Carles Hac Mor. Infrapoeta que no conrea el gènere literari de la biografia ni el subgènere del currículum, tret de casos com el present.
Autor d'una àmplia i molt rellevant obra artística transgressora i de
caràcter experimental. Entre 1973 i 1975 forma part del col·lectiu d'art
conceptual anomenat Grup de Treball. Entre els anys setanta i vuitanta
cofunda les revistes d'art i poesia Ampit, L'avioneta i Tecstual, de la qual se'n publica un únic número, l'any 1976. L'any 1977 publica el seu primer títol Tu'm és no m's. Desig/enuig. Escalaborns, al qual segueixen els reculls Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts, del 1978, Anar i tornar, del 1979 i escrit conjuntament amb Eugènia Balcells, Agoc, del 1981, i De tranuita, publicat el 1983 amb dibuixos de Joaquim Chancho. Aquests dos darrers títols són reeditats, l'any 2009, amb el títol Regoc.
La seva obra poètica, difícilment classificable i sovint considerada d'antipoesia, comprèn molts altres títols com S'ha rebentat l'hospici (1992), Òrsides i fems (1993), El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), del 1998 i escrit conjuntament amb Ester Xargay, No em cap al cap (2000), Hi ha un diari sota l'estora (2000), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Ad libitum (2004), M'he menjat una cama (2004), títol pel qual obté el premi Rosa Leveroni de poesia de Cadaqués del 2003, Com aquell qui diu (2004), Ho vaig fer fer (2005), Coma induït (2007), Himnes del no-ésser (2008), Ni poms ni pomes ni formigues (2009), Sí fa que sí (2011), I això no cal (del 2013 i escrit amb Eugenio Tisselli) o No ben bé (2016). L'any 2012, Carles Hac Mor guanya els Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l'estiu.
També és autor de les antinovel·les La fi del món, publicada l'any 1994, i Carbassa a tot drap, o, amor lliure, ús i abús, del 2001 i escrita de manera conjunta amb Ester Xargay. Amb l'antiassaig Despintura del jo, Hac Mor obté el premi Joan Fuster d'assaig del 1998 i és autor, encara, de l'obra d'antiteatre Tirant lo blanc la,
publicada l'any 2000 i escrita, també, amb Ester Xargay. Conjuntament
amb Antoni Clapés, l'any 2006 publica, en dos volums, l'obra Converses i, el 2011, el llibre de correspondències Fer les cartes. El darrer títol de l'autor que es publica, pòstumament, és l'assaig Escriptures alçurades (2016).
Entre els anys 1985 i el 1990 escriu setmanalment a la secció "De cua d'ull" del diari El País sobre temes relacionats amb l'art i la literatura. Entre el 1991 i el 1992 escriu articles al Diari de Barcelona, també de manera setmanal, a la secció "Mala maror". Aquesta tasca tindrà continuïtat al diari Segre, entre 1992 i 1993, amb la secció "Pit i fora" i, entre els anys 1994 i 2007, al diari Avui. També col·labora en la redacció de guions cinematogràfics com Barcelona Sud (1980), Duchamp, retard en vídeo (1986-87) o És quan dormo que hi veig clar (1988).
Des de finals dels anys noranta, Carles Hac Mor viu entre
Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, poble natal d'Ester Xargay, on mor el
dia 27 de gener de 2016. L'abril d'aquest mateix any se li concedeix,
com a homenatge a títol pòstum, el premi Jaume Fuster de l'Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana.
SET POEMES DE CARLES HAC MOR
1. TOT DE SERAFINS CAIGUTS2. NO BADIS QUOVADIS3. LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓ4. LLUNY D'OSQUES I DE NEULES5. ME'N DIC TANTS DE NOMS6. DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIA7. APAREGUDA PER SOLIPSISME
TOT DE SERAFINS CAIGUTSsi la natura l’ha dotada amb una torxacalarà foc a un apilament de perruquessobre una gran osseraal costat de la qual s’ajustarà uns guantsper llençar a la foguera moblesun carnum greixós i de betzarrudallibres i tot el que trobaràsense martiritzar-se gotaàdhuc una mòmia egípcia i un estriper convertir-se en un clauetgegantí masturbador de donzellesen un maremàgnum destarotador
NO BADIS QUOVADISsi el meu problema ésoh ruca de mique tinc la cara rodonai la panxa pantarquiali amb borrissolajupida a la cunetauna tracalada de dimonisem ben aconsellariade mostrar-me planeramentamb un caire vaporósi romàntic havent-me maquillatles galtes amb una colorno gaire cridanera
LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓallà on brollen fonts d’aigua saladaquan hi passa el bestiarhi és afaiçonada la imatge sobrerad'aquella que no sap quina paret tocabaldament al seu marit li caiguéuna estaca pel darrere que l’abatéde tan saberut despullada la voldriasense veladures vels cintes cinyellssivelles amb les seves llàgrimesi mitja rialla de dents de marbrei de llavis absents que no anirien pasde buit com la guineu que té el caua tocar el racó ben quiet d'un brivallLLUNY D’OSQUES I DE NEULESamb disposicionsd’elements cromàticsen voga emboniquitsamb pólvores i afaitsbastarà no deixar mai del totindeterminades captinencesmentre que hi ha homesque tenen pèl a l'esquenaper donar i vendresegons les taules argòliquescomptades i minutadespels convidats amb blausa les cuixes i al piten mantenint desabotonadala camisa si més no a l’estiuME'N DIC TANTS DE NOMSun encís universal estereotipati de somnis tan dauratsque les qui tenen camesde marededéu de guixben formadesen plena epidèmia de pigotano usen pantalons llargsai capità manaiaque t'has begut la lleten veiem cada dia la resurreccióde les de bust venusiàque com a carn de vedelletapersisteixen a posar-se’lsamb amor incestuós
DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIAben satisfet de poder respiraren l'esoterisme herètic hermèticde l'Hermes de can Tapson tot és desordrecom el caos arrodonit i crípticbo i travessant-loningú no sap ben bé comper més que l’obesitat estèrilde la nostra diversitatno vol donar el braç a tòrceren una matinada xafogosaa les cavallerisses amb senyalscom d'indiot enfaristolatamb saliva dejuna
APAREGUDA PER SOLIPSISME
ha fet camí tot atorgant eixamples
i xarop de freixe per fer tecs
bo i nedant i guardant la roba
i tots els déus riuran del fet
que el més petit es lliura al més gran
per tal d’obtenir-ne plaer i poder
damunt el més mínim i tant se val
si els intents de sedució
no secundats per la resta
de la seva persona un home inútil
no gens com cal i no cal gens
l’he tingut entre les meves cuixes
la meva iniciativa em diu
que és més meritori
de descobrir l’ombra que no pas la llum
de les tovallonetes perverses de la minyona
que suren a l’estany estrany del reracor
del paio de pa i tros tan tendre
al seu ull del cul aimia i coliflor
en les seves dejeccions no partia pas
del crit estrident de l'amanerament
dels arcàngels i dominacions
que ja tenen noranta-nou anys
i una necessitat peremptòria
de demanar la paraula afirmant
que neguen que ho neguin o reneguin
1 Comentaris
Compartit a Poetes Imparables del XXI
ResponElimina