RECULL DE RELATS de Núria Mirabet i Cucala

NÚRIA MIRABET I CUCALA



ESTUDIS:
Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:
Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS:
“Vidal Alcover”
“Ciutat de Barcelona”
 


RECULL DE RELATS


LA FINESTRA

M’ofego, aquesta habitació minúscula, aquesta finestra oberta a la nit fosca, aquest fanal de llum malaltissa. Asserena’t, torna-te’n al llit, dorm, dorm profundament. Demà, des d’aquí dalt, tornaràs a veure la vida al carrer. Homes, dones, infants passejant gossos. Adults apressats, o passejant, o fent footing, o aturats davant del semàfor, o empenyent cotxets amb criatures. Nens, vehicles, parelles d’enamorats, vells asseguts al banc assolellat. Soroll de motors, de frenades, de clàxons. Moviment, agitació, calma. Canvis de claror, matí, tarda, vespre, llums artificials. I la nit, inquietant, silenciosa.


L’HOME QUE VA SEGUIR UNA ESTRELLA

En Pere Roig era vell i ja s’havia quedat sol. Cada vespre contemplava el cel estrellat, assegut al balancí, tal com havia fet sempre. Pensava en la idea fascinant d’estar veient el passat, uns objectes còsmics que es trobaven a milers d’anys llum, que tal volta ja feia segles i segles que s’havien extingit, pensava en el pas de la vida.
La mort havia segat la vida de totes les persones estimades, recordades amb nostàlgia. Alguns dies li passava pel cap que ningú no servaria el record de la seva existència i li venien al cap les paraules de Roy Batty a la pel·lícula Blade Runner: “Aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja”.
I cada nit les estrelles, fent pampallugues, canviant de posició parsimoniosament, gairebé de forma imperceptible: l’únic canvi en la vida lenta d’en Pere. Una nit, assegut al balancí, li semblà que una de les estrelles li feia un senyal, el seu esperit la seguí. El cos no l’acompanyà.


PARÍS
                Variació de “La bella Julinka” de Bohumil Hrabal

Sára, filla de Samuel Löwy, un important home de negocis de Praga, va anar a estudiar a París i s’allotjà a l’Hotel Ritz.
Al març de 1939 va rebre un telegrama dels seus pares: “Torna a casa. Urgent”. Quedà desconcertada, intuí que havia passat alguna cosa greu. Va anar a la seva habitació, es va treure les joies que portava, va agafar totes  les altres, les va embolicar amb un jersei a mig fer, tancà el farcellet amb les agulles de fer mitja travessades, i el donà al conserge de l’hotel. Ell el va dipositar a la casella de les cartes i els paquets per a Sára. Immediatament després, la noia va reservar un bitllet d’avió i tornà a Praga. No sabia ni podia saber que aquell era l’últim vol entre totes dues ciutats, que després els nazis, que havien envaït i dividit Txecoslovàquia, tancarien l’aeroport.
Tornà a la torre familiar, amb un jardí esplèndid, amb grans sales i habitacions, quadres originals dels millors pintors contemporanis i de l’escola holandesa, catifes perses, porcellana de Saxònia i de Sèvres, serveis de taula d’argent, objectes provinents de la Xina...
Els Löwy sabien que corrien perill, però no van fugir com molts altres membres de la seva comunitat. Lentament, massa lentament, van anar portant les seves pertinences a casa de l’advocat de la família, d’alguns amics, d’alguns coneguts.
Havien actuat amb tanta parsimònia que tots foren deportats. Només Sára tornà. Va anar a la torre familiar, havia servit de caserna. Va parlar amb l’advocat, amb els amics, amb els coneguts. A les parets de les seves cases veia els quadres que l’havien acompanyat abans de la monstruosa hecatombe, caminava per les catifes dels Löwy, reconeixia els serveis de te, de cafè, els coberts de plata amb les inicials familiars, els objectes xinesos, endevinava les joies de la seva mare, ben amagades... Però ningú no l’ajudà. Tothom li deia que s’havia quedat amb els béns de la família perquè mentre els seus membres eren als camps de concentració els havien anat enviant paquets. Sára sabia que no era així, però se sentia impotent. No tenia esma de reclamar res.
Vivia a Praga. Al cap de molt poc el seu país esdevingué la República Socialista de Txecoslovàquia. Sára va haver de fer una feina feixuga, humiliant. El seu somni era recollir prou diners per demanar un visat i anar a París, l’última ciutat que havia trepitjat quan encara era lliure. Al cap dels anys ho aconseguí.
S’allotjà a una pensió barata, però un dia, malgrat el seu aspecte i la senzillesa dels vestits, va entrar al Ritz. Hi trobà un altre conserge.  Sára li va explicar molt breument la seva hstòria, el conserge nou li va dir que tenien el costum de no llençar mai cap de les pertinences dels hostes, que les conservaven en un armari de les golfes, i que l’antic conserge li havia parlat d’una senyoreta que havia hagut de marxar precipitadament cap a Praga uns anys abans que esclatés la guerra.
Tots dos van pujar fins al lloc més secret de l’hotel. El conserge obrí l’armari, en tragué tota mena d’objectes: paraigües, sabates, maletes... i del fons de tot, un paquetet amb una etiqueta amb el seu nom. Van estripar el paper i va aparèixer el jersei inacabat. Sára va desfer el farcellet. Les joies, especialment un diamant, ompliren de llum aquella mansarda inhòspita.
Sára va dir:
-Senyor conserge, triï la que més li agradi.

LES SABATES ROSSES
Vam néixer a Mallorca cap allà els anys cinquanta, en un petit negoci familiar. Érem unes sabates rosses, de batalla, resistents, d’un número petit, per a nens. Ens van posar en una capsa de cartró barat i vam anar a parar a una pila amb tot de companyes, després ens van enviar al magatzem d’una sabateria de barri, fosc, que feia olor de resclosit.
Totes esperàvem amb ànsia que ens compressin ben aviat per poder respirar l’aire lliure, córrer pels carrers, saltar, posar-nos als tolls d’aigua, caminar de pressa o a poc a poc, segons si el nen estava content, si n’anava a trobar un altre que veia de lluny, si jugava, si estava cansat, si feia el ronsa, si estava enfadat...
Vam tenir la sort d’arribar al magatzem quan faltava poc perquè comencés el curs escolar, no ens hi vam estar gaire temps, de seguida ens van comprar. Va arribar una família amb molts nens, però només volien un parell de sabates per al més gran. Primer van treure la capsa del costat de la nostra, però es veu que no eren del número d’aquell peu i van agafar la nostra. Érem de la mida exacta.
A la mateixa botiga vam saber que el nen es deia Joan, com son pare, però només tenien el nom en comú, en Joan petit estava ple de vitalitat mentre que al Joan pare se’l veia cansat de treballar.
El primer dia de curs va ser molt important, en Joan ens va estrenar. De camí cap al col·legi ja vam veure que el noi tenia encara més vitalitat del que ens havíem imaginat, donava cops a totes les pedres que trobava pel camí, saltava per donar clatellades als companys, ens feia aturar per recollir qualsevol fotesa del terra..., però el millor de tot va ser l’hora del pati. Va jugar a futbol!
Érem unes simples sabates de batalla, però cada dia, així que arribàvem a casa, ens llustraven i quedàvem ben lluents. Ens encantaven les pessigolles que ens feia el raspall.
Amb tanta activitat ens vam anar desgastant. Un dia ens van embolicar amb un paper de diari i ens van dur a cal sabater, ens havia de posar tapetes i mitges soles. Amb aquell bé de déu de companyes ens hi vam trobar la mar de bé, vam descobrir que no totes érem iguals, que no ens feien servir per a les mateixes ocasions, parlàvem i ens explicàvem tot d’aventures, a més, sentíem aquella olor tan bona i intensa del betum.
Al cap de pocs dies ens van venir a buscar, va tornar l’activitat frenètica que ens agradava i ens desagradava alhora. Fer exercici ens anava molt bé, però fer-ne tant ens cansava molt, ja començàvem a ser velles. És clar que de tant en tant reposàvem a cal sabater.
Ja feia temps que rondàvem pel món i per més que ens embetumessin no hi havia manera de tornar al color original. El sabater ens van tenyir, no vam ser mai més unes sabates rosses, vam ser unes sabates negres.
En Joan es va anar fent gran i al final ens portava a disgust perquè li fèiem mal. Ens va heretar en Pere, un germà una mica més petit, que, por sort, no era tan tabalot.

LA PRINCESA DOLÇAINA
Una vegada hi havia un rei que tenia una filla d’una gran bellesa, es deia Dolçaina i vivia amb el pare i una madrastra que l’odiava perquè era molt més encisadora.
Un dia la madrastra va encomanar a un servent que s’emportés Dolçaina al riu més profund, li lligués una pedra ben grossa al coll i la llancés a l’aigua. El servent estava molt trist, perquè a la cort tothom s’estimava molt la princesa, menys la madrastra. Però com que tenia molta por de la ira de la reina, va complir les seves ordres.
La fada padrina va ajudar la seva fillola, li va treure la pedra i Dolçaina va anar pujant, pujant, fins que va poder treure el cap fora de l’aigua. En aquell moment una granota li va saltar al cap i s’hi va quedar per sempre més.
El rei de les aigües dolces va voler posar a prova la bondat de Dolçaina i li va donar un salabre. El príncep dels peixos li va demanar que no pesqués i ella el va obeir, la princesa vivia d’aigua.
El temps s’anava escolant, Dolçaina avançava i avançava amb el corrent del riu, el cos se li anava omplint de troncs, herbes i llot. Un dia arribà al punt en què l’aigua del riu s’ajunta amb la del mar. Allí vivia el príncep Salicorn que de temps i temps esperava la donzella més encisera, més dolça i més bona del món. Veié Dolçaina i va sentir un gran amor, li va fer un petó. La granota es transformà en una corona de diamants i la brutícia del riu es convertí en un vestit meravellós. Després se celebraren les bodes més fastuoses que mai s’havien vist.
Des d’aleshores, l’aiguabarreig de les aigües dolces i les salades, el reialme de Dolçaina i Salicorn, és un espectacle captivador.



Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris