TOT RECORDANT EN CARLES HAC MOR


Carles Hac Mor. Infrapoeta que no conrea el gènere literari de la biografia ni el subgènere del currículum, tret de casos com el present.

 

Autor d'una àmplia i molt rellevant obra artística transgressora i de caràcter experimental. Entre 1973 i 1975 forma part del col·lectiu d'art conceptual anomenat Grup de Treball. Entre els anys setanta i vuitanta cofunda les revistes d'art i poesia Ampit, L'avioneta i Tecstual, de la qual se'n publica un únic número, l'any 1976. L'any 1977 publica el seu primer títol Tu'm és no m's. Desig/enuig. Escalaborns, al qual segueixen els reculls Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts, del 1978, Anar i tornar, del 1979 i escrit conjuntament amb Eugènia Balcells, Agoc, del 1981, i De tranuita, publicat el 1983 amb dibuixos de Joaquim Chancho. Aquests dos darrers títols són reeditats, l'any 2009, amb el títol Regoc.

La seva obra poètica, difícilment classificable i sovint considerada d'antipoesia, comprèn molts altres títols com S'ha rebentat l'hospici (1992), Òrsides i fems (1993), El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), del 1998 i escrit conjuntament amb Ester Xargay, No em cap al cap (2000), Hi ha un diari sota l'estora (2000), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Ad libitum (2004), M'he menjat una cama (2004), títol pel qual obté el premi Rosa Leveroni de poesia de Cadaqués del 2003, Com aquell qui diu (2004), Ho vaig fer fer (2005), Coma induït (2007), Himnes del no-ésser (2008), Ni poms ni pomes ni formigues (2009), Sí fa que sí (2011), I això no cal (del 2013 i escrit amb Eugenio Tisselli) o No ben bé (2016). L'any 2012, Carles Hac Mor guanya els Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l'estiu.

També és autor de les antinovel·les La fi del món, publicada l'any 1994, i Carbassa a tot drap, o, amor lliure, ús i abús, del 2001 i escrita de manera conjunta amb Ester Xargay. Amb l'antiassaig Despintura del jo, Hac Mor obté el premi Joan Fuster d'assaig del 1998 i és autor, encara, de l'obra d'antiteatre Tirant lo blanc la, publicada l'any 2000 i escrita, també, amb Ester Xargay. Conjuntament amb Antoni Clapés, l'any 2006 publica, en dos volums, l'obra Converses i, el 2011, el llibre de correspondències Fer les cartes. El darrer títol de l'autor que es publica, pòstumament, és l'assaig Escriptures alçurades (2016).

Entre els anys 1985 i el 1990 escriu setmanalment a la secció "De cua d'ull" del diari El País sobre temes relacionats amb l'art i la literatura. Entre el 1991 i el 1992 escriu articles al Diari de Barcelona, també de manera setmanal, a la secció "Mala maror". Aquesta tasca tindrà continuïtat al diari Segre, entre 1992 i 1993, amb la secció "Pit i fora" i, entre els anys 1994 i 2007, al diari Avui. També col·labora en la redacció de guions cinematogràfics com Barcelona Sud (1980), Duchamp, retard en vídeo (1986-87) o És quan dormo que hi veig clar (1988).

Des de finals dels anys noranta, Carles Hac Mor viu entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, poble natal d'Ester Xargay, on mor el dia 27 de gener de 2016. L'abril d'aquest mateix any se li concedeix, com a homenatge a títol pòstum, el premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.






SET POEMES DE CARLES HAC MOR

1. TOT DE SERAFINS CAIGUTS
2. NO BADIS QUOVADIS
3. LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓ
4. LLUNY D'OSQUES I DE NEULES
5. ME'N DIC TANTS DE NOMS
6. DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIA
7. APAREGUDA PER SOLIPSISME


TOT DE SERAFINS CAIGUTS

si la natura l’ha dotada amb una torxa
calarà foc a un apilament de perruques
sobre una gran ossera
al costat de la qual s’ajustarà uns guants
per llençar a la foguera mobles
un carnum greixós i de betzarruda
llibres i tot el que trobarà
sense martiritzar-se gota
àdhuc una mòmia egípcia i un estri
per convertir-se en un clauet
gegantí masturbador de donzelles
en un maremàgnum destarotador


NO BADIS QUOVADIS

si el meu problema és
oh ruca de mi
que tinc la cara rodona
i la panxa pantarquial
i amb borrissol
ajupida a la cuneta
una tracalada de dimonis
em ben aconsellaria
de mostrar-me planerament
amb un caire vaporós
i romàntic havent-me maquillat
les galtes amb una color
no gaire cridanera


LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓ

allà on brollen fonts d’aigua salada
quan hi passa el bestiar
hi és afaiçonada la imatge sobrera
d'aquella que no sap quina paret toca
baldament al seu marit li caigué
una estaca pel darrere que l’abaté
de tan saberut despullada la voldria
sense veladures vels cintes cinyells
sivelles amb les seves llàgrimes
i mitja rialla de dents de marbre
i de llavis absents que no anirien pas
de buit com la guineu que té el cau
a tocar el racó ben quiet d'un brivall


LLUNY D’OSQUES I DE NEULES

amb disposicions
d’elements cromàtics
en voga emboniquits
amb pólvores i afaits
bastarà no deixar mai del tot
indeterminades captinences
mentre que hi ha homes
que tenen pèl a l'esquena
per donar i vendre
segons les taules argòliques
comptades i minutades
pels convidats amb blaus
a les cuixes i al pit
en mantenint desabotonada
la camisa si més no a l’estiu


ME'N DIC TANTS DE NOMS

un encís universal estereotipat
i de somnis tan daurats
que les qui tenen cames
de marededéu de guix
ben formades
en plena epidèmia de pigota
no usen pantalons llargs
ai capità manaia
que t'has begut la llet
en veiem cada dia la resurrecció
de les de bust venusià
que com a carn de vedelleta
persisteixen a posar-se’ls 
amb amor incestuós

DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIA

ben satisfet de poder respirar
en l'esoterisme herètic hermètic
de l'Hermes de can Taps
on tot és desordre
com el caos arrodonit i críptic
bo i travessant-lo
ningú no sap ben bé com
per més que l’obesitat estèril
de la nostra diversitat
no vol donar el braç a tòrcer
en una matinada xafogosa
a les cavallerisses amb senyals
com d'indiot enfaristolat
amb saliva dejuna

APAREGUDA PER SOLIPSISME

ha fet camí tot atorgant eixamples

i xarop de freixe per fer tecs 
bo i nedant i guardant la roba
i tots els déus riuran del fet
que el més petit es lliura al més gran
per tal d’obtenir-ne plaer i poder
damunt el més mínim i tant se val
si els intents de sedució

no secundats per la resta
de la seva persona un home inútil
no gens com cal i no cal gens
l’he tingut entre les meves cuixes
la meva iniciativa em diu

que és més meritori
de descobrir l’ombra que no pas la llum
de les tovallonetes perverses de la minyona
que suren a l’estany estrany del reracor

del paio de pa i tros tan tendre
al seu ull del cul aimia i coliflor
en les seves dejeccions no partia pas
del crit estrident de l'amanerament
dels arcàngels i dominacions
que ja tenen noranta-nou anys
i una necessitat peremptòria
de demanar la paraula afirmant
que neguen que ho neguin o reneguin

Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris