Un viatge per la poesia d'Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:

La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/

 

La poesia d’Anna Rossell

Foto-J.A.-Soldevila---CopieVa ser en el transcurs d’un recital, en el marc de la Setmana de la Poesia de Barcelona de maig del 2011 que vaig sentir a l’Anna Rossell llegint  el poema Todesfuge, de Paul Celan. Jo sabia de l’existència d’aquest cèlebre poema sobre l’Holocaust, però mai no l’havia llegit i molt menys, sentit recitar. L’Anna ho va fer, primer en alemany i després en la seva pròpia traducció al castellà. Vaig quedar tan impressionat per la seva manera de dir-lo, que quasi no em va caldre sentir la versió castellana per entendre’l de cap a peus i dic això en tots els seus sentits i accepcions, perquè em va estremir física i anímicament.
Llavors feia poc, menys d’un any, que acabava de llegir el seu llibre de poemes, La ferida en la paraula i no tenia la impressió que el seu contingut, la seva essència o raó tingués gaire cosa a veure amb poemes com aquell. Puc dir-ho amb seguretat, perquè guardo les paraules amb les quals vaig expressar-li la meva opinió:
Benvolguda Anna, he llegit el teu poemari - la prosa la deixo per a més endavant - i volia compartir amb tu així, "au pié levé", que diuen els francesos, les impressions que m'ha produït. I dic impressions i no impressió perquè són diverses les rebudes; no en va es tracte de varis llibres en un volum ( és cert però, que també nosaltres som vàries persones en un volum...).
Hi he trobat la pinzellada impressionista barrejada amb la meditació filosòfica, cosa aparentment contradictòria i que en el llibre esdevé estranyament natural. També el teu viatge (i dic viatge i no lluita... ) constant entre la ciutat de la raó i la de l'emoció, sense renunciar a cap d'ambdós paisatges. La clarividència de la veritat embolcallada de tendresa i una contenció serena al posar paraules als sentiments.
Però com diuen les paraules de T.S. Eliot : "Només per la forma, la norma/poden les paraules o la música assolir/la calma/ com un gerro xinès/ es mou perpètuament en la seva serenor". Tot això que dius no seria poesia si no fos per com ho dius. En aquest llibre  el maridatge de fons i forma és perfecte, et felicito sincerament.
L’emoció a la qual feia referència en el meu comentari es decantava cap a una concepció purament lírica de la poesia, si bé alguna cosa em devia trontollar en el raonament, quan em vaig decidir a acabar-lo amb aquesta frase:
I dir que sí, que al món hi ha encara lloc per a l'esperança, la il·lusió no és vana. Per això la poesia i els poetes y el compartir i nomenar.
Potser un pressentiment, més enllà del meu precipitat judici, em deia que hi havia alguna cosa més en aquella poesia tan diversa del llibre: una fonda desesperació per la condició humana, pels abismes d’una condició humana, que traspuava sense acabar de surar d’alguns dels poemes.
Així, l’argument d’aquest primer llibre girava a l’entorn de tres eixos que després s’han confirmat com els grans temes de la poesia d’Anna Rossell: l’emoció íntima, el viatge i el dolor de la humanitat.
A vegades trobem poemes on aquests elements apareixen aïllats dels altres dos, únic, com en aquest poema on l’emoció ens talla l’alè:

Se’ns ha aturat el temps,
te n’has anat,
i és ara
-quan tota relació esdevé vana i inútil-,
que sóc conscient que hem fet
la ruta sens trobar-nos.
I ara només em resta el silenci
i el no res.

(La ferida en la paraula)

El viatge, dins d’un llibre que és tot ell una crònica:

La cinta fa el camí, empolsegada
i clara, enmig, un baobab; un home
jeu a un banc davall un arbre espès;

(Quadern Malià)

El dolor de la Humanitat, explicitat en l’horror nazi:

Hi ha una dona que no es mou,
al jaç. Té la mirada fixa
a la paret i un floc de cabell llarg
i greixós damunt dels llavis entreoberts.
Sembla que respira subtilment, encara,

però ja és morta.

(Birkenau-El verger dels bedolls, inèdit)

En altres moments, els elements es barregen, de la mateixa manera que en la pròpia vida i llavors ens dóna versos que combinen l’esglai personal amb la profunditat filosòfica, tot utilitzant unes estructures quasi sàlmiques - a la manera d’un text bíblic. - com així mateix fa servir Celan en el Todesfuge que hem citat al començament.
Això ho veiem clarament en moltes de les estrofes del seu llibre Us deixo el meu llegat per si un dia..., encara inèdit:

Qui ensinistra les ments dels
innocents? Qui s’erigeix en jutge d’un
igual?, qui? Qui condemna pasteres a
la mort?, qui? Qui persegueix per gust de
perseguir? Qui dispara per gust de
disparar? Qui aixeca murs i tanca les
fronteres al desesperat? Qui el lliura a
la terra de la mort? No ho sap ningú?
Ho sap algú? Ho sabem
                                        tots?

o en aquest altre, on és la tècnica de la repetició de paraules en oracions diferents i consecutives la que crea l’efecte de salm:

el cos és un mig-cos, és el meu cos,
ofec de l’aire dens. És fosc el lloc
on sóc, on sóc, on sóc és la foscor,

He citat dues vegades a Celan en aquest comentari sobre la poesia de l’Anna Rossell perquè trobo que hi ha una connexió innegable entre l’esperit poètic i cívic de tots dos. El primer va viure l’horror en la seva pell, l’Anna es capaç de sentir-lo i expressar-lo vicàriament, com si es transformés en la veu d’aquells que ara mateix hi estan immersos. La comunió de sentit acaba sent comunió també de formes, doncs, tot i no ser iguals, les d’ambdós beuen de la mateixa font. I no per un motiu d’imitació, sinó senzillament, d’eficàcia.
Després d’aquesta incursió per l’univers poètic d’Anna Rossell, constatem - ja que tinc la sort de conèixer-la personalment-  que coincideix punt per punt amb el personal. Es tracte d’un univers complex, que en el nostre afany analític per fer-nos comprendre hem reduït a tres elements i les seves combinacions, però que, com sempre que intentem definir, ens deixa amb la sensació de que no ho diem tot.
Avancem doncs una mica més, tractant de presentar altres aspectes que vagin més enllà de l’autenticitat – conseqüència d’aquesta relació directa entre vida i poesia – o de les motivacions que advertim en els seus poemes.
Parlem, per exemple de les tècniques emprades.
Ja hem deixat clar quina és la que utilitza per als poemes de reivindicació o denuncia social, una tècnica, aprofitem per dir-ho, que la deixa a una distància sideral de la majoria dels qui, amb bona intenció però nul·la saviesa, perpetren pamflets en comptes de poemes. Amb la seva manera de fer-ho, Anna Rossell no només dignifica la humanitat dels humiliats, sinó que estableix una paritat entre la solemnitat de la forma i la transcendència del fet exposat.
En contrast, quan ens fixem en aquells poemes en els quals sorgeix el jo poètic, ens trobem amb un panorama absolutament distint. Aquí la solemnitat esdevé senzillesa i el vers ampli en breu, a vegades, brevíssim:

Tinc,
per tant, no sóc,
doncs sóc
allò que queda
quan resto el que
jo tinc.
Dir jo
és dir
sóc.
Treu “tinc”
al “jo”
per ser.

(La ferida en la paraula)

És clar que en no tots la poeta utilitza formes tan esquemàtiques, però m’ha plagut posar aquest exemple extrem per il·lustrar el que volia dir, que és que, per a ella, la forma ve condicionada pel fons i que és capaç de manegar-se en qualsevol gama d’estrofes normatives o inventades.
En el cas dels poemes de viatge, el més adient, ja que es tracta de relatar impressions que causa el que s’està veient, serà escollir un estil discursiu, capaç de reproduir en el lector l’impacte de la realitat i deixar que les sensacions els acaronin:

Quatre carones d'ulls rodons observen temoroses
el moment, la més petita plora: espanta la pell
blanca. Els grans ja han acabat, els nens
comencen, la mare ofrena una papaia gegant
als forasters: abarka, abarka, abarka, í ni tié, í ni tié,
abarka, abarka, í ni tié.

(El Quadern Malià)

La poesia d’Anna Rossell es desplega així en tots els àmbits de la vida, en els certament dramàtics i en els aparentment banals, en el jo íntim i en el jo relacional. El factor comú a tots i cadascun d’ells és la seva participació activa, el seu estremiment personal en penetrar-hi. És en aquest instant que la poeta els fa seus i acaba per esborrar els límits entre el que afecta a l’altre i el que l’afecta a ella mateixa, i li dóna la veu precisa per expressar-ho.
El resultat d’això és la bellesa d’uns versos construïts a la mida del missatge. Que ho siguin quan és la pròpia ànima la que ens parla no és res estrany, doncs estan en correspondència amb la vivència poètica que l’origina; que també ho siguin quan ens parla dels paisatges humans d’aquesta Àfrica que tant estima, ja és més difícil, però que també passi això quan ens relata les misèries i els horrors humans més espantosos, ja forma part del miracle que en diem poesia.
I és que Anna Rossell és poeta.


Josep Anton Soldevila.

 


Mostra poètica:


Al distingit auditori, bona tarda.

Com anuncia el programa, avui us parlaré de l’hermenèutica i
de la fantasia, l’estètica de la recepció i l’epistemologia:
és l’estructura del coneixement piramidal? O bé hem de creure
la nova teoria del rizoma -tija subterrània prou cabdal-, que per bé
que botànica és semiòtica, i semiòtica malgrat sigui botànica,
i dislèxica? Kant ho planteja, seguint de prop Foucault, i no és gratuït:
l’imperatiu categòric és estructuralista i, més concretament, postmodernista,
pura crítica històrica surrealista d’inspiració aristotèlica i platònica,
concèntrica i biònica, llumínica i bioquímica, senzilla proporció, Derrida dixit.
D’aquí inferim que la deconstrucció i la fenomenologia
articulen ex aequo la filosofia que té per leitmotiv la pedanteria,
i que l’al·legoria freudiana del mirall –com sabeu deutora
de la lacaniana- inverteix la imatge cap per vall i amb tisora
retalla la badana, metàfora del somni del parany, dixit ara
Wittgenstein.
I fins aquí el repàs del fundacionalisme,
el platonisme, el terrorisme, el marxisme i l’organisme.
Com expliquem, si no –i és obvi-, el que sosté el model arbori
del coneixement, que és rizofori? –cito Pandori:
el que afirmem del nivell major dels elements, podem dir-ho
dels elements subordinats (presents), però no a la inversa; a la inversa
els elements subordinats (presents) -podem dir-ho-, afirmen del nivell
major dels elements l’organització del coneixement (absent).
Tanmateix l’arbre de Porfiri contravé la subordinació jeràrquica del ciri, que,
com ara sabem, és prou anàrquica com bé demostra l’autoritat d’Oniri.
Deleuze i Guattari, amb la senzillesa d’exposició que els és habitual,
ens diuen que és autàrquica –i és una afirmació cabal-,
que qualsevol predicat dit d’un element pot incidir en la concepció
d’un altre pensament d’aquell conjunt sens importar llur posició
en l’escalafó -subratllo el punt-, cosa la qual ve a ser el mateix que dir que
s’invalida la reciprocitat de la ubicació dins la complexitat de l’edifici del ja dit bastiment (valgui l’acotació).
Això no implica, però, que el rizoma sigui làbil ni inestable –és axioma-, per bé que exigeix –veritat gens impugnable- que qualsevol model d’ordre perdurable pugui ser modificat, hàbil i alienable.
El rizoma s’organitza en línies, fixades per grups de conceptes afins i no apol·línies
–mesetes, segons la terminologia dels autors (terme encunyat a Capitalisme i esquizofrènia, pàgina trenta-dos). Llegim al pròleg –cita-: L’Anti-Œdipe
n'est pas un Hegel clinquant -remet al mite-. La meilleure manière […] de lire
L’Anti-Œdipe, est de l'aborder comme un « art », au sens ou on parle d'art érotique
-fi de la citació (prefaci, pàgina vuit, línia vint-i-vuit,
i mitja)-. Ecos d’Horaci.

La clau: l’estètica del lleig -Karl Rosenkranz-, 
Adorno, Habermas,

                            la globalització de Walter Benjamin

                                                                                i la postmoderna in-ter-cul-tu-ra-li-tat.

Amb tot plegat queda demostrat, com heu ben vist,
que el grau d’admiració de l’auditori és inversament proporcional
a la transparència de l’exposició (i això és prou trist). I que la vàlua intel·lectual
del pensament entre la comunitat científica creix exponencialment,
i no a l’atzar, en funció de la claredat de l’argumentació i l’aplicació social
del producte mental final. Amén.

Gràcies per la  vostra atenció.

(El Masnou, 19-02-2011)

 

 

Avui el sol escampa abastament el seu mantell
des de la teva riba, i sé que em porta el somrís
de tants infants i el teu, des d'aquell càlid lloc
de propera llunyania, abans desert,
i ara jardí florit de jocs
i de rialles.

 

 


Berlín, Porta de Brandemburg

Berlín, Cora-Berliner-Straße eins 
parlen milions de morts des del ciment
des de la pedra freda i uniforme de l’horror
clama la immensitat del silenci eixordador
reclama la presència dels absents
és un ciment igual un mateix negre igual
infinita planura homogènia de la mort
de sofriment igualment infinit i quotidià
d’incertitud igual no té noms el ciment
són tants milions els noms criden al cel
els noms i el cel resta mut a tantes veus
la raó emmudeix davant de tantes morts
la mort m’engoleix a poc a poc em porta
pels passadissos foscos del ciment tenen
un destí cert és intricat però cert m’aïlla
del exterior la mort m’atrapa en el si
del laberint és de ciment de cendra
aquesta mort em travessa la pell amb els dits fins
em fa un nus a la gola aquesta mort m’ofega
amb mà potent i decidida aquesta mort la mort
té les parets altes i fosques empetiteix
redueix esvaeix del tot aquesta mort
el sòl sota els meus peus és insegur no és llisa la por
que em posseeix l’ofec és ondulat no hi ha cel enllà
de les parets tan petita em sento dins la mort
hi falta l’aire dins de la foscor el ciment
el ciment ho envaeix tot presència absoluta
del ciment presència absoluta de la mort
és vertical la mort i horitzontal
horitzontals són les tombes de tants morts
no ocupen les tombes aquests morts ocupen
l’aire que no hi ha són cendra de ciment
són record de cendra del passat companyia
de cendra en el present cendra perquè no sigui
en el futur aquí els camins són tants i tants camins
porten al destí cert porten al mateix lloc aquests
camins camins que porten a més i més camins
que condueixen de nou a més camins replecs
matisats del sofriment algú de sobte travessa
al lluny el meu algú altre més enllà em veu
des del seu un tercer home creua el meu camí
tots anem sols són solitaris i de molts aquests
camins és solitari i de milions aquest destí
el camí de la mort és ben igual diferentment igual
prové de distints llocs aboca al mateix lloc aboca
al mateix lloc aboca al mateix lloc
aboca al mateix
lloc

(Berlín, 15-03-2011)

 


Atura’t, caminant, i deixa
que l’aigua et xiuxiuegi a cau d’orella
les paraules: aiguadolça, aiguamel, aiguamarina,
bellaigua, aiguada, milaigues, aiguablava, aiguatebiosa,
aiguallavi, aiguaferrosa, aiguaestrellada, aiguaporosa,
aiguamolsa, aiguadelaigua, refilodaigua, aiguallengua,
aiguacanyella,
                         aiguaterra,
                                             aiguafoc,
                                                               aiguaaire.

(Poemes de La Lobera)

 

 

                                  A la Judith, una nena de dotze anys, víctima d’un genocidi

Estimat pare,
vull dir-te adéu,
adéu per sempre, pare,
ja ens ha arribat la mort,
i jo voldria viure, pare, i tinc tanta por
d’aquesta mort d’aquesta mort diuen
que els nens petits els llencen vius
i moren al fossar.
Adéu per sempre pare pare
ich habe solche Angst
vor diesem Tod.

(Última carta de la Judith)

 

Et desdius del que dius,
per tornar a dir el que has dit
i que no sembli que has dit
el que has dit.
I així et sento dir
que has dit que has dit,
però no ho has dit,
no has dit el què, però
que ho has dit, ho has dit.
I dit això, et diré que diuen
que és pecat això de dir
mentides i que
dir-ne una de freda i una altra
de calenta no és pas dir les coses
pel seu nom, és dir per dir,
o dir per estafar, però tu maldius
i dius que el que jo dic és fals i dius
que el que dius és ben dit i tot és ver, i comences
altre cop i dius que no et desdius,
que tu has dit el que has dit i que sempre
has dit que deies el que has dit. I jo t’he dit:
com dius? I tu tornes a dir-me
el que m’has dit que havies dit
que em deies. I així vas dient que havies dit
i no acabes mai de dir què has dit.

I això...


© Anna Rossell

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris