La donzella dels cabells d’or, Karel Jaromir Erben. Traducció de Núria Mirabet i Cucala

divendres, 2 d’agost de 2013

NÚRIA MIRABET I CUCALA




ESTUDIS:
Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:
Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, ,Olivier Weber.
PREMIS:
“Vidal Alcover”
“Ciutat de Barcelona”






LA DONZELLA DELS CABELLS D’OR


imatge llibre de autor
Una vegada hi havia un rei que  era tan llest que entenia tot el que deien les bèsties. I ara sentireu com ho va aprendre. Un dia el va anar a veure una velleta que li va portar una serp dins d’un cabasset i li va dir que ordenés que la coguessin, que si se la menjava entendria tot el que deien les bèsties del cel, de la terra, i de l’aigua. Al rei li va agradar tant saber el que no sabia ningú, que va donar molts diners a la velleta i de seguida va ordenar a un servent, que li preparés aquell peix. És clar que no era un peix, que era una serp, però el rei no volia que ho sabés ningú.
El rei el va advertir:
            -Però no en tastis gens ni mica, que jo et faria tallar el cap!
            En Jirka, el servent, va trobar molt estranya aquella prohibició.
            “Mai no he vist un peix com aquest” -va pensar- “sembla ben bé una serp! Qui seria un bon cuiner si no tastés ni el que cou?”
            Quan la serp ja estava cuita, va agafar-ne un bocinet i el va tastar. Immediatament va sentir un brunzit molt a la vora:
            -Jo també en tinc! Jo també en tinc!
            En Jirka va començar a mirar amb molta atenció. I què va passar? Que només va veure unes mosques volant per la cuina. I de cop va sentir una veu del carrer:
-Cap a on anem? Cap a on anem?
I una veu finíssima que responia:
-Al molí ple de civada. Al molí ple de civada.
En Jirka va mirar per la finestra i va veure una oca amb tot un aplec de companyes.
“Ah!” -va pensar- “Aquest és el secret d’aquest peix.”
Ja havia descobert el secret, i se’n va menjar un altre trosset, ben tendre. Després va fer veure que no havia passat res i va portar la serp al rei.
En acabat de dinar, el rei volia fer una bona passejada, va ordenar a en Jirka que li portés el cavall i l’ensellés. El rei anava davant i en Jirka el seguia al darrere. Quan anaven per un prat tot verd, el cavall d’en Jirka va fer un gran salt i va renillar:
-Ui, ui, ui! Amic, porto tan poc de pes que em vindria de gust saltar per les muntanyes.
-És clar! –li va contestar l’altre cavall- A mi també m’agradaria saltar, però porto un vell i, si saltés, el pobre cauria a terra com un sac i es trencaria el coll.
-Doncs que se’l trenqui. I què? –va dir el cavall d’en Jirka- Ja no portaries cap vell, portaries un jove.
Quan en Jirka va sentir aquesta conversa es va posar a riure de tot cor, però molt baixet, pensant que el rei no el sentiria. Però el rei, que també havia entès els cavalls, es va girar. I doncs, què va passar? Doncs que  va veure que en Jirka estava rient i li va preguntar:
-De què rius?
-De res, Altíssima Majestat! De res, de coses meves –es va excusar en Jirka.
El vell rei va començar a sospitar que en Jirka coneixia el seu secret, a més desconfiava dels cavalls, i va girar cua.
Un cop al palau, el rei va ordenar a en Jirka que li servís una copa de vi.
-Però t’hi jugues el cap! –li va dir- Moriràs tant si l’omples massa com si l’omples massa poc!
En Jirka va agafar la gran gerra del vi i va començar a servir-lo. Mentrestant dos ocellets van passar volant per davant de la finestra. L’un perseguia l’altre, i el que fugia duia tres cabells d’or al bec.
-Dóna-me’ls, que són meus! –deia el del darrere.
-No te’ls dono, que són meus! Els he recollit jo!
-Però jo he vist com queien quan la donzella dels cabells d’or s’estava pentinant. Dóna-me’n ni que només en siguin dos.
-No, ni un! –va fer l’altre ocellet, i anava bellugant els cabells d’or.
Van començar a barallar-se de pressa, cadascun es va quedar amb un cabell d’or al bec, l’altre va caure a terra, i va fer un sorollet. En Jirka va girar el cap i la copa va vessar.
-La teva vida és a les meves mans! –va exclamar el rei- Però seré clement si trobes  la donzella dels cabells d’or i me la portes fins aquí perquè m’hi pugui casar.
I què podia fer en Jirka? Si volia conservar la vida havia d’anar a buscar la donzella dels cabells d’or, encara que no sabés on la podia trobar. Va ensellar el cavall i va anar per molts i molts llocs. Va arribar a un bosc negre, i només entrar-hi va veure el foc d’unes bardisses que havien encès uns pastors. A sota hi havia un formiguer que s’anava omplint d’espurnes, i les formigues fugien amb tots els ouets blancs.
-Ajuda’ns, Jirka, ajuda’ns! –li cridaven amb tristesa- Nosaltres ens cremem, i els nostres petits de dintre els ouets també.
En Jirka va baixar del cavall, va trepitjar les bardisses i va apagar el foc.
-Quan ens necessitis, recorda’t de nosaltres que també t’ajudarem.
Va continuar pel bosc i es va trobar amb un avet molt gran. A dalt de tot hi havia un niu de corbs, i a sota, al terra, hi havia dos pollets de corb, ben petitons, que grallaven i li van dir:
-Els nostres pares se n’han anat volant i ens han deixat aquí. Nosaltres encara no sabem volar, i no podem buscar-nos la vianda! Ajuda’ns Jirka, ajuda’ns! Dóna’ns menjar, si no ho fas ens morirem de fam.
En Jirka no s’ho va pensar dues vegades, va saltar del cavall, el va matar i en va fer trossos amb l’espasa, així els pollets de corb se’l van poder menjar.
-Quan ens necessitis –van grallar els corbs-, recorda’t de nosaltres que també t’ajudarem.
Després en Jirka va continuar  a peu.  Va caminar pel bosc molt i molt de temps, i quan per fi en va sortir, va veure davant seu un mar gran, molt gran. A una vora llunyana hi havia dos pescadors que s’estaven barallant. En una xarxa hi havia un gran peix d’or. Tots dos l’agafaven i tots dos el volien.
Un deia:
-La xarxa és meva. El peix és meu!
I l’altre responia:
-La teva xarxa no t’hauria servit de res si jo no t’hagués ajudat amb la meva barca.
-Si en tornem a pescar un d’igual, te’l donaré.
-No i no! Tu dóna’m aquest i l’altre serà teu!
-Us ajudaré! –va dir en Jirka- Veneu-me el peix, us el pagaré molt bé, i així us podreu repartir els diners.
I va pagar-los amb totes les monedes que el rei li havia donat per al viatge, es va quedar sense res. Els pescadors es van posar molt contents perquè amb el peix havien guanyat molts diners, i en Jirka va tornar el peix al mar, que va esquitxar-lo tot content, es va capbussar i quan encara no era gaire lluny va treure el cap fora de l’aigua i va dir:
-Jirka, així que em necessitis, recorda’t de mi, seré el teu servent –després va desaparèixer.
-Cap a on vas? –li van preguntar els pescadors.
-Vaig a buscar la donzella dels cabells d’or, perquè el meu vell senyor, el rei, s’hi vol casar. Però no sé quin camí haig de prendre.
-Ah! T’ho podem explicar molt bé –li van contestar els pescadors-. La donzella dels cabells d’or és la filla del rei del castell de cristall que hi ha en aquella illa. Cada matí, a l’alba, es pentina, el resplendor que surt dels seus cabells s’escampa per cel i mar. Com que ens has ajudat i ara tornem a ser amics, t’acompanyarem fins a l’illa. Però quan hagis de triar la donzella, hauràs d’anar molt en compte, veuràs dotze donzelles, totes filles del rei, però només una de sola té els cabells d’or.
Quan en Jirka va arribar a l’illa, va anar al castell de cristall i va dir al rei que li donés la donzella dels cabells d’or, que el seu vell senyor, el rei, s’hi volia casar.
-Te la donaré –va dir el rei-, però abans hauràs de passar tres proves. Durant tres dies hauràs de fer el que jo et digui, cada dia una cosa diferent. Ara pots anar a descansar fins demà.
L’endemà al matí el rei li va dir:
-La meva filla dels cabells d’or tenia un collaret de pedres precioses, però se li va trencar i els grans es van escampar per l’herba d’aquell prat verd. Els hauràs de recollir tots, sense que en falti ni un de sol.
En Jirka va anar cap al prat, era grandiós, es va agenollar sobre l’herba, que era molt alta,  i es va posar a buscar. Va buscar i buscar des del matí fins al vespre, però no va veure ni un sol gra.
“Ai, si les meves formigues fossin aquí, em podrien ajudar!”
-Som aquí per ajudar-te! –van dir les formigues-.
Quina sort! Havien arribat sense que s’ho esperés i en Jirka estava ben envoltat per tot un formiguer sencer.
-Com et podem ajudar?
-Haig de recollir tots els grans del collaret escampats per aquest prat, i no en veig ni un.
-Espera una miqueta i els tindràs tots.
I no van trigar gaire a apilar els grans, quan en Jirka anava a tancar l’enfilall, una formiga va arribar ranquejant, perquè se li havia esguerrat una pota amb el foc del formiguer, i va cridar:
-Atura’t  Jirka! No el tanquis, encara et falta aquest gra!
Quan el rei va agafar el collaret va comptar-ne els grans i no en faltava ni un de sol.
-Ho has fet molt bé –li va dir-, demà hauràs de passar una altra prova.
L’endemà el rei va dir a en Jirka:
-Un dia que la meva filla dels cabells d’or s’estava banyant al mar, va perdre un anell d’or, l’has de trobar i portar-me’l.
En Jirka va anar cap al mar i es va posar a caminar tot trist per la vora. L’aigua del mar era clara, però tan profunda que no arribava a veure’n el fons. I doncs,  com podria veure l’anell? 
“Ai, si el peix d’or fos aquí, em podria ajudar!”
Després d’això el mar es va tornar brillant i el peix d’or en va sortir del fons.
-He vingut  per ajudar-te! Com ho puc fer?
-Haig de buscar l’anell d’or al mar i no en veig el fons.
-Ara mateix acabo de trobar-me un lluç que duia un anell d’or en una aleta. Espera una mica i te’l portaré.
I no va trigar gaire a tornar de les profunditats amb el lluç i l’anell.
El rei li va tornar a dir que ho havia fet molt bé, i l’endemà al matí li va posar la tercera prova:
-Si vols que et doni la donzella dels cabells d’or com a esposa del teu vell senyor, li hauràs de portar aigua de vida i aigua de mort. Les necessitareu.
En Jirka no sabia ni per on començar a buscar aquelles aigües. Anava a l’aventura, per aquí..., per allà..., per on els peus el portaven. Caminant, caminat, va arribar al bosc negre.
“Ai, si els meus corbs fossin aquí, em podrien ajudar!”
I va sentir un aleteig... Els dos corbs:
-Hem vingut per ajudar-te! –li van dir- Com ho podem fer?
-Haig de portar al rei aigua de vida i aigua de mort, i no sé ni per on m’haig de posar a buscar-les.
-Oh! Nosaltres ho sabem molt bé. Espera una mica i te’n portarem.
I no van trigar gaire a tornar amb dues carbassetes, l’una plena d’aigua de vida, l’altra plena d’aigua de mort. En Jirka es va posar molt content perquè tot li havia anat molt bé i va anar ben de pressa cap al castell.
A l’entrada del bosc va veure una teranyina que anava d’un avet a un altre, al centre hi havia una aranya i estava xuclant la vida d’una mosca. En Jirka va agafar la carbasseta plena d’aigua de mort, va mullar l’aranya que va caure a terra com una fruita madura. S’havia mort. Després va mullar la mosca amb aigua de vida i l’animaló va estirar una mica la teranyina, se’n va desenganxar i... au!, a volar.
-Ja que m’has tornat la vida, et portaré sort- li va brunzir a l’orella-. Sense mi et seria molt difícil endevinar quina de les dotze és la dels cabells d’or.
Quan el rei va veure que en Jirka també havia passat la tercera prova, li va dir que li donaria la donzella dels cabells d’or.
-Però has de saber quina és.
Després el va portar a una habitació molt gran, al mig hi havia una taula rodona i al seu voltant hi havia assegudes dotze donzelles d’una gran bellesa, totes iguals, amb el cap cobert amb un vel molt espès, blanc com la neu,  que els arribava fins als peus, i no es podia veure quina tenia els cabells d’or.
-Aquestes són les meves filles –va dir el rei-, si endevines quina té els cabells d’or, te la donaré i te l’emportaràs de seguida perquè es casi amb el teu rei; però si no ho endevines, te n’hauràs d’anar tot sol.
En Jirka es moria d’angoixa, no sabia per on començar. En aquell moment va sentir un brunzit:
-Bzzz... bzzz...! Fes una volta a la taula i et diré quina té els cabells d’or.
Era la mosca que en Jirka havia mullat amb aigua de vida.
-Aquesta no és, aquesta tampoc, ni aquesta... Aquesta és la que té els cabells d’or!
-Dóna-me-la! –va exclamar en Jirka- He passat totes les proves, la portaré al rei, el meu senyor.
-Ho has endevinat! -va dir el rei.
I la donzella es va aixecar tot seguit, es va treure el vel, i una cabellera d’or es va escampar fins al terra com un torrent impetuós. Era tan bonic de veure com quan el sol es lleva de matinada, era enlluernador.
Després el rei va preparar el viatge tal com s’esqueia a la seva filla, i en Jirka la va portar al seu senyor perquè s’hi casés.
I quan el rei vell va veure la donzella dels cabells d’or els ulls se li van il·luminar, va començar a fer grans salts d’alegria, i va ordenar que les bodes es preparessin i se celebressin immediatament.
-Voldria fer-te penjar perquè em vas desobeir, així després se’t menjarien els corbs –li va dir a en Jirka-, però com que m’has servit tan bé, has estat tan bon criat, només et faré tallar el cap, i que t’enterrin amb tots els honors.
Després de l’execució, la donzella dels cabells d’or va pregar al rei vell que li regalés el cos del servidor, i el rei no va poder negar-ho a la núvia dels cabells d’or. Llavors ella va posar bé el cap i el cos, els va mullar amb aigua de mort i les dues parts van quedar ben unides, de la ferida no en quedava ni el record. Després va mullar en Jirka amb aigua de vida i el noi es va tornar a aixecar com si hagués tornat a néixer, ferm com un cérvol, i amb la cara resplendent de joventut .
-Oh!, he dormit molt profundament! –va dir en Jirka tot fregant-se els ulls.
-I tan profundament! –li va contestar la donzella dels cabells d’or- i si jo no hi hagués sigut, no t’hauries despertat mai dels mais.
Quan el rei va veure que en Jirka tornava a viure i que encara era més jove i més bell que abans, també va voler tornar-se jove. Tot seguit  va ordenar que també li tallessin el cap, i que després el mullessin amb aquelles aigües. Li van tallar el cap i el van mullar tant  i tant que l’aigua de vida es va acabar, però no hi havia manera que el cap i el cos se li ajuntessin, després van començar a ruixar-lo amb aigua de mort, i en aquell mateix moment el cap i el cos se li van ajuntar, però el rei va continuar mort perquè ja no tenien aigua per tornar-lo a la vida.
I com que no hi pot haver un reialme sense un rei i no hi havia ningú tan eixerit com en Jirka, que entenia totes les bèsties, el van fer rei i la donzella dels cabells d’or en va ser la reina.

(Registrat a l’Oficina de Propietat Intel·lectual de Barcelona)

FO00325952 Karel Jaromír Erben (1811-1870) folklorista, historiador, advocat, arxiver, escriptor, poeta i traductor txec. La seva obra s'emmarca een el romanticisme, com a folklorista seguí l'exemple dels germans Grimm, destaquen els llibres Cent rondalles i llegendes dels territoris eslaus en les llengües originals (Sto prostonárodních pohádek a pověstí slovanských v nářečích původních) i Florilegi de llegendes nacionals (Kytice z povӗstí národních).