar que somiava en beure des del primer moment en que el vaig veure. I
aquell dia, desgraciadament i a la vegada afortunadament, em va convertir en orfe
i, al mateix temps, en propietari d’aquesta casa. D’aquest balcó. D’aquestes
vistes.
Obro la tercera cervesa. El temps vola quan beus, quan
recordes. Quan revius la manera en que vas matar a la teva mare.
Puc notar el fred d’aquell dia de novembre en que,
després de quasi nou dies planejant-ho, fins i tot vaig fer dibuixos, vaig dur a
terme quelcom que podria ser un exemple de diccionari del que és un crim
perfecte. O com a mínim, tenint en compte els resultats, podria dir-se que
ningú va adonar-se de la veritat, del que havia passat realment, i això,
ocultar el que ha succeït, és el que diferencia als triomfadors d’aquells que
acaben sense feina i sense els diners suficients com per poder suïcidar-se
sense que calgui saltar per la finestra o tallar-se les venes amb una fulla
d’afaitar usada.
Els diners són importants. No deixeu que els refranys us
diguin el contrari.
La meva mare, borratxa després de prendre’s unes copes
amb els companys de feina, i possiblement haver-li fet una mamada a algú, va
arribar a casa cridant, preguntant per què estava tot tan brut, per què no hi
havia res fregat i, el més divertit ara que ho penso, per què no estava ja al
llit dormint. En aquell moment m’estava masturbant a la meva habitació mentre
mirava un vídeo que tenia guardat per aquell dia, un en que un cavall i un
home, amb aspecte de ser menor d’edat, es donaven alguna cosa més que afecte, i
com no vaig poder acabar, em vaig prendre aquell moment, aquelles onze de la
nit, com alguna cosa més personal del que havia estat des de bon principi. Si
hi ha alguna cosa pitjor que tallar-li una palla a qui sigui és posar-se una
samarreta del revés sense adonar-se’n, ja que has de començar de nou una acció
que ja havies donat per acabada abans de donar-li vida.
El passadís sempre havia sigut molt llarg, tant que de
vegades podies avorrir-te de veure’l, i la meva mare el va agafar com si fos un
metro; sense respecte per les corbes. Així que tan bon punt va arribar a la
porta del lavabo, el primer forat a l’esquerra, es va trobar amb un món que no
existia més que al seu cap, de manera que va caure al terra, aconseguint que el
seu genoll dret cruixís com només ho fan les nous al Nadal. Això va donar
una mica de llibertat al meu pla, perquè pensava fer-ho tot al saló quan
s’assegués a prendre’s la seva última cervesa mentre gaudia de les últimes
mentides de Sandro Rey, pel que vaig agafar amb més força el bat i vaig entrar
al passadís. No sé com, i mai no ho sabré, va aconseguir encendre la llum
del lavabo, però en realitat no em va importar. Veure-la allà, lluitant amb
aquella gravetat que només existia al seu cap, em va escopir a la cara una
valentia que mai havia cregut meva, i que mai havia imaginat dins del meu cor.
Així que vaig aixecar les mans i vaig deixar que el bat caigués amb tot el pes
del cel sobre el seu cap.
El diagnòstic dels metges de la policia va ser que, al
caure al terra donat el seu estat etílic, es va obrir el cap amb el llindar de
la porta del lavabo. Es va dessagnar i, degut a que tot va ser molt silenciós, jo
no em vaig poder adonar del que havia passat fins a les nou del matí,
moment oficial en el que la vaig trobar i vaig trucar a l’ambulància.
La seva sang era un llac d’alcohol, i el passat del meu
pare no va fer més que donar ales a les primeres opcions, pel que es van trobar
amb un noi de vint-i-dos anys amb un coeficient intel·lectual més alt del
normal i, per tant, els jutges no van veure cap impediment al fet que jo
visqués sol i en la casa on m’havia criat.
De vegades la justícia encerta. Altres, simplement dóna
ales a la gent com jo tan sols per les ganes de treballar que tots tenim
sempre.
Obro una cervesa més, canvio el canal i a les hores penso en
tot el que sóc i sempre seré. I per aquest motiu decideixo sortir al meu balcó.
Els meus peus xoquen un contra l’altre degut a que
l’alcoholisme hereditari s’ha ajuntat amb el meu propi, i llavors m’assec a la
cadira que, amb aquesta intenció, vaig deixar al balcó. El mar, a pesar
d’estar negre, continua sent tan brillant i tan viu com el primer dia que el
vaig veure. Però encara no m’he atrevit a donar-li el meu amor. Suposo que hi
ha ocasions a la vida de tota persona, tingui problemes o no, en que les pors
ens impedeixen arribar a allò que realment desitgem o estimem o somiem cada
nit. I crec que per això ningú és feliç en aquesta vida, perquè no ens atrevim
a fer el que ens demana el nostre amor per nosaltres mateixos.
I a les hores, després de gaudir de la felicitat, miro a
baix, a allò que realment ha marcat la meva vida i a aquells que li han donat
la bogeria a tot allò que conec, i gaudeixo de la gran creu que hi ha al
centre.
Recordo la primera vegada que el meu pare em va dir que
era el cim d’una església, que no havia de tenir-li por, i després el moment en
el que la meva mare em va explicar com la van posar allà, els cossos que
amagava a sota, el que realment significava. I com allò em va ensenyar que fins
i tot darrera la bellesa hi ha alguna cosa més, alguna cosa que no volem veure
però que sempre està allà. Que fem el que fem estarà allà.
Observo, gaudeixo, degusto un cop més totes les làpides
que, en el cementiri de sota el balcó de casa meva, brillen sota la llum de la
Lluna i, sense saber per què però sabent el que m’obliga a fer-ho, em fico la
mà als pantalons i començo a masturbar-me.
De vegades és difícil viure amb la mort al nostre costat.
De vegades, l’única escapatòria a les nostres pors és
beure.
I, només de vegades, un aprèn a tirar endavant tement a
la vida i a tot el que representa, a tot el que la fa digne del seu nom.
Bec d’un glop l’última cervesa de la nit i, després de
llançar la llauna a la cripta de la família Razón, entro a casa i tanco la
porta del meu balcó.
Se que sortir al món, que viure amb vosaltres, no és una
cosa que sempre havia desitjat, que em vingui de gust per la forma que tinc de veure-us.
Si fos així, si m’agradés estar més amb vosaltres, us
hauria matat a tots ja fa molt temps.
0 Comentaris