"Els tres cabells d’or de l’Avi Savi" de Karel Jaromir Erben. Traducció de Núria Mirabet i Cucala



NÚRIA MIRABET I CUCALA




ESTUDIS:
Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:
Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, ,Olivier Weber.
PREMIS:
“Vidal Alcover”
“Ciutat de Barcelona”









ELS TRES CABELLS D’OR DE L’AVI SAVI 


Això era i no era. A un rei li agradava molt anar a caçar pels boscos. Una vegada que perseguia un cérvol va anar lluny, molt lluny, tan lluny que es va perdre i no va trobar el camí de tornada. Estava sol, ben sol i va arribar la nit. De sobte, va veure una cabana en una clariana del bosc i es va posar molt content. Allí vivia un carboner, el rei li va preguntar si el volia acompanyar, que li pagaria molts diners.
-M’agradaria molt acompanyar-vos, -va contestar-li el carboner- però ja veieu que la meva dona espera un infant i no me’n puc anar. I a més, on passaríeu la nit? Aneu a dormir a les golfes, sobre el fenc, i demà ja us acompanyaré.
Al cap de molt poc va néixer el fill del carboner. El rei estava ajagut a les golfes i no podia dormir. Al punt de la mitjanit va veure una llum a l’habitació d’allà sota. Va mirar per una escletxa. I què va veure? Va veure que el carboner dormia, que la seva dona semblava desmaiada, i que al costat del nen hi havia tres velletes, totes tres blanques, cadascuna amb una espelma encesa a la mà.
La primera va dir:
-El meu do és que venci els més grans perills.
La segona:
- El meu do és que sempre tingui sort i que visqui molts anys.
I la tercera:
-El meu do és que es casi amb la filla acabada de néixer d’aquest rei que ara dorm aquí a les golfes.
Després les velletes van apagar les espelmes i va tornar el silenci. Eren tres fades.
El rei es va trasbalsar. No va dormir en tota la nit, rumiava i rumiava què havia de fer i com ho havia de fer perquè no passés tot allò que havia sentit.
A la matinada el petit es va posar a plorar. El carboner es va despertar i va veure que la seva dona dormia eternament.
-Oh, pobre orfenet meu! –va dir- Què en faré, de tu?
-Dóna’m el nen –li va dir el rei-. Me l’emportaré a palau i no li faltarà mai de res. I a tu et donaré tants diners, que no hauràs de cremar carbó mai per mai.
El carboner es va posar molt content i el rei li va prometre que enviaria un servidor a buscar la criatura. Quan el rei va arribar al seu palau, li van explicar amb molta alegria que una d’aquelles nits li havia nascut una filla, que era preciosa. Era la mateixa nit de les tres fades. El rei es va ofuscar, va cridar un dels  seus servidors i li va dir:
-Vés al bosc que et diré, a la cabana del carboner, li donaràs tots aquests diners i ell et donarà un nen. Agafa’l i ofega’l pel camí, si no l’ofegues, manaré que t’ofeguin a tu, que et facin beure tota l’aigua del riu!
El servidor se’n va anar, va agafar el nen dins d’un cabasset, i quan va passar per on el riu era més profund i més ample, el va llançar amb el cabasset i tot. Després ho va explicar al rei que va dir:
-Fins mai més infant sense sort!
El rei es pensava que el nen s’havia ofegat, però no s’havia ofegat: dins del cabasset, va anar baixant riu avall, avall, com en un bressol, i dormia i dormia, com si li cantessin una non-non, fins que va arribar a la cabana d’un pescador. El pescador estava assegut a la riba i remendava una xarxa. De cop va veure una cosa que navegava pel riu, va saltar a la barca i va treure de l’aigua el cabasset amb el nen.
El va portar a la seva dona i li va dir:
-Sempre havies volgut tenir un fill, aquí el tens. Ens l’ha portat l’aigua.
La dona del pescador es va posar molt contenta i el va pujar com si fos el seu fill. Li van posar Rieró, perquè l’havia portat l’aigua del riu.
L’aigua va anar corrent i els anys, passant, i el nen es va anar convertint en un jove d’una gran bellesa, com no n’hi havia cap d’altre ni en els confins més llunyans.
Un dia d’estiu, el rei, sol, tot sol, ben sol, passava a cavall per allà a prop, feia molta xafogor i tenia set. Quan el pescador el va veure li va fer una reverència i el rei li va demanar una mica d’aigua fresca. En Rieró li’n va donar, el rei el va mirar i es va torbar.
-Tens un noi molt ben plantat, pescador. És fill teu? –va preguntar el rei.
-Ho és i no ho és. Ara fa vint anys, quan era un nadó, el vam trobar dins d’un cabasset que anava pel riu i l’hem pujat com si fos nostre.
El rei es va trasbalsar, es va posar blanc com la cera i, va entendre que era l’infant que havia ordenat ofegar. Però de seguida es va refer.
-Necessito enviar una carta al meu palau i estic sol, tot sol, ben sol, no m’acompanya cap servidor. Hi podria anar aquest noiet?
-Vostra Majestat ho ordena i el meu fill obeeix –va contestar el pescador.
El rei es va asseure i va escriure a la reina: “Que immediatament traspassin amb l’espasa el pit del jove que us envio amb aquesta carta! És un enemic molt perillós. Us exigeixo que compliu aquesta ordre abans del meu retorn. Aquesta és la meva voluntat.” Un cop acabada la carta, la va enrotllar, la va lacrar i la va segellar.
En Rieró de seguida es va posar a caminar cap al palau. Camina que caminaràs, va travessar un bosc molt gran, no va agafar el bon camí i es va perdre. Va anar bosc endins, ben endins, fins que es va fer fosc i va trobar una velleta:
-Cap a on vas, Rieró, cap a on vas?
-Vaig al palau a portar aquesta carta del rei i m’he perdut. Senyora, no podríeu dir-me on és el camí?
-Avui no arribaràs al palau del rei, ja és fosc. Passa la nit aquí. Sóc la teva padrina.
En Rieró la va escoltar i molt pocs passos més enllà va veure una casa molt maca, semblava que hagués sortit de la terra. A la nit, mentre el noi dormia, la velleta li va treure la carta de la butxaca i la va canviar per una altra que deia: “Que immediatament es casi amb la nostra filla el jove que us envio amb aquesta carta! Ha de ser el meu gendre. Us exigeixo que compliu aquesta ordre abans del meu retorn. Aquesta és la meva voluntat.”
La reina va llegir la carta i de seguida es van celebrar les bodes. Tant la princesa com la reina es passaven el dia contemplant en Rieró, de tant com els agradava, i en Rieró també era molt feliç amb la seva princesa. Al cap d’uns dies, el rei va tornar a casa, va veure el que havia passat i es va enfurismar pel que havia fet la reina, ella li va respondre tot donant-li la carta:
-Vós em vau exigir que es casés amb la nostra filla abans del vostre retorn!
El rei va agafar l’escrit, va mirar el paper, la lletra i el segell: eren com els seus. Va fer cridar el gendre i li va preguntar quin camí havia seguit i qui havia trobat. En Rieró li va explicar que havia anat pel bosc, que s’havia perdut, i que havia passat la nit a casa d’una velleta que era la seva padrina. El rei li va preguntar com era, i en Rieró li ho va explicar. Amb aquelles paraules el rei va entendre que era la mateixa velleta que feia vint anys li havia atorgat la princesa com a esposa.
Rumia que rumiaràs, al final va dir:
-No es pot canviar el que ja està fet, però si vols ser el meu gendre, n’has de ser digne. Per ser el marit de la meva filla, hauràs de passar una prova: hauràs de portar-me tres cabells d’or de l’Avi Savi.
Es pensava que el aquell gendre odiat no ho podria fer.
En Rieró va dir adéu a la princesa i es va posar a caminar i a caminar. Per on? Cap a on? No ho sé. Com que la fada era la seva padrina, li va ser molt fàcil trobar el bon camí. Va anar lluny, molt lluny, fins molt lluny. Va travessar muntanyes, i valls, i rius. Va arribar a un mar negre i va veure una barca i un barquer.
-Déu te guard, vell barquer!
-Déu te guard, bon viatger! Cap a on vas?
-A trobar l’Avi Savi, a buscar tres cabells d’or.
-Ai, ai, ai, ja fa molt de temps que t’espero, missatger! Ja fa vint anys que remo sense repòs i no m’allibera ningú. Et portaré amb la barca si em promets que preguntaràs a l’Avi Savi quan se m’acabaran les fatigues.
En Rieró ho va prometre i el barquer el va portar.
Després va arribar a una ciutat molt gran, però tothom semblava trist i malaltís. Davant de la ciutat va trobar un vellet que duia un bastó i que s’arrossegava per terra.
-Déu te guard! Noble vell!
-Déu te guard! Bon jovencell! Cap a on vas?
-A trobar l’Avi Savi, a buscar tres cabells d’or.
-Ai, ai, ai, ja fa molt de temps que t’esperem, missatger! Tot seguit et portaré al palau reial.
El rei va parlar:
-Ets el missatger que va a trobar l’Avi Savi? Teníem una pomera que cada dia feia una poma petita, quan un súbdit s’estava morint i la menjava, es tornava jove, com un noiet. Però ja fa vint anys que la pomera no fa pomes. Et donaré una recompensa règia si em promets que preguntaràs el remei a l’Avi Savi.
En Rieró ho va prometre i el rei el va deixar partir de molt bon grat.
Més endavant va arribar a una altra ciutat gran, mig derruïda. No gaire lluny un noi enterrava el seu pare mort i uns llagrimots enormes li lliscaven cara avall.
-Déu te guard! Trist fosser!
-Déu te guard! Bon viatger! Cap a on vas?
-A trobar l’Avi savi, a buscar tres cabells d’or.
-A trobar l’Avi Savi? Llàstima que no hagis arribat abans! El nostre rei ja fa molt de temps que t’espera, missatger! Tot seguit et portaré al seu palau.
El rei va parlar:
-Ets el missatger que va a trobar l’Avi Savi? Teníem una font d’on rajava aigua de vida, si algú estava a punt de morir-se i en bevia li tornava la salut, i si algú ja era mort i el ruixaven, es tornava a aixecar i començava a caminar. Però ja fa vint anys que la font no raja. Et donaré una recompensa règia si em promets que preguntaràs el remei a l’Avi Savi.
En Rieró ho va prometre i el rei el va deixar partir de molt bon grat.
Després va seguir un camí llarg, molt llarg, va anar lluny, molt lluny, fins molt lluny, va passar per un bosc negre, i enmig del bosc va veure un prat molt gran, molt verd, amb un castell d’or i unes flors precioses. Era el castell de l’Avi Savi. Enlluernava, resplendia com el foc. En Rieró va entrar al castell però no hi va trobar ningú, només una velleta asseguda en un racó.
-Benvingut, Rieró! Estic molt contenta de tornar-te a veure.
Era la seva padrina, la de la casa del bosc, la de la carta.
-Per què has vingut?
-El rei no vol que sigui el seu gendre, diu que n’haig de ser digne, i em va enviar a buscar tres cabells d’or de l’Avi Savi.
La velleta va somriure:
-L’Avi Savi és el meu fill, el nostre sol. Al matí és un infantó, al migdia un home fet i a la nit ja és un vell. Et donaré tres cabells del seu cap. Sóc la teva padrina. Però, fillet, no pots quedar-te aquí! El meu fill és bo, però quan a l’hora foscant torni a casa famolenc, podria menjar-se’t per sopar, ben rostit i tot sencer. Et tancaré dins d’aquesta pastera buida.
En Rieró també li va demanar que li fes les tres preguntes.
-Ho faré. I tu fixa’t bé en les seves paraules.
De sobte, a fora es va aixecar un vent  molt fort i va entrar volant per una finestra, la de ponent, un vellet amb els cabells d’or, el mateix sol.
-Quina oloreta, quina oloreta. Qui hi ha mareta?
-Fillet meu, astre del dia, que veus algú, com vols que hi hagi ningú? Tot el dia vas volant pel món llunyà i sents tantes olors que quan tornes a casa encara en sents.
El vellet no va dir res i es va posar a menjar. Després de sopar, va repenjar el cap d’or a la falda de la velleta i es va adormir. Quan ja dormia, la velleta li va arrencar el primer cabell d’or i el va llançar a terra. Ell va fer un crit ben fort:
-Què vols, mare?
-No res, fill meu, no res! Estava dormint i he tingut un somni estrany.
-I què somiaves?
-Somiava que hi havia una ciutat on hi havia una font d’aigua de vida, si algú estava a punt de morir-se i en bevia li tornava la salut, i si algú ja era mort i el ruixaven, es tornava a aixecar i començava a caminar. Però que ja feia vint anys que la font no rajava. En sabries el remei?
-El remei és ben fàcil. L’aigua surt d’un pou on hi ha una granota que no la deixa rajar. Si es mata la granota i es neteja el pou, l’aigua de vida tornarà a rajar com abans.
Quan es va tornar a adormir, la velleta li va arrencar el segon cabell d’or i el va llançar a terra. Ell va fer un crit ben fort:
-Què vols, mare, què vols?
-No res, fill meu, no res, res de res! Estava dormint i he tingut un somni estrany.
-I què somiaves?
-Somiava que hi havia una ciutat on hi havia una pomera que cada dia feia una poma petita, quan un súbdit s’estava morint la menjava es tornava molt jove, com un noiet. Però que ja feia vint anys que la pomera no feia pomes. En sabries el remei?
-El remei és ben fàcil. Sota de la pomera hi ha una serp que se li menja les forces i no li deixa fer més pomes. Si desenterren la pomera, maten la serp i trasplanten l’arbre, hi haurà pomes com les d’abans.
Quan es va tornar a adormir, la velleta li va arrencar el tercer cabell d’or i el va llançar a terra. Ell va fer un crit ben fort.
- Què vols, mare, què vols? Que vull dormir!
-Dorm, fill meu, dorm! No t’enfadis, no m’agrada gens despertar-te. Estava dormint i he tingut un somni estrany.
-I què somiaves?
-Somiava que hi havia un mar negre amb una barca i un barquer que ja feia vint anys que remava sense repòs i que no el deslliurava ningú. Sabries dir-me quan se li acabaran les fatigues?
-Mira que n’és, de ruc! Que doni els rems a un altre i salti de la barca, qui agafi els rems serà el nou barquer. Però ara deixa’m dormir bé. A l’alba m’haig de llevar ben d’hora per anar a eixugar les llàgrimes que cada nit vessa la princesa pel seu marit, el fill del carboner, el que el rei va enviar a buscar tres dels meus cabells d’or.
De sobte, a la matinada, es va tornar a aixecar un vent  molt fort i de la falda de la velleta es va despertar un infantó amb els cabells d’or, el sol diví, va dir adéu a la mare i va sortir volant per una finestra, la de llevant.
La velleta va alçar la tapa de la pastera i va dir a en Rieró:
-Aquí tens els tres cabells d’or, i ja saps les tres respostes de l’Avi Savi. Que Déu te guardi, Rieró! Ja no ens tornarem a trobar, ja no em necessites més.
En Rieró va donar moltes gràcies a la velleta i se’n va anar. Quan va arribar a l’última ciutat, el rei li va preguntar quines noves portava.
-Bones! –va dir en Rieró- Feu que netegin el pou i feu que matin la granota i l’aigua de vida tornarà a rajar com abans.
El rei ho va ordenar i quan va veure que la font tornava a rajar com abans, va regalar a en Rieró dotze cavalls blancs com la neu, carregats de tot l’or, l’argent i les pedres precioses que podien portar.
Quan va arribar a l’altra ciutat, el rei li va preguntar quines noves portava.
-Bones! –va dir en Rieró- Feu que desenterrin la pomera, que matin la serp, i que trasplantin l’arbre i hi haurà pomes com les d’abans.
El rei ho va ordenar i la pomera va florir en una sola nit. El rei es va posar molt content i va regalar a en Rieró dotze cavalls negres com l’atzabeja, carregats de totes les riqueses  que podien portar.
En Rieró va continuar el seu camí, i quan va arribar a aquell mar negre el barquer li va preguntar si sabia quan l’alliberarien.
-Ho sé –li va contestar en Rieró-, però primer porta’m, després ja t’ho diré.
Al barquer no li va agradar gaire aquella resposta, però quan va veure que no tenia cap altre remei, va portar en Rieró amb els vint-i-quatre cavalls ben carregats.
-Quan portis algú –li va dir després en Rieró-, dóna-li els rems i salta de la barca, qui agafi els rems serà el nou barquer.
Quan el rei va veure que en Rieró li havia portat els tres cabells d’or de l’Avi Savi, no se’n sabia avenir, la seva filla es va posar a plorar, però no de tristesa, sinó de l’alegria de tornar-lo a veure.
-I d’on has tret tots aquests cavalls i totes aquestes riqueses? –va preguntar-li el rei.
En Rieró li va explicar com havia ajudat el rei de les pometes, que fan que qui en mengi es torni un noiet, i també el rei de l’aigua de vida, que fa que els malalts recuperin la salut i els morts tornin a viure.
“Pomes que fan tornar jove! Aigua de vida!” –va repetir el rei en veu baixa- “Si en mengés em tornaria jove, i si em morís tornaria a viure!”
De seguida va emprendre el camí cap a les pomes i l’aigua de vida, i fins ara encara no ha tornat.
Així és com el fill del carboner es va convertir en el gendre del rei, com havia dit la seva padrina.
I el rei? Potser encara rema per aquell mar negre.

(Registrat a l’Oficina de Propietat Intel·lectual de Barcelona)


Karel Jaromír Erben (1811-1870) folklorista, historiador, advocat, arxiver, escriptor, poeta i traductor txec. La seva obra s'emmarca een el romanticisme, com a folklorista seguí l'exemple dels germans Grimm, destaquen els llibres Cent rondalles i llegendes dels territoris eslaus en les llengües originals (Sto prostonárodních pohádek a pověstí slovanských v nářečích původních) i Florilegi de llegendes nacionals (Kytice z povӗstí národních).

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris